RONDALLES
https://youtu.be/npzf2R3x0C0?list=PLUSRfoOcUe4Z1nvf5brdkbn2_MC5w9O7p
Diccionari Català, Valencià i Balear
http://dcvb.iecat.net/
BIEL MAJORAL (JO SÓC CATALÀ DE MALLORCA)
https://youtu.be/W7eDOXWM_cY
MOSSÈN ANTONI Mª ALCOVER
Manacor, el meu poble adoptiu, és conegut, darrerament, arreu del mon gràcies a un extraordinari esportista que no es cansa d’airejar el nom del seu poble de procedència, el tenista Rafel Nadal. A part d`això, Manacor ha estat sempre un poble prolífic en personatges importants: pintors, músics, escriptors, poetes, futbolistes, gimnastes, etc.
Aprofitant que la setmana passada va ésser “la 21ª setmana del llibre en català a Mallorca”, vull escriure sobre un personatge manacorí i una de les figures de més relleu en el camp de la filologia catalana, Mossèn Antoni Mª. Alcover Sureda. Nasqué el 2 de febrer de 1862 a Santa Cirga, possessió situada entre Manacor i Portocristo, fill d'Antoni Alcover i Catalina Sureda, i morí el 8 de gener de 1932. Home amb una personalitat molt forta, és peça decisiva al desenvolupament de la nostra cultura i en especial a l’estudi, la defensa i la valoració de la nostra llengua. Escriptor, filòleg, i persona important de la diòcesi mallorquina, historiador, promotor cultural, col·laborador de Gaudi, dissenyador d`esglésies, i gran difusor de la llengua catalana.
De nissaga foravilera, es traslladà als 15 anys a Palma per seguir els estudis de seminarista. Del 1877 al 1886, any que fou ordenat prevere, es donà a conèixer com a polemista intransigent, i es despertà la seva vocació literària, primer en castellà, publicant en aquesta llengua quadres de costums mallorquins. A partir del 1879 comença a escriure en català per influència de Josep Miralles i Suert. Així, i gràcies al seu origen pagès, aviat descobrí la riquesa de la literatura i de la llengua popular, i inicià la tasca de recollir al català col·loquial de Mallorca les rondalles, que començà a publicar el 1880 amb el pseudònim de Jordi des Racó. La primera rondalla aparegué a la revista La Ignorància. i més tard a les Contarelles i, sobretot, a l'Aplec de Rondalles Mallorquines
Fou vicari de la parròquia de Manacor. En 1888 obtingué la càtedra d'Història Eclesiàstica al Seminari, en el qual va aconseguir la creació d’una assignatura d'història i llengua de Mallorca. Més endavant arribà a ser vicari general i canonge de la Seu de Mallorca nomenat pel bisbe Campins. Aquest darrer càrrec l’obligà a nombroses activitats, des de dirigir la direcció de la construcció de les esglésies de Calonge (Santanyí), Son Carrió (al transcurs de la seva construcció va acompanyar moltes de vegades a Gaudi i un bon dia li digué: - Trobo que a aquesta façana li falta un aire- Gaudi li respongué: - Això és bo de fer- i va dissenyar el rosetó de la façana principal en forma de ventall), la capella de la Pedra Sagrada (Santa Ponça, Calvià), etc., sempre inspirant-se en el romànic que havia conegut en les seves excursions filològiques arreu de Catalunya, a intervenir en les qüestions político religioses de l’època, fins a promoure la premsa catòlica "L'Aurora".
El 1896 fundà la comissió editora de les Obres de Ramon Llull, que presidí. El 1904 predicà en català, per primera vegada després de la derrota a la Guerra de Successió, el sermó de la Festa de l’ Estendard a la Seu de Mallorca
El 1903 publicà Qüestions de llengua i literatura catalanes, contra Menéndez Pidal, que havia qualificat el català de dialecte del castellà.
El 1906, per iniciativa seva i sota la seva presidència, es celebrà el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana
Al 1911 fou elegit president de la nova Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Home de tracte difícil i de caràcter molt enèrgic, se’n separà el 1918 per discrepàncies lingüístiques, sobretot amb Pompeu Fabra, i publicà un seguit de manifests plens de queixes i d’insults que li valgueren l’enemistat de molts d’antics col·laboradors i el distanciament dels intel·lectuals del Principat. als quals retreia que haguessin vertebrat l’ortografia i la llengua literària en el «putrefacte» dialecte barceloní, ple de castellanismes i que haguessin expurgat de mallorquinismes la traducció de Mireia feta per Maria A. Salvà. Qualcuna part de raó hi havia en aquestes acusacions, però no tanta com volia el filòleg, que exagerava, ressentit i obcecat, sobretot utilitzant un to aspre, agressiu i groller. Només pocs anys abans de la seva mort havia de venir la reconciliació amb Pompeu Fabra, que mai va replicar als atacs del canonge, va ésser l´any 1926.
D’aleshores ençà, Alcover, que havia estat un defensor a ultrança del pancatalanisme, de la Solidaritat Catalana, de la Lliga Regionalista, de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i de totes les institucions que treballaven arreu dels Països Catalans, i un enemic igualment a ultrança del que ell anomenava, amb el seu lèxic pintoresc, el "maleït centralisme" de Madrid, es girà contra el catalanisme polític i contra els homes d’església catalans, als quals feia absurdes acusacions de concomitància amb els "enemics de la religió", en les quals ressorgia el seu primitiu esperit integrista. En canvi, féu les grans lloances dels enemics tradicionals del catalanisme, gràcies als quals obtingué una important subvenció anual de 25.000 pessetes a partir de 1920 del govern de Madrid, quantitat que li permeté accelerar els seus treballs.
Als anys de la Dictadura, Alcover es convertí en paladí de la causa del general Primo de Rivera i arribà a l’extrem l`any 1924 d’acceptar la càtedra de català a la Universitat Industrial de Barcelona, lloc que ocupà només un curs, a causa de la seva actitud hostil envers el seu antecessor Pompeu Fabra que n’havia estat desposseït per les noves autoritats, i a la poca elegància d’alegrar-se de les mesures repressives contra Fabra. Així i tot, la Dictadura "pagà" els bons serveis d'Alcover suprimint-li, el juny de 1926, la subvenció per al Diccionari, amb la qual cosa quedava desemparat i gairebé tot sol, ajudat només per aleshores el jove Francesc de B. Moll, que havia "descobert" al Seminari de Ciutadella i havia anat convertint en un filòleg que amb el temps el sobrepassaria. Però la seva força de voluntat i la seva tossuderia sense límits el dugueren a fer un esforç definitiu perquè el Diccionari esdevingués una realitat al final de l’any 1926.
Tots aquests canvis de jaqueta a favor de l´anticatalanisme, el fet de ser traïdor als seus amb el servilisme i suport a la dictadura de Primo de Rivera, -una de les figures més nefastes per a la cultura catalana-. el ser un venut, -que a semblança de Judes que va vendre el Senyor per 30 monedes-, Alcover es va vendre als enemics dels Països Catalans per 25 monedes anuals de mil pessetes. Aleshores, li va passar el mateix que a un cèlebre personatge romà, al qual el Senat va dir "Roma no paga traïdors". El govern de Madrid li llevà la subvenció l’any 1926. Se li pot afegir, el fet de ésser un personatge molt orgullós, fatxenda i egòlatra, volent imposar sempre les seves idees i menyspreant les dels altres, la qual cosa, teòricament, és molt impropia d’un rellevant personatge eclesiàstic. Tot això ha donat lloc que fora de l’ambient intel·lectual de Mallorca la seva figura és poc apreciada.
A partir de 1928, començà a tenir greus problemes de salut i els metges li aconsellaren d’abandonar la redacció del Diccionari, de la qual es va fer càrrec el seu ajudant, Francesc de Borja Moll. Així i tot, participà en els actes del VII centenari de la conquesta de Mallorca i es dedicà a redactar les rondalles.
Va ésser membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de l'Institut d'Estudis Catalans, mantenidor dels Jocs Florals, vicepresident de la Societat Arqueològica Lul·liana.
En la seva obra tractà temes amplis i diversos, sovint amb falta de rigor a causa del seu autodidactisme i el seu caràcter complicat. Del què no podem dubtar és el seu amor a la llengua i de la seva idea sobre la nacionalitat catalana. Diu el 1908 ¿Ho som nosaltres una nacionalitat, diferent de la castellana, de la gallega, de la vasca? I prou que ho som, per més que qualcú, sol de sentir-ho, tregui foc pels caxals, i mos tiri carrerons de llamps i pestes, que, gràcies a Déu, no mos tocaran ni un fil de roba, perquè mos abriga una corassa incontrastable:
Morí a Ciutat de Mallorca l'any 1932.
Conclusions.
Com va dir Quim Monzó al seu discurs d´inauguraració de la fira de Frankfurt 2007 “No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu. Facis una cosa o facis l’altra carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges— la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet . Si et quedes quiet, malament per no haver avançat”.»
Per tant seguint aquest costum català, les meves conclusions referent a Mossèn Alcover són aquestes; si aconseguíssim de posar al plat d’una balança els seus actes positius, la part d´Àngel - la seva incommensurable obra- i a l`altre plat els seus actes negatius, la part de Dimoni - personatge orgullós, egòlatra sempre, traïdor i venut, ja a la tardor de la seva vida- jo diria que la llengüeta “la busca” es decantaria cap a la part positiva. Per tant Àngel o millor dit, més que Àngel, “Apòstol, Apòstol de la llengua catalana”. Molts de catalans li han perdonat però no han oblidat tots els seus idil·lis i “disbarats” amb la dictadura. i l’han castigat al Purgatori de la indiferència i de l’oblit. Mai no serà pas enterrat al Fossar de les Moreres. Com li deia el vell fosser, mestre Jordi, al seu nét:
- Lo seu crim dels bons l'allunya,fou traïdor a Catalunya.
-A on l'enterrem padrí? - A fora.
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor
Pensament breu de : Pompeu Fabra
Cal no abandonar mai,
ni la tasca,ni l’esperança
Esglesia de Son Carrió
SA CANÇÓ DE SON COLETES
Sa cançó que escoltareu l'ha feta Guillem d'Efak,
més de mig manacorí i fill d'en Toni Cremat.
La va fer a Son Coletes un horabaixa de març.
Déu vulgui que per molts anys pugui anar-hi caminant.
L’any mil quatre-cents cinquanta pitjor fou que el de la fam.
Els rics mengen pa de xeixa, diuen les dones plorant.
Els rics mengen pa de xeixa i per noltros sols no hi ha mestall.
Lo Tort Ballester ho escolta i li envest cap a Ciutat.
I era una colla de veure, tots eren manacorins.
Fent-se costat un a l’altre anaven replegant amics.
Primer s'hi ajuntava en Mates, llavors en Fullana i en Gil,
en Nadal, en Mascaró, en Guinovart i en Fornit.
Lo Tort Ballester els comanda perquè era el més decidit.
Per donar compte an el rei a Nàpols varen anar
i el rei els dóna penyora de que tot s'arrenjarà;
però els senyors de casa bona ni el rei volen escoltar.
Tres anys, lo Tort Ballester, els tengué acorralats.
Set mil cinc-cents sous donaven els nobles a qui el matàs.
Feren venir mercenaris, moros i napolitans.
Calaren foc a les cases i es fartaren de robar.
Després arribà la venjança color de vi i de sang.
I era una colla de veure, tots eren manacorins,
si ho eren els condemnats també ho eren els botxins;
primer mataren en Mates, llavors en Fullana i en Gil,
en Nadal, en Mascaró, en Guinovart i en Fornit.
I a lo Tort Ballester el penjaren escorxat de viu en viu.
I escamparen els seus trossos pels entreforcs dels camins.
Després d’aquesta endemesa tot romangué com abans;
els pobres més bocaclosa i més viudes plorant plorant.
I no ploraven per elles, ploraven pels seus infants.
Sa cançó que heu escoltat l’ha feta Guillem d'Efak
qui demana a Déu que el poble no tengui mai més tirans
i que si hi torna a haver guerra la guanyem els catalans.
CANTARES
JOSEP Mª FARRÉ NEBOT
“EL ROS DEL CABALER”
"No et rendeixis, per favor no cedeixis encara que el fred cremi, tot i que la por mossegui, tot i que el sol es pongui i es calli el vent. Encara hi ha foc en la teva ànima, encara hi ha vida en els teus somnis, perquè cada dia és un començament nou, perquè aquesta és l'hora i el millor moment "
ResponderEliminar.Mario Benedetti: