HALLOWEEN ¡NO!.-COSTUMS I TRADICIONS CATALANES ¡SI!--CONTE

HALLOWEEN

DIGUEM- NO! (parafrasejant Raimon)

EN AQUESTA FESTA TÈTRICA

            La nit de Halloween, també coneguda com la Nit dels Difunts o la Nit de Bruixes se celebra anualment a molts països. La data de Halloween és la nit aterior del dia de Tots Sants, del 31 d'octubre a l’1 de novembre.

            Pareix que la festa de Halloween té origen cèltic, però amb el pas dels anys s'ha anat estenent a molts països. Les nacions amb més costum de celebrar Halloween són Estats Units, Irlanda i el Regne Unit. Alguns països d'Amèrica Llatina també se sumen en aquesta celebració. Fins i tot, a l'Estat espanyol també és celebrada per moltes persones, especialment els nens i els joves.

            Les grans superfícies, molts pubs, discoteques i locals de copes, aprofiten aquesta ocasió per fer negoci, decoren els seus espais i ofereixen una festa diferent i de vegades tètrica.

            Sense un canvi de mentalitat de la societat no es pot entendre la ràpida acceptació que fan de Tots Sants una festa lúdica. Vull fer-me la següent reflexió: qué podem esperar d'un país que fa president del govern un polític com Rajoy i exalça, per TVE, la figura de l’analfabeta de Belen Esteban, l`únic mèrit de la qual és haver-se ficat al llit i tenir una filla amb un torero?. Vostès mateixos poden contestar-me.

            Als meus anys no puc entendré com es pot fer festa i bulla d’una cosa tan sinistra com la mort i tot el seu entorn. Tampoc entenc com es van arraconant els costums propis dels Països Catalans, costums que vénen de molt antic i que si no feim un esforç per a mantenir-los els perdrem ràpidament, com són; dia de les verges, els bunyols i els rosaris ensucrats (uns grans collarets fets de llepolies que els padrins regalen als fillols) a Mallorca, els bunyols, regats amb mel o amb arrop (arruix), són, a més de les castanyes i els panellets, el menjar típic d’aquest dia a les llars menorquines, A Eivissa i Formentera la tradició diu que s'han de regalar rosaris fets amb dolços i galetes als infants de la casa, i menjar panellets i fruits secs, “per Tots Sants castanyes, caragols amb banyes i d’històries les més estranyes” diu la dita valenciana, i per fi la part que millor conec, la Castanyada; amb castanyes, panellets i moniatos, al Principat.

COSTUMS DEL PRINCIPAT

LA CASTANYADA
https://youtu.be/97_JEbIsPVY
https://youtu.be/US8XJk5npPA

           Recordo amb nostàlgia aquells costums del meu poble de la Catalunya endins. A l’instant sento una coïssor als ulls i unes llàgrimes em rodolen galtes avall. D'entre aquests records costumistes, destacaria en aquesta època de tardor “la castanyada” de la vigília de Tots Sants. Aquesta festivitat de Tots Sants també és el moment de l’any en què recordem els nostres avantpassats difunts i anem al cementiri a portar-los flors i resar per ells. 

          Quan el canvi climàtic no era tan evident i a l´hivern feia fred i a l’estiu calor suportable, quan les vaques necessitaven el bou per tenir un vedell, encara no s’havien inventat els transgènics i tot era natural, la vida familiar i casolana era molt més intensa i se mantenien els costums tradicionals. Dins de la llar, a l´hivern, totes les activitats transcorrien al voltant de la xemeneia, que desprenia una olor agradable, especial per cada casa, entre dolç amb un xic de gust de socarrim. No hi havia pas televisió i en un vell aparell de ràdio, només es podien sintonitzar unes poques emissores: ràdio nacional, ràdio Andorra i ràdio Pirenaica (l’emissora dels rojos, deia la mare) i pràcticament podríem tancar full.

            -Vés alerta Pau!, un dia tindrem un disgust, li deia la mare al pare quan la sintonitzava.

          Malgrat l`opinió en contra  de moltes feministes, la dona, i sobretot la mare, era en aquell temps peça fonamental de la unió familiar, fidel guardiana dels costums, tradicions i fins i tot diria de la conservació i foment de l'idioma, en uns anys de repressió, que per via oral transmetia a tots els fills i néts amb jocs, contes i rondalles. Resumint, la mare era “el pal del paller familiar”, suport i cohesió de la família catalana, era la que duia el mantí de l’arada familiar fent els solcs ben drets i fondos per escampar les llavors de l’amor i de la bondat, i poder així fructificar dins del seu entorn. Feia bona la dita,“ el catalans de les pedres en fan pans”. 

            Cada any, a meitat del mes d’octubre, aprofitant una nit de pleniluni i neta de núvols, el pare acompanyat d’un veí, enganxaven al carro dues mules i a les tres de la matinada emprenien el camí cap a la població de Prades, prop del monestir cistercenc de Poblet, a 45 quilòmetres de ca nostra. Anaven a comprar patates i moniatos per tot l’any i un saquet de cinc quilos de castanyes. Després de nou hores de trajecte arribaven a Prades, desenganxaven el carro, treien els guarniments a les mules i els abeuraven a la font de la plaça. Llavors els donaven de menjar en un morral i s`afanyaven a començar les compres per poder tornar d`hora. A les deu de la nit iniciaven el camí de tornada, nou hores més.

            Les mules, molt cansades, caminaven d`esma. El pare i el veí, colcant dalt del carro, mig dormits, erts de fred, i embolicats amb una manta, obrien els ulls quan els sacsejos per les sotragades produïdes pels clots  del camí i les ensopegades (entrepussades) de les mules, eren molts grossos, i anaven molt alerta a no caure per les cingleres dels costats i així anar-se’n tot en orris.

            El dissabte de Tots Sants, de bon dematí, a trenc d´alba, devers tres quarts i cinc de set, la mare, molt neguitosa, preparava els panellets: amb sucre, clara d’ou batuda a punt de neu, moniato i/o patata bullida pinyons i ametlles crues trossejades, tot ben pastat i al forn de la cuina econòmica. Al vespre, el sopar era molt lleuger. De primer normalment una sopa de “fideuí” fet amb el deliciós brou de la mare, que hi posava; api, ceba, porro, pastanaga, tomàquet, una cuixa de pollastre de corral, un os de vedella, a més de prebe bo, una mica d’herbasana i un pessic de sal. Encara que, crec que hi devia haver algun ingredient secret que explicàs que mai ningú hagués aconseguit un brou igual de bo. De segon plat una truita amb amanida (enciam, ceba i tomàquet regada amb oli verge d`oliva arbequina del país). Després, al voltant de les dotze, el ressopó, i cada any el mateix “cantet”

            -Ramona!, tinc encara el sopar al pap i ja hem de seguir menjant.  Deia el pare a la mare. 

            -Au, vinga Pau!, déu n’hi do el què menges, un mal dia te pegarà un “atac de feridura”, has de fer un poc més de bonda i menjar menys, li contestava ella, mirant-lo amorosament de reüll.

            Un bon foc a la xemeneia amb llenya d`oliver i ametller (llenya d`ametller llenya de cavaller, deia el pare), i quan el caliu era suficient, “tatxàvem” fèiem un tall amb un ganivet, una a una, a cada castanya i al foc a torrar. Castanyes, panellets, moniatos i mistela era el menú i la beguda. Contes, endevinalles, dites, refranys, poemes i cançons completaven la vetllada. Entre les flaires de la xemeneia i les castanyes torrades ens contaven, en la escalfor de la camilla (tendur), històries de por, sobre masos encantats, aparicions misterioses, frares condemnats i bruixes malèfiques, que ens mantenien hores i hores amb l'ai al cor. La canalla xalàvem i, amb uns ulls com a plats, escoltàvem la gent gran. Era una festa per gaudir, en família i amics, aquests productes de tardor.

            Cal dir que aquests costums, molt nostres, malauradament s’estan perdent a poc a poc i han aparegut altres de forans (Halloween) que no tenen res a veure amb la nostra cultura i amb les nostres tradicions. El repte, en un estat aconfessional com el nostre, però amb una societat amb fortes arrels religioses i que vol mantenir i respectar els seus costums, és trobar el camí perqué les nostres tradicions es mantinguin vives i poder així contrarestar l’exponencial invasió de “l’Halloween” al nostre calendari, aquests darrers anys.

            P.D. Per concloure, estic molt orgullós de pertànyer al poble català, dels nostres costums, de l’idioma i dels meus avantpassats. Ells, entre moltes més coses que els he d’agrair, em van ensenyar a estimar “tot el nostre”. 

            De bell nou, aprofito l’ocasió d’aquestes dates, Tots Sants, en què tots recordem els nostres difunts, per manifestar emocionat entre la salabror del dolor que em punxa en el més íntim del meu cor, i una dolça enyorança dels meus, especialment de la Mare (que ens va deixar fa ja un temps), i per escriure´ls un any més el poema que Mossèn Cinto Verdaguer va fer, amb motiu de l’enterrament del seu amic, Frederic Soler (Serafí Pitarra) poeta i escriptor

         

Amb cent corones de flors

te’n veig anar d’esta vida:

tu te’n vas amb cent, de flors

jo quedo amb una, i d’espines.

Pensament breu:                               "La història és una faula convinguda" (Napoleó)

FONT DE PRADES

Poema de la Castanyada (anònim)

Torrarem quatre castanyes

quan regni la nit al cel,

i amb històries de fantasmes

tremolarà de por la gent.

Cada esclat del tronc que crema,

cada espurna de la llar

fan del foc la llum extrema.

Quan es buidin les safates

i els panellets siguin record,

quan de les castanyes

quedin sols les clofolles i l’olor

només llavors esperarem

que passi el temps ràpidament

perquè arribi una altra festa al calendari

Ciutat de Mallorca, tardor 2016

Josep Mª Farré Nebot  "EL ROS DEL CABALER"