NISSAGA PAGESA-CONTE

LA SANTA ESPINA (Marina Rossell)
https://youtu.be/OJLFbxsRrgg
CLASICS CATALANS (Marina Rossell)
https://youtu.be/RG0yWlEzWS8

NISSAGA PAGESA 

PRÓLEG

 La cançó diu "Solo se vive una vez". No és veritat. Ho era en les societats rurals antigues, en les quals tots els dies eren iguals i els límits de la comarca i moltes vegades tot el que es podia albirar del cim del campanar del poble eren els límits del seu univers. Avui no és així, sovint es viuen diverses vides, totalment diferents. Es canvia de professió, de ciutat, de manera de pensar i fins i tot de parella. La nostra vida està en constant evolució i el que fem, som i pensem quan la vida ja declina, té poc a veure amb el que fèiem, érem i pensavem en èpoques anteriors.

 En reflexionar sobre la vida, m'he adonat, com molts més de la meva generació, que he viscut  diverses vides successives; vaig ser estudiant de primària i batxillerat elemental per lliure al poble de naixement, compaginant aquests estudis amb les feines del camp, ambient rural i sempre,  excepte els estudis, en català. Als 13 anys pas a viure a pensió a Lleida per continuar a l'Institut el batxillerat superior, ambient de petita ciutat en català, d'aquí quatre anys a Saragossa per iniciar els estudis a l'Acadèmia General Militar, ambient de gran ciutat en castellà, dos anys més a Valladolid  segueixo en circumstàncies similars, d'aquí passo un any a Figueres amb excursions a França  "Perpinyà", democràcia, pel·lícules de pit i cuixa i striptease, tot era nou, estava enlluernat.  Després cinc anys a Barcelona, on inicio la carrera d'Arquitectura, ambient universitari, un altre món  que fa canviar l'òptica de la meva vida, segueixo dos anys a Madrid continuo a la facultat  d'Arquitectura, la gran ciutat m'agrada, d'aquí de bell nou a Barcelona amb un any sabàtic a Jaca a un curs d'esquí-escalada, aire lliure i natura en estat pur per desintoxicar-me, segueixo viatjant al país veí, en aquest cas a la ciutat de Pau. Torno a Barcelona i per carambola d'aquí a Mallorca per un  període de tres mesos, em caso, ja porto a Mallorca  quaranta-un anys  i no em penso moure, ambient  internacional.

  Durant 8 anys vaig ésser director i entrenador d'una quadra de cavalls de curses. Cada cap de setmana cavalls preparats sota la meva direcció participaven en curses als diferents hipòdroms de les illes. Vam participar a tots el grans premis i molts d'ells els guanyar-em.

 Al llarg d'una legislatura vaig ésser vicepresident de la Federació Nacional de Trot i durant nou mesos exercint de President en funcions, al estar de baixa el President per malaltia greu.

  He format part, durant quatre anys, com a membre de la comissió permanent de la U.E.T (Unió Europea de Trot) màxim organisme europeu de trot, amb la seu central a París, rue d'Astorg nº 8.

Aquí (igual que Sant Pau camí de Damasc) vaig caure del cavall per segona vegada i em vaig adonar de la debil que era la nostra Democràcia, tot seguit relat el fet: A tots els representants dels diversos països de la UET cada any en acabar les reunions ens donaven un sopar oficial de gala  l'Ajuntament de Paris o l'Estat Frances. L'últim any el sopar va ser al Senat de França, edifici situat al costat dels jardins de Luxemburg, per tant bastant cèntric. Tinc per costum arribar amb temps a tots els actes oficials. Al guarda-robes varem coincidir amb el representant d'Agricultura francés en la Comunitat Europea (Ministre Comunitari) acompanyat de la seva parella, erem els primers a arribar, al matí tots dos havíem participat en la reunió de la U.E.T. d'aquest dia, com és lògic i per educació ens posar-em a parlar de coses intranscendents, el temps, el fred de París les reunions es feien cada any la darrera setmana de gener. Va començar ha entrar gent i cada un se'n va anar a la taula que li corresponia, ell a la taula presidencial i la meva dona i jo a una de les últimes del protocol amb els representants de Rússia, Itàlia i Malta, com diríem a Mallorca "amb el cabrum ". En acabar de sopar, era a la una de la nit, vaig sortir al carrer, amb la meva dona, per cercar un taxi, i sorpresa! al meu costat, també, cercava taxi l'esmentat Ministre Comunitari amb la seva dona, i em va fer el comentari "Il est très difficile de trouver un taxi à Paris, à une heure du matin". Resumint un alt càrrec francès en un acte Oficial a París cercava un taxi com jo. L'any anterior la Presidenta del Consell Insular de Mallorca (Maria A. M.) es va apuntar indegudament a aquestes reunions i es va fer acompanyar per una cohort de pilotes, amb limousine i xofer. Em pregunto; A quants anys llum està la nostra malmesa Democràcia?.

  Quantes vides i ambients he viscut? De totes aquestes vides en aquest relat només recullo la primera part, l'època de la infantesa i ho he fet ja en l'ocàs de la vida quan encara conservo la lucidesa i memòria per fer-ho

 L

 La cançó 

ENYORANCES
COSTA CATALANA
https://youtu.be/GeVwt55RSGs

BOVERA (EL MEU POBLE) 

https://youtu.be/S9djQaHbYHg

 Avui sóc una mica més vell que ahir, estic gastant ja els setanta cinc anys, i tanmateix em resisteixo a confessar-me vell. Físicament em trobo bé i encara no he dit que no a res. Tinc el pis de dalt ben moblat, no se m’han enterbolit les idees i crec que me’n desfaig per expressar-les, malgrat que alguns dies tinc les neurones mandroses. Cada matí obro la gàbia de les meves il·lusions i les llanço al vol i elles emprenen cel amunt, cercant aquest blau propi de l’illa, que un insigne català va batejar amb el nom de calmosa.

Vaig venir a aquest món el trenta de novembre de l’any 1942, en un petit poble de Catalunya endins (La Terra Ferma) al costat del riu Ebre i de la Franja de Ponent. No crec que les dates de naixement, els astres i les seves constel·lacions puguin tenir influencia en el futur i en el destí d’una persona. En canvi sí crec en la influència dels llocs, dels moments i de les circumstàncies que enrevolten a cada persona.

 Feia poc més de tres anys que la guerra incivil havia acabat. La batalla de l'Ebre va donar lloc que pel meu poble passessin l’un i l’altre bàndol, amb una alternança esgarrifosa. i que ambdós, igual que les hosts d´Atila, feren net per allà on passaven. Endemés d’alguns assassinats i moltes “barrabassades”, se’n van dur tot el que trobaren: cavalls, muls, porcs, bens, bous, conills, tota mena d’aviram i tot tipus de menjar. El poble va quedar sense gens de menjar, sense animals per fer feina i sense animals de consum humà per començar, de bell nou, a fer-los criar. Els bombardejos havien estat aferrissats, la població tenia d'abandonar les seves llars i anar-se'n al camp a refugiar-se dins de coves, veritables refugis antiaeris, més de la meitat dels edificis van ser destruïts, el panorama era dantesc.

En acabar la guerra, Catalunya fou considerada i tractada com la part perdedora, i causant de tots els mals que havien succeït durant aquells tres llargs anys de guerra. Sobre ella van caure, amb violència, els quatre genets de l´Apocalipsi.

Recolzat damunt d`un ahir que no m’avergonyeix, tot i que podia ser molt mes bonic, des de l’avui no puc deixar de pensar sense fer cap esforç en els temps enrere, despertant somnis que dormien i es deixondeixen. El temps de la infantesa, les bitlles cauen al tirar el bitllot, la baldufa o ballaruga no ha deixat de ballar i el cèrcol roda i no s’atura de rodar.

La infantesa va transcorrer, doncs, en aquesta època difícil, en uns moments en què les coses no eren com són avui dia, i l’accés a l’educació i la cultura no era pas gens fàcil.

Anys de fam, ”maquis”, estraperlo, censura i repressió, que empastifen aqueixos records

- Mare, què hi ha per berenar?.

- Tria, una llesca de pa sucat amb vi i sucre o una rosta amb arengada i olives.

Pa i cansalada alguns dies, la xocolata un desig a l’abast de molts pocs.

- Mama, què em duran el Reis? M’agradaria un tren elèctric.

- Fill meu, nosaltres no podem. Te duran un camió de fusta o un joc de bitlles.

Al meu fill el primer regal de reis que li vaig fer, com podeu endevinar, va ser un tren elèctric.

Com tots els joves de llavors, vaig començar els estudis primaris als tres anys. L’escola era un antic edifici mig apuntalat. Les classes les feia un sol mestre per tots els nens de tres a catorze anys en un segon pis sense ascensor ni calefacció. En arribar l'hivern feia molt de fred, cada nen duia de casa seva, un pic per setmana, un parell de buscalls per alimentar una vella estufa col·locada al mig de la cambra. El mestre era alacantí, l`havien depurat i desterrat, per ensenyar en català en un poble de València, tot i que era molt bon mestre i una gran persona.

En tenir vuit anys la mare me va apuntar per fer d’escolà. A dos quarts i cinc de vuit del dematí, a l`hivern a trenc d´alba, setmana sí setmana no, fora son, ajudava el mossèn a dir missa primera.

Un bon dia, el capellà, D. Manel Biel Colet nat a Sant Esteve de Llitera a la Franja, home lliberal i progressista, va cridar a la mare, i li va dir:

- Ramona, he parlat amb el mestre i tots dos hem estat d’acord que és una llàstima que el vostre fill Josep Mª no estudiï i acabi fen de pagès.

- Mossèn, nosaltres no podem pagar una carrera.

- Si vosaltres voleu, jo li puc fer classes de batxillerat elemental que cursaria per lliure, i d`aquesta manera estalviaríeu les despeses de pensió que significa enviar-lo a Lleida. Després Déu dirà, “dia que passa any que empeny”.

Així, als nou anys vaig començar a estudiar el batxillerat amb tres nens més. Les classes les fèiem en el menjador de la rectoria.

Cada any aprovava el curs complet pel mes de juny, menys el tercer curs, en que me suspengueren l´assignatura “Formació de l’esperit nacional” El capellà s’havia negat en rodó a ensenyar-me aquesta assignatura, en no estar molt d’acord amb ella.

- Mama, mossèn ens ha parlat dels Segadors, de Pau Casals i del seu Cant dels Ocells.

- Aquest capellà un dia ens donarà un disgust.

Després d’aprovar quart de batxillerat i revàlida vaig anar a Lleida a l´ Institut, ja com alumne oficial. Sols tenia tretze anys. Vivía a pensió en casa d’una tia .

“ Hable Ud. en cristiano”, me deien els funcionaris de l’Institut, jo anava “acollonit”, me trobava estrany en el meu país i pensava “no es cristià l’idioma, que parlo amb Déu i amb la meva mare”?.

 En el batxillerat em van ensenyar llatí i francès, prohibit el català. Me vaig assabentar de les Homilies d’Organyà (el document literari més antic en català i el més vell escrit en qualsevol de les llengües de l'estat espanyol) quan ja era ben gran. El poble d’Organyà està a 90 Km. de casa. En literatura, molt de Cervantes, Quevedo, Lope de Vega, i de la generació del 98, etc., poca cosa me contaren dels millors escriptors de la nostra llengua, Ramon Llull, Martorell, Mossèn Cinto, Guimerà, Maragall, Rossinyol, Pla, Espriu etc. D’història, res de la guerra de Successió, i qui eren Casanovas i els botiflers, poca cosa dels almogàvers i de Prim. De la guerra civil els dolents érem nosaltres. Els còmics TBO, Guerrer de l’Antifaç, etc., sempre en castellà. Gràcies als clubs d’esplai i a les reunions parroquials vaig conèixer un poc la nostra llengua i la nostra cultura, que l`ensenyament oficial m’havia amagat. Ja més tard, la Nova Cançó, els Setze Jutges (Pi de la Serra, Raimon, Ovidi, Llac, Serrat, Maria de Mar Bonet, d` Efak... etc).

 En acabar el batxillerat superior, vaig anar a estudiar quatre anys a Saragossa dos a Valladolid, dos a Barcelona i dos més a Madrid, com és lògic sempre en castellà. Per tant el meu entorn cultural ha estat en castellà, idioma que considero meravellós i al que tinc una gran estimació.

 L`any 1957, per primera vegada després de la guerra, va sonar, a la Plaça Catalunya de Barcelona, la sardana La Santa Espina, que de l’any trenta-nou ençà havia estat prohibida. La mare i molta més gent ploraven. Jo encara no ho entenia. Desprès, varem anar a resar un “Parenostre” al Fossar de les Moreres, al costat de l’església de Santa Maria del Mar. Com és lògic, no hi havia cap monument, ni flama, ni el rètol amb el poema de Frederic Soler (a. Serafí Pitarra) “En el Fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor: fins perden nostres banderes serà l’urna de l’honor “.

 Moltes vegades enyoro la família, gran part d`ella desapareguda, família catalana de sempre (entre el meus avantpassats no hi ha pas cognoms com Carot o Montilla) i pagesa de soca-rel. Fins als tretze anys, en què vaig anar a estudiar el batxillerat superior a Lleida, col·laborava, amb certa intensitat, en les tasques camperoles, desprès ja d`una manera esporàdica quan anava a casa per les vacances. De la família vaig aprendre, els costums, moltes paraules del vocabulari emprat pel mon de la pagesia, el sofriment de les feines dures del camp, i moltes de les seves cançons.

 Malgrat l`opinió en contra de moltes feministes, la dona a Catalunya, era en aquell temps peça fonamental de l`unió familiar, fidel guardiana dels costums, tradicions i fins i tot diria de la conservació i foment de l’idioma, en uns anys de repressió, que per via oral transmetia a tots els fills i néts amb jocs, contes i rondalles. Era la que duia el mantí de l’arada familiar fent els solcs ben drets i fondos per escampar les llavors de l’amor i de la bondat, i poder així fructificar dins del seu entorn.

 La mare, Ramona, era una dona amorosa i molt feinera, tot el dia trafeguejava dins de la casa, feia totes les feines com a mestressa de casa: el menjar (escudella i carn d´ olla, era el seu plat preferit, orelletes el seu pastis). Record amb enyorança la sopa de “fideuí” fet amb seu deliciós brou, hi posava - api, ceba, porro, pastanaga, tomàquet, una cuixa de pollastre de corral, un os de vedella, a més de pebre-bò, una mica d’herba sana i un pessic de sal -. Encara que crec que hi devia haver algun ingredient secret que explicàs que mai ningú ho hagués aconseguit un brou igual de bo. La bugada, la feia a mà (no hi havia pas rentadores automàtiques), planxava, etc. Se li podia aplicar amb tota la seva extensió la dita,“ el catalans de les pedres en fan pans” era, amb una paraula, “el pal del paller familiar”. Un pic a la setmana pastava, en primer lloc porgava la farina passant-la pel sedàs per llevar-li el segó. El dia abans, una veïna li havia donat el llevat, i amb això, farina, aigua i un poc de sal, feia el rent i el deixava fermentar (tovar) tot el vespre cobert amb un tros de llençol. Al dia següent, a primera hora de la matinada, devers tres quarts i cinc de sis, feia els pans i els enfornava, a la mitja hora llarga ja teníem pa per a tota la setmana, pa que mai se floria com el que ara ens mengem, i era tan bo que se podia menjar tot sol (pa eixut).

 El pare, Pau (en català quin nom mes preciós, Pau) de cal Cabaler, era pagès i caçador per necessitat, ja que molts de dies era l'únic tall que anava a la cassola o al tupí. Com a bon estimador de la natura, mai va matar cap animal pel simple plaer de matar i menys mataria, com fan alguns, un ós o un elefant. En una finca (El Mas del raco) i damunt d’un cingle (on s’hi feien el niu, els falcons, esparvers, xoriguers, mussols, gralles, orenetes, falcilles i el cau les raboses), hi havia una cadolla enrevoltada de molts tolls, que quan plovia s’omplen d’aigua de gom a gom. Allí, abeuraven ramats de porcs senglars, conills, llebres, esquirols, tudons, tórtores, cegues, tords, grives, merles, rupits, pinsans i altre tipus de moixons (ocells). El pare havia fet una petita barraca, i els esperava amb l´escopeta que anessin a beure de bon dematí, a trenc d´alba. En arribar l’hivern, passava molt de fred, aguantava molts dies la rosada, i fins i tot, algunes vegades el gebre. Tot això, per poder dur a casa la proteïna animal necessària.

 Amb ell vaig aprendre a llaurar amb un parell de mules enganxades al “aladre” o arada amb un jou. L´arada era de les més modernes d´aquells temps (de pala mòbil), dia per altre havíem d’anar a cal ferrer per fer-li punta a la rella, el tractor va venir desprès; a segar, amb dalla al principi (era una eina molt millor que la falç, en poder fer feina pràcticament dret), després ja segàvem amb màquina, arrossegada per una mula; a collir olives, (aquesta feina es feia amb una petita maquina, pel sistema anomenat de munyir); a sembrar, ordi, blat, sègol, panís, guixes, cigrons etc.: a veremar, els raïms els “pisàvem” o esclafàvem amb els peus en el cup (tina), deixàvem el most (suc) barrejat amb les barrusques un parell de dies perquè fermentessin junts, i així poder fer el vi {el tipus de ceps que el Pare plantava, era el de “ull de llebre (Tempranillo)”, ja que els raïms d´ aquesta mena de ceps fan el vi amb més grau i més negre}; a collir ametlles, pelar-les una a una, per llevar-les la clofolla; a batre, de totes les feines del camp era la que més m’agradava, perquè era la més alegre, se feia a “pota”, i s’empraven dues o tres mules. Tothom cantava.

 El padrí Josep, quan el reuma no el mortificava, a la vorera del foc me contava els seus fets i records: l´esglai de quan va arribar el primer tren a la estació veïna de Flix, el primer aparell de ràdio, en què, just se sentía tocar les hores. Ja la primera televisió la vam compartir plegats en la dècada dels cinquanta. També els records de la seva “mili” en el castell de la Mola de Maó, dels seus “embulls” com a contrabandista de J. March ( En Verga), de la visita de Francesc Macià “L’avi” a les Garrigues l'any 31; de la guerra i de la seva condemna a mort. Jo sempre badava, amb la boca ben oberta, escoltant-lo sense "piular". Dos pics a la setmana l’acompanyava a un petit hort; molt obagós, amb feixes fent bancals i amb espones de marges. Se calçava uns esclops i començava a fer feina: agafava l´aixadella que portava dins d´una galleda o del cabàs i birbava els alls, cebes, trumfes, melons, tomates, fesols, pèsols “xítxeros” etc i sempre tenia plantada una mata de ruda " Qui té ruda Déu l'ajuda" diu el refrany per les seves propietats medicinals. Regàvem amb una sínia de catúfols, una somera, molt bramadora, ben xollada i un poc guita, s`esforçava perquè l’aigua mai faltés. Cada any, li donàvem (la cobria) el guarà, i passat un poc més de dotze mesos ens feia un ruquet, que mai li ficarem de nom “Platero”, eren noms més nostres, més catalans: “Pinxo”, “Castany”, “Romer”, “Timó”, “Negreta”,” Neu” etc. El padrí, també em va a ensenyar a conèixer el món de les abelles, quines eren les obreres, els abellots, la reina, etc., i a treure la mel de les arnes. En primer lloc, amb un aparell feia fum, una vegada apartada la reina, treia la bresca i la ficava en un extractor, després de moltes voltes sé separava la mel. Mai per fer aquestes operacions va emprar careta ni guants, estava immunitzat de les picades.

 La germana Maribel, amb els seus grans esforços va col·laborar a que pugues-hi estudiar.
 La padrina Assunta, una gran dona afectuosa, dolça i treballadora com ella sola.

 Al costat de casa, teníem un corral amb tot tipus d´afarams, animals de pèl i ploma, aviram, conills, cabres, ovelles i sota uns perxes, en una soll, gardenyava la verra, que cada temporada ens feia una dotzena de garrins. Cada any engreixàvem dos tocinos (porcs) amb farina d’ordi, trumfes, segó, sègol, panís, figues, bledes i alguna pastanaga, Dels cremalls de la fumera del llar de foc, {on cremàvem llenya d'oliver, ametller, pinyola (sansa) i clofolles,} rodejat d´estalzí (sutja), penjava sempre, una olla o perol d'aram per escalfar el menjar dels porcs. En arribar la tardor fèiem matances. Aquest dia era festa grossa, ens reuníem tota la família i entre tots preparàvem les botifarres blanques i negres, les llonganisses, etc. No teníem per costum fer sobrassades. A mi, sempre me tocava rodar la màquina de capolar. Les costelles, després de coure-les amb la caldera d'aram, anaven amb l'oli a les tenalles; els pernils i la cansalada els adobàvem amb sal i pebre i els ficàvem en una cambra de la golfa, que la mare li deia “el salador”. Tothom se n’emportava un petit present.

 Parlant de tot això, de porcs i d’animals. El nostre veí era un xarnego molt mussol, ros, pigat i molt malcarat, que havia vingut d`emigrant ja feia un grapat danys, però que encara no havia amollat “el pel de la devesa”. Tenia un ca, petit, escarransit, gris pel de rata, pelut, guerxo d’un ull i guenyo de l’altre, ple de ronya y lladelles, que tot el dia grinyolava i clapia emprenyant a tothom. Un dia el xarnego va agafar un garrot gruixut i mal esporgat i li va rompre damunt les costelles. Sempre hi ha hagut males bèsties de dues cames, ja ho sabem.

 Record també, aquells carrers i carrerons del poble, Bovera, un poblet enrevoltat de muntanyes –Montsant, Pàndols, Cavalls i Serra de la Llena- i del riu Ebre, al sud de la “terra ferma” i al costat de la franja de ponent, comarca de les Garrigues, entre el Priorat, Ribera d’Ebre, la Segarra i el Pla d’ Urgell, autèntiques avingudes de pau i tranquil·litat.

 Enyorances, que després de passar pel sedàs del temps, són dolces com aquella mel que amb el padrí Josep trèiem de les arnes, i que encara no ha perdut la seva dolçor, filada per unes abelles que ja fa temps deixaren de picar. Aquest ahir pren cos i s’acosta i a vegades s’imposa a l’avui, i com si tingués escates rellisca de les meves mans, que es posen balbes i tremolen com fulles d’arbre.

  Totes aquestes coses fan que baldament sigui un poc tard, tingui la cabòria i desperti en mi, més que interès, l’obsessió i la curolla, ara que tinc temps, per aprendre a conèixer la nostra història, els nostres escriptors, els nostres costums, i a escriure en el meu idioma i en el dels meus avantpassats. Aquesta és la contestació a la pregunta: “Per què perds el temps anant a classes de català?”, que molts me fan. Jo callo i segueixo, tanmateix no ho entenen, i crec que mai ho entendran. 

 PD. Per concloure, estic molt orgullós de pertànyer al poble català, dels nostres costums, de l´idioma, de la meva nissaga pagesa i dels meus avantpassats. Ells, entre moltes més coses que els he d’agrair, em van ensenyar a estimar “tot lo nostre”.
 De bell nou, aprofito l’ocasió d’aquestes dates, aniversari de la mort de la Mare -que ens va deixar fa ja un temps- per manifestar emocionat, amb lluïssor als ulls, entre la salabror del dolor, que em punxa en el més íntim del meu cor, una dolça enyorança, i per escriure-li un any més el poema que Mossèn Cinto Verdaguer va fer, amb motiu de l’enterrament del seu amic, Frederic Soler ( Serafí Pitarra) poeta i escriptor.

Amb cent corones de flors

te’n veig anar d’aquesta vida:

tu te’n vas amb cent de flors,

jo em quedo amb una, i d’espines.

 En aquestos dies, políticament tan delicats, voldria recordar els versos del nostre poeta Salvador Espriu.

PELL DE BRAU  

XXX

.......

"Diverses són les parles i diversos els homes,

i convindran molts noms a un sol amor."

XXXVIII

….
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser

si no són lliures.

Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser

si no som lliures.

I cridi la veu de tot el poble: "Amén."

XLVI
....

A vegades és necessari i forçós

que un home mori per un poble,

però mai no ha de morir tot un poble

per un home sol:

recorda sempre això, Sepharad.

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg

i mira de comprendre i estimar

les raons i les parles diverses dels teus fills.

Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats

i l’aire passi com una estesa mà

suau i molt benigna damunt els amples camps.

Que Sepharad visqui eternament

en l’ordre i en la pau, en el treball,

en la difícil i merescuda llibertat.

El català una llengua tan bella i estimada per tants, menyspreada i rebutjada per d’altres, com bé expressa el nostre poeta Joan Maragall en la: 

ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya, 

la veu d’un fill 

que et parla en llengua 

no castellana; 

parlo en la llengua 

que m’ha donat 

la terra aspra: 

en aquesta llengua 

pocs t’han parlat; 

en l’altra, massa...

El millor poeta i escriptor de la nostra llengua Mossèn Cinto, en el diàleg entre cims, li fa dir al Puigmal:

Roures que tenen ja en la vella soca 

La feixuga destral del centralisme 

Oh, Déu! La raça catalana és morta! 

i el Montseny li contesta: 

“Per arrancar la llengua a un poble, 

cal abans arrancar-li la vida” 

El nostre escriptor Marià Aguiló diu: 

Cap nació pot dir-se pobra 

si per les lletres reneix, 

poble que sa llengua cobra 

se recobra a si mateix. 

El manacorí, capellà dels marginats i de nissaga foravilera com la meva. Jaume Santandreu ens ha regalat dos preciosos poemas,en el darrer ens mostra d`una manera gràfica el món de la pagesia d'avui dia..

CLAM PER LA NOSTRA TERRA

...

Han de morir d`esglai

de veure ressuscitat

un mort que per sempre mai

donaven per enterrat

Un Poble que encén foguera

De Països Catalans

i que alça com a senyera

una Pàtria de germans 

Un Poble que de la parla 

fa carta d'identitat 

i encapironat entaula

la crida de la unitat.

..

Coratge, amics, la follia

del nostre crit enrampat

traurà nova Germania :

Terra, Poble i Llibertat

L`OVELLA MORTA

Baix del mateix garrover,

on va criar de primala,

ha clos el darrer remuc

la més vella de la guarda.

Amb ella ha mort la nissaga

de l`ovella que nodria

el símbol de la mudança

dins la nostra pagesia

...

Finits oguers i missatges

porquerols i majorals:

la gran guarda a terra prima

trau somada per tot l`any

Mes ella va viure, encara,

el temps del petit ramat

on el bestiar de llana

trescava, com tots de fam.

Menuda, sulla, xereca,

Mama de rostoll, moscada,

Fluixa de molsa, garrella

Era negra i malcriada

....

Malgrat tan mala història

va ser la més estimada

perquè al llarg de les nodrides

treia sempre bessonada.

Perquè les seves brosselles

quallaven el bon formatge

i els fogassers del brossat

colaven xerigotada

Per acabar uns versos de Antonio Machado

Castilla miserable,

ayer dominadora,

envuelta en sus andrajos

desprecia lo que ignora.

PENSAMENT (Marina Rossell)

https://youtu.be/rM87ObKDF-w

"Pensaments, Fragment de 'Nabucco' de Giuseppe Verdi adaptat per Josep Tero i Marina Rossell"

Pensaments, sempre amunt, sempre en l'aire,
enfileu-vos als cims de les muntanyes,
on arriben encara les flaires
de les flors que acaronen els vents del meu país.
Avanceu cap a llevant, fins a les illes;
traspasseu les fronteres, a tramuntana.
Pàtria meva, tan bella i malmesa,
remembrança estimada i fatal.
Cant valent de les veus dels poetes
no emmudeixen avui ni t'apaguis;
fes reviure altre cop l'esperança
i recorda'ns allò que vàrem ser.
Fes memòria del temps en que fórem
un sol poble amb un sol estendard;
i conforta'ns amb sàvies paraules
en l'espera del nostre demà.

Pensament breu: Si els records et persegueixen

no t’amaguis d’ells

CIUTAT DE MALLORCA ,Tardor  de 2017

JOSEP Mª FARRÉ NEBOT “EL ROS DE CAL CABALER”