Once ediciones cumplió este mes de mayo la Feria del Caballo de Raza Menorquina, que congregó a 16.000 personas y más de cien caballos en Es Mercadal. El concurso morfológico, el espectáculo ecuestre y el homenaje a Josep Farré Nebot fueron algunos de los momentos estelares.
Es sólo una cita al año, pero cada vez se supera. Esta vez fueron más de 16.000 las personas que se dieron cita en el recinto ferial de Es Mercadal con motivo de una nueva edición de la Feria del Caballo de Raza Menorquina, informó la Associació de Criadors i Propietaris de Cavalls de Raça de Menorca.
El certamen tuvo lugar los días 5 y 6 de mayo, y, una vez más, demostró el arraigo y el interés que despierta el mundo del caballo en la sociedad de la isla. Pero no sólo eso, sino que además también se desplazaron hasta la isla personas de la península y del extranjero para admirar las cualidades del Caballo de Raza Menorquina.
Récord de participación en el concurso morfológico. Uno de los principales atractivos de la Feria fue el concurso morfológico, que llegó a la decimoséptima edición. Este año, además, se superó el récord de participación, con 112 ejemplares inscritos. Por si no fuera poco, también quedó patente la mejora, año tras año, de la calidad en los movimientos, la morfología y la presentación de los ejemplares de Raza Menorquina. Ejercieron de Jurado Miquel Morlà Marquès, Antonio Roca Comella y Eusebio Enrich Martí, quienes otorgaron la mayor puntuación para el equino “Marlboro”, de la finca Egipte, en la categoría de caballos de más de seis años. Además, el animal fue también nombrado como Campeón de la Raza. Por otro lado, “Ruanda”, de la Yeguada San Adeodato, se alzó con el premió a la Campeona de la Raza. Precisamente, la Yeguada San Adeodato, propiedad de los hermanos Triay Barber, consiguió también el galardón a la Mejor Ganadería en la sección de Premios Especiales de la Feria. El título de Mejor Criador recayó en Dionisio Pons Capella.
Las pruebas de funcionalidad demuestran las habilidades del equino menorquín
Las pruebas de funcionalidad fueron otro de los platos fuertes. Asistieron como miembros del Jurado Mariano Santos Redondo (internacional) y los nacionales Rosa García Mouriño y Rafael Seguí, quienes evaluaron a los doce equinos que se presentaron al concurso. En la primera sección del concurso obtuvo mayor puntuación “Ray”, conducido por Toni Bosch, mientras que en la segunda sección el más puntuado fue “Oulare”, de José Febrer. Destacó, una vez más, la gran mejora de la presentación de la funcionalidad que adquieren los animales menorquines y calidad de los ejemplares.
Espectáculo de caballos a ritmo de ópera
El sábado por la noche, el mayor atractivo de la Feria fue el espectáculo ecuestre, que congregó a 6.000 personas. Los números de la organización de este espectáculo hablan por sí solos: más de 100 caballos participantes, además de 120 personas, durante más de dos horas de duración.
A lo largo de este espacio de tiempo, se sucedieron diez números diferentes, entre carruseles, juegos menorquines y Western. Pero, sin duda, el momento de mayor belleza plástica fue cuando apareció un caballo bailando al ritmo de la ópera Carmen, sobre un gran piano de cuatro metros de largo por tres de ancho. Fue un momento emocionante, que consiguió la admiración del público. Al mismo tiempo, cabe destacar la colaboración durante este número de la interpretación en directo del fragmento de Carmen, a cargo del barítono Siscu Riudavets, el tenor Toni Juan, la soprano Elena Carreras y la participación del estudio de danza Alba de Maó. La dirección musical corrió a cargo de Marlén Coll, mientras que la coordinación del espectáculo fue obra de Bartomeu Mercadal y Armando Pons.
Un homenaje merecido
Uno de los momentos más emotivos fue el homenaje a Josep Farré Nebot, con motivo de su jubilación. A lo largo de diecinueve años, Farré Nebot ha sido el encargado del Libro Genealógico de Raza Menorquina. De este modo, la Associació de Criadors y Propietaris de Cavalls de Raça de Menorca, organizadora de la Feria, quiso agradecer la labor prestada por Farré, quien ayudó desde el inicio a la declaración de la Raza Menorquina.
Fue uno de los momentos más importantes de dos días intensos de la Feria del Caballo de Raza Menorquina, una raza que ya suma más de 2.000 ejemplares y que cada vez es más valorada dentro y fuera de la isla. Prueba de ello es el éxito cosechado durante la feria. Y ya van once ediciones.
AGRAÏMENT AL POBLE DE MENORCA
Amb ocasió de la meva jubilació, les institucions menorquines em van fer un reconeixement públic davant d`unes quatre mil persones al poble d`El Mercadal. Van ésser uns dels moments més emotius de la meva vida. Després d`unes sentides paraules del President de l`Associació de Propietaris i Criadors de Cavalls de Raça Menorquina, aquest va ser el meu discurs d`agraïment:
DISCURS
Honorable Presidenta del Consell Insular de Menorca, Il·lustríssim Batlle del Mercadal, Il·lustríssima Consellera del Departament d´Economia i Agricultura, Sr. President de l`Associació de Propietaris i Criadors de Cavalls de Raça Menorquina, digníssimes autoritats, senyores i senyors.
Vull que les meves primeres paraules siguin d`agraïment, agraïment amb majúscula per aquest reconeixement públic i per aquestes paraules tan amables del President de l`Associació.
Perdoneu-me si empro aquest full de paper per dirigir-me a vosaltres, però l´emoció fa que les neurones tornin mandroses i les idees s’enterboleixen i es faci més difícil expressar-les. Perdoneu-me també si algunes llàgrimes d`emoció rodolen per les meves galtes. Això, és un problema de l’edat, a mesura que un torna gran, es torna més emotiu. Estic gastant els seixanta sis anys i tanmateix em resisteixo a confessar-me vell. Físicament em trobo bé i encara no he dit que no a res. Tinc el pis de dalt ben moblat, i cada matí obro la gàbia de les meves il·lusions i les llanço al vol, elles s`enlairen i emprenen cel amunt cercant aquest blau propi d’aquestes illes. Es pot ser gran en plena joventut, i es pot mantenir jove a desgrat dels anys.
Fa poc temps i per imperatiu de l’edat he finalitzat amb el càrrec de Delegat de cria cavallina de les illes Balears, càrrec al qual he estat més de 18 anys, pràcticament a partir de la iniciació de la raça cavallina de Menorca. Tots aquests animals tan polits que teniu davant han passat per les meves mans. Me`n vaig quan la raça ja està consolidada, el perill d`extinció ja està superat. El cens actual és de devers de 2000 exemplars. S´ ha fet el més complicat, la tasca més difícil, començar el moviment, ara el cercle ja roda tot sol per inèrcia, però, ens queda seguir empenyent per continuar la millora en un temps de canvis. D`ençà el començament del 2008 la responsabilitat directa de la raça ha passat a mans de l`Associació, i jo vull demanar-vos:
- Seguiu fen feina amb la mateixa il·lusió que fins ara ho haveu fet .
Quan una persona es jubila, dues coses importants li queden: un feix de records i un altre d´ amics. Aquest feix de records arriben a pesar més que els anys, per tant, no puc deixar de pensar en els temps enrere. Ara farà 33 anys de la meva arribada a les Illes Balears, meitat del novembre del 74, a Menorca al març del 75, i tot d`una em vaig quedar encisat de la seva llum, del verd dels seus camps, del fort vent, de les tanques, de les pedres, de les parets, dels monuments megalítics, dels cavalls negres i per damunt de tot, de la seva gent, amable i acollidora, de la seva parla, la mes dolça de les varietats dialectals catalanes: “açò” “bòtil” “rallar” “fiets”, i vaig sintonitzar, com diuen els joves, amb la gent del camp -els amos i els missatges dels llocs-, pot ser per què la meva nissaga és pagesa i catalana de soca- rel, pagesos d`una terra aspra i seca al sud de la - terra ferma- Lleida, les Garrigues, terra d’oli.
Record també, i ja fa un grapat d’anys, el primer concurs morfològic de cavalls de raça menorquina, en un petita pleta al peu del Toro, amb unes condicions calamitoses, però amb una gran il·lusió per part de tothom. Poc a poc, amb la mateixa il·lusió i amb la col·laboració de tots els menorquins, s’han aconseguit aquestes excel·lents instal·lacions i que el nostre concurs, amb un gran espectacle i pocs doblers, sigui un dels capdavanters arreu de l`estat espanyol.
Pel que fa el cas del feix d`amics, aquest acte i la presencia de tots vosaltres és la millor prova que en tinc molts.
Per acabar, voldria donar les gràcies al Consell Insular i a totes les autoritats de Menorca que en tot moment han facilitat la meva tasca, mai he tingut un no. Especialment vull agrair el suport de la Consellera del Departament d´ Economia i Agricultura, Il·lustríssima Sra. Antònia Allés Pons i dels batlles del Mercadal, Sr. Antoni Pons Taltavull primer i Sr. Ramon Orfila Pons desprès. Gràcies a tots els components de les diferents Juntes Directives que han passat per l´Associació. Gràcies als veterinaris i jutges que m’heu acompanyat, pràcticament, per tots els llocs i indrets de l` illa, en la no sempre fàcil tasca de les valoracions i inscripcions. Gràcies a tots aquells que heu participat als meus cursets de jutges, valoracions, inscripcions i xerrades de cavalls, algunes vegades llargues i potser fins i tot pesades. Gràcies al suport i amistat que he rebut de tots els ramaders, sense vosaltres la meva tasca no caldria, vosaltres sou la seva raó d`ésser, i per últim gràcies a tot el poble de Menorca, aquí m´ heu fet sentir com a casa meva.
Amb aquestes darreres paraules, voldria fer ressò de l´ expressió que el polifacètic poeta “Manacorí” Guillem D´ Efak ens va recordar en un dels seus poemes:
Menorquins “ Siau qui sou” i no barateu mai la vostra manera d`ésser.
Tot això fa que a Menorca l’estimi i sempre la duré dins del meu cor.
No us diré adéu, us diré fins sempre
Una forta abraçada a tots, i de bell nou GRÀCIES
Mercadal de Menorca maig 2008
Pensament breu;
Tot el que vivim
és un fenomen únic:
aprofitem-lo
Un poema del menorquí;Òscar Bagur
Si la mar fos dona
Si la mar fos dona,
jo m’hi casaria,
encara que sabés
que un dia em trairia.
Lluny del port i del far
amb ella jo aniria,
davall tots els estels,
i jo la besaria.
Si la mar fos dona,
jo m’hi casaria.
Tindríem fills i filles
i el vent se’ls enduria.
Si la mar fos dona,
si jo fos mariner.
........
Josep Farré i
Nebot---"EL ROS DEL CABALER" --CIUTAT DE MALLORCA, febrer de 2009
El trote enganchado 2ª parte https://youtu.be/-fF3UBS1pVw
El trote enganchado 3ª parte
https://youtu.be/8AsTbwVBXhg
ANTECEDENTS
E
l trot és un esport hípic de
competició en el qual el cavall es desplaça amb aires de trot, quasi sempre
enganxat en un carruatge de nom “cabriolet o
sulki” on va colcant el genet “trot enganxat”. El genet pot anar també
montat damunt del cavall en una cadira “trot montat”. És un esport majoritari a
molts països europeus- França i Suècia- i en alguns americans - Canadà i EEUU-.
Gairebé totes les manifestacions d’aquest esport dins d`
Espanya se celebren a les illes Balears. D’una manera esporàdica s’han fet
curses a Catalunya (Salou), Andalusia (Xerès, Mijas) i, darrerament, a l’
Hipòdrom de Dues Germanes de Sevilla. Fins ara, totes aquestes competicions
fora de les Balears no han anat gens bé i han durat poc temps.
Un dels fets diferencials d’un poble, a part del seu
idioma, dels seus costums, de la seva història, de la seva gastronomia etc., és
l’esport que practiquen, majoritàriament, els seus ciutadans. A les Illes
Balears l`esport majoritari és, després del futbol, el trot, per tant: EL
TROT és l`esport dels ciutadans de les illes Balears.
HISTÒRIA DEL TROT A LES ILLES BALEARS
He tingut moltes discussions de barra de bar, entorn de
petits matisos d’aquest tema, amb el meu amic Francesc Bujosa, metge,
catedràtic de la UIB, columnista del diari Balears
i gran aficionat al món del trot. Amb ell estic d`acord en quasi tot,- fins i
tot tenim en comú algunes mateixes malalties cròniques, una d’elles és artritis
soriàsica-, menys amb els inicis del trot a les Illes Balears i amb les nostres
creences religioses. Ell es declara agnòstic, i jo sóc creient. La meva
versió de la història del trot a les
Balears és aquesta:
No
es pot donar una data exacta del naixement del trot a les Illes Balears. Va
sorgir de la necessitat dels foravilers de desplaçar-se ràpidament en vehicles
lleugers, fàcils de trabucar si el cavall corria al galop i molt més estables
si ho feien al trot. Al mateix temps permetia la possibilitat de portar petites
càrregues, casi sempre la compra feta en anar a la vila. D’altra banda les
Illes han comptat tradicionalment amb una considerable varietat de pràctiques
eqüestres. No es pot concebre una festa popular sense cap manifestació hípica.
És la regió europea amb més densitat d’èquids per habitants i per quilòmetre
quadrat. Si a tot això, li ajuntem, el trobar-se a la ruta marítima entre
França i Algèria, països amb gran tradició de trot, no hi ha per què
estranyar-se que al territori espanyol les curses d’aquesta modalitat trobessin
el seu bressol en aquestes Illes.
Les primeres curses en una pista i amb normes de
competició, es van celebrar en un poble del N.E. de l’illa de Mallorca, ARTÀ
l’any 1878 amb l`ocasió de l’arribada del primer tren a Manacor. Posteriorment,
rar és el poble que amb motiu de les Festes Patronals, dins del seu programa no figurin curses al trot.
El primer hipòdrom de caràcter permanent, del qual es té
notícia és el de SON MASIA
(Marratxí), en el qual es van iniciar les carreres l’any 1903 encara que la
seva inauguració oficial va tenir lloc l’any 1908. Més tard se’n van construir
d’altres a; Binissalem, Palma (Bons Aires) i Manacor ( Es Molí).
L`any 1917 dos ramaders mallorquins, Domènec Alomar i
Faust Gual de Torrella, van muntar la primera eugassada de rellevància a
S´Albufera d'Alcúdia, arribaren a tenir més de 70 exemplars, nombre de qué no
es té notícia d’haver estat superat a l’actualitat. Importaren el seu primer
semental de raça Orloff "Stephesni", encara que abans havien arribat
a les illes cavalls llavorers de mitja sang a les parades estatals. Més tard
els esmentats ramaders van adquirir un semental francès "Usurpateur"
i un altre americà "Far". Així doncs, el naixement del trot balear va
rebre la influència de les tres línies més importants del trot mundial. Aquesta
influència ha arribat fins al moment actual, al estar obert el nostre Llibre
Registre a les importacions d`exemplars procedents de països que practiquen
aquest esport.
Per aquelles dates, els cavalls trotadores no es
dedicaven exclusivament a les carreres, sinó que participaven en les diferents
tasques agrícoles. He conegut, a la dècada dels 70, cavalls que llauraven tota
la setmana i el diumenge participaven a una o més curses. Pagesos que duen el
cavall enganxat en un “xarret” d`Artà a Manacor i en arribar a l`hipòdrom de
Manacor participaven en una cursa. Abans havien fet 30 quilòmetres trepitjant
l’asfalt de la carretera. Al dia següent, a trenc d`alba, tornaven enganxats a
Artà. Avui dia, l´ especialització és tan gran que tot això és impensable.
L’any 1929 la Reial Societat Hípica de Mallorca edita el primer CODI DE CURSES AL TROT, on
es reglamenta aquesta activitat.
Devers l’any 1932 i seguint un costum internacional, a
tots els pollins/es d’una mateixa generació -nats el mateix any-, se’ls dóna un
nom que tingui la mateixa lletra inicial i seguint l’ordre alfabètic.
En 1934 es creà la cursa Gran Premi Nacional, la millor
dotada econòmicament del calendari anual. Va ésser la primera guanyadora l’euga
Trini II, conduïda per Tomeu Estelrich “ Pancuit”. D`ençà l`any 1935 la cursa
es fa exclusivament per a poltres de tres anys nascuts i criats a Espanya,
aquest any va guanyar el cavall Amilcar, fill de n’Olga euga de S`Albufera, amb un registre d'1´38" de
mitja per quilòmetre.. De llavors ençà, any rere any, aquesta prova s’ha
corregut ininterrompudament, fins i tot els
anys de la guerra civil, amb aquestes condicions fins el moment actual
en el qual es compleix el 75 aniversari.
El
procés culmina l’any 1980 quan la Direcció de Cria Cavallina reconeix la
raça trotona com a raça d’àmbit nacional. Tot d´una es va aprovar la normativa
i posteriorment es va editar el I TOM
del LLIBRE REGISTRE DEL CAVALL TROTON ESPANYOL, el qual roman obert a les
importacions provinents d’altres llibres registre de trot. Per tant la nostra
raça és un mestissatge la qual cosa dona lloc a que no estiguin fixades les
seves característiques racials
diferenciades, i és per tant una raça heterozigòtica
Sis Hipòdroms permanents, dos per a cada Illa ofereixen
curses de cavalls de trot tots els caps de setmana, on hi participen uns 450
cavalls. Són molts els pobles en els quals una petita pista “voltadora” els
serveix per preparar els seus cavalls i competir a les seves Festes Patronals.
En un sol hipòdrom, “Son Pardo” (Palma), es convoquen més curses que entre tots
els hipòdroms de la resta d' Espanya
junts.
CRIA
La zona de Cria, dins
d`Espanya, se circumscriu majoritàriament a les Illes Balears, amb algunes
petites manifestacions a; Galícia, la Comunitat Valenciana i Cantàbria, normalment
lligada a petits propietaris de zones rurals
COMENTARIS
Vaig arribar
a Mallorca l’any 1974, feia 13 anys que practicava l’equitació -amb la
modalitat de salt i doma- i quatre que estava vinculat professionalment al món
dels cavalls, desconeixia el trot, mes
tot d’una em vaig quedar encisat d’aquest esport.
Durant 8 anys
vaig ésser director i entrenador d`una quadra de curses. Cada cap de setmana
cavalls preparats sota la meva direcció participaven en curses als diferents
hipòdroms de les illes. Vam participar a tots el grans premis i molts d`ells
els vam guanyar. Al llarg d`aquests vuit anys, cap dia no vaig anar a dormir
sense, abans, haver passat per les
quadres per veure si els cavalls; estaven bé, si havien menjat i begut, si els
havien donat les fregues corresponents, si les benes de les cames estaven ben
ficades i si tenien el jaç net i abundant. Com és lògic els caps de setmana els
passava als hipòdroms. La meva dona no n´estava pas molt contenta.
Durant una
legislatura vaig ésser vicepresident de la Federació Nacional de Trot i al llarg de nou mesos exercint de President en funcions, per
la baixa del President per malaltia greu.
Els darrers
19 anys vaig ésser el Delegat del servei de Cria Cavallina a les Illes Balears.
Com és lògic vaig continuar vinculat al trot.
He format
part, durant quatre anys, com a membre de la comissió permanent de la U.E.T (Unió Europea de Trot) amb la seu central a París, rue d´Astorg nº 8
Com diu l`eslògan
“EL TROT ENGANXAT ENGANXA”
Pensament breu:
Les arrels que se sembren
sempre tornaran al seu lloc
Poema de Robert Graves cantat per Mª del Mar Bonet
.....
-Llavors corre, vola o bé cavalca (un cavall de trot ve a saludar-la) i viatja allà on vol; -Fa créixer l’herba, fa obrir-se els lliris de botó a flor mentre guaita, i els peixos mengen de la seva mà. -Ha fundat pobles, ha plantat arbredes,
La nit de Halloween, també coneguda
com la Nit dels Difunts o la Nit de Bruixes se celebra anualment a molts
països. La data de Halloween és la nit aterior del dia de Tots Sants, del 31
d'octubre a l’1 de novembre.
Pareix que la festa de Halloween té
origen cèltic, però amb el pas dels anys s'ha anat estenent a molts països. Les
nacions amb més costum de celebrar Halloween són Estats Units, Irlanda i el
Regne Unit. Alguns països d'Amèrica Llatina també se sumen en aquesta
celebració. Fins i tot, a l'Estat espanyol també és celebrada per moltes
persones, especialment els nens i els joves.
Les
grans superfícies, molts pubs, discoteques i locals de copes, aprofiten aquesta
ocasió per fer negoci, decoren els seus espais i ofereixen una festa diferent i de
vegades tètrica.
Sense un canvi de mentalitat de la
societat no es pot entendre la ràpida acceptació que fan de Tots Sants una
festa lúdica. Vull fer-me
la següent reflexió: qué podem esperar d'un país que fa president del govern un
polític com Rajoy i exalça, per TVE, la figura de l’analfabeta de Belen Esteban,
l`únic mèrit de la qual és haver-se ficat al llit i tenir una filla amb un
torero?. Vostès mateixos poden contestar-me.
Als meus anys no puc entendré com es
pot fer festa i bulla d’una cosa tan sinistra com la mort i tot el seu entorn.
Tampoc entenc com es van arraconant els costums propis dels Països Catalans, costums que vénen de molt antic i que si
no feim un esforç per a mantenir-los els perdrem ràpidament, com són;
dia de les verges, els bunyols i els rosaris ensucrats (uns grans collarets
fets de llepolies que els padrins regalen als fillols) a Mallorca, els bunyols, regats amb mel o amb arrop (arruix),
són, a més de les castanyes i els panellets, el menjar típic d’aquest dia
a les llars menorquines, A Eivissa i Formentera la tradició diu que s'han de
regalar rosaris fets amb dolços i galetes als infants de la casa, i menjar
panellets i fruits secs, “per Tots Sants castanyes, caragols amb banyes i
d’històries les més estranyes” diu la dita valenciana, i per fi la part
que millor conec, la Castanyada; amb castanyes, panellets i moniatos, al Principat.
Recordo
amb nostàlgia aquells costums del meu poble de la
Catalunya endins.
A l’instant sento una coïssor als ulls i unes llàgrimes em rodolen galtes
avall. D'entre aquests records costumistes, destacaria en aquesta època de
tardor “la castanyada” de la vigília de Tots Sants. Aquesta festivitat de Tots Sants també és el moment de l’any en què recordem els nostres avantpassats difunts i anem al cementiri a portar-los flors i resar per ells.
Quan el canvi climàtic no era tan evident i a l´hivern feia fred i a l’estiu
calor suportable, quan les vaques necessitaven el bou per tenir un vedell,
encara no s’havien inventat els transgènics i tot era natural, la vida familiar
i casolana era molt més intensa i se mantenien els costums tradicionals. Dins
de la llar, a l´hivern, totes les activitats transcorrien al voltant de la
xemeneia, que desprenia una olor agradable, especial per cada casa,
entre dolç amb un xic de gust de socarrim. No hi havia pas televisió i en un
vell aparell de ràdio, només es podien sintonitzar unes poques emissores: ràdio
nacional, ràdio Andorra i ràdio Pirenaica (l’emissora dels rojos,
deia la mare) i pràcticament podríem tancar full.
-Vés alerta Pau!, un dia tindrem un disgust, li deia la mare al pare
quan la sintonitzava.
Malgrat
l`opinió en contra de moltes feministes, la dona, i sobretot la mare, era
en aquell temps peça fonamental de la unió familiar, fidel guardiana dels
costums, tradicions i fins i tot diria de la conservació i foment de l'idioma,
en uns anys de repressió, que per via oral transmetia a tots els fills i néts
amb jocs, contes i rondalles. Resumint, la mare era “elpal
del paller familiar”, suport i cohesió de la família catalana, era la que
duia el mantí de l’arada familiar fent els solcs ben drets i fondos per
escampar les llavors de l’amor i de la bondat, i poder així fructificar dins
del seu entorn. Feia bona la dita,“ el catalans de les pedres en fan
pans”.
Cada any, a meitat del mes d’octubre, aprofitant una nit de pleniluni i neta de
núvols, el pare acompanyat d’un veí, enganxaven al carro dues mules i a les
tres de la matinada emprenien el camí cap a la població de Prades, prop del monestir
cistercenc de Poblet, a 45 quilòmetres de ca nostra. Anaven a comprar patates i
moniatos per tot l’any i un saquet de cinc quilos de castanyes. Després de nou
hores de trajecte arribaven a Prades, desenganxaven el carro, treien els
guarniments a les mules i els abeuraven a la font de la plaça. Llavors els
donaven de menjar en un morral i s`afanyaven a començar les compres per poder
tornar d`hora. A les deu de la nit iniciaven el camí de tornada, nou hores més.
Les
mules, molt cansades, caminaven d`esma. El pare i el veí, colcant dalt del
carro, mig dormits, erts de fred, i embolicats amb una manta, obrien els ulls
quan els sacsejos per les sotragades produïdes pels clots del camí i les
ensopegades (entrepussades) de les mules, eren molts grossos, i
anaven molt alerta a no caure per les cingleres dels costats i així anar-se’n
tot en orris.
El dissabte de Tots Sants, de bon dematí, a trenc d´alba, devers tres
quarts i cinc de set, la mare, molt neguitosa, preparava els panellets: amb
sucre, clara d’ou batuda a punt de neu, moniato i/o patata bullida pinyons i
ametlles crues trossejades, tot ben pastat i al forn de la cuina econòmica. Al
vespre, el sopar era molt lleuger. De primer normalment una sopa de “fideuí”
fet amb el deliciós brou de la mare, que hi posava; api, ceba, porro,
pastanaga, tomàquet, una cuixa de pollastre de corral, un os de vedella, a més
de prebe bo, una mica d’herbasana i un pessic de sal. Encara que, crec que hi
devia haver algun ingredient secret que explicàs que mai ningú hagués
aconseguit un brou igual de bo. De segon plat una truita amb amanida (enciam,
ceba i tomàquet regada amb oli verge d`oliva arbequina del país). Després, al
voltant de les dotze, el ressopó, i cada any el mateix “cantet”
-Ramona!, tinc encara el sopar al pap i ja hem de seguir menjant. Deia el pare a la mare.
-Au, vingaPau!, déu n’hi do el què menges, un mal dia te pegarà
un “atac de feridura”, has de fer un poc més de bonda i menjar menys, li
contestava ella, mirant-lo amorosament de reüll.
Un bon foc a la xemeneia amb llenya d`oliver i ametller (llenya d`ametller
llenya de cavaller, deia el pare), i quan el caliu era suficient, “tatxàvem”
fèiem un tall amb un ganivet, una a una, a cada castanya i al foc a torrar.
Castanyes, panellets, moniatos i mistela era el menú i la beguda. Contes,
endevinalles, dites, refranys, poemes i cançons completaven la vetllada. Entre
les flaires de la xemeneia i les castanyes torrades ens contaven, en la escalfor
de lacamilla (tendur), històries de por, sobre
masos encantats, aparicions misterioses, frares condemnats i bruixes malèfiques,
que ens mantenien hores i hores amb l'ai al cor. La canalla xalàvem i, amb uns ulls com a plats,
escoltàvem la gent gran. Era una festa per gaudir, en família i amics, aquests
productes de tardor.
Cal dir que aquests costums, molt nostres, malauradament s’estan perdent a poc
a poc i han aparegut altres de forans (Halloween) que no tenen
res a veure amb la nostra cultura i amb les nostres tradicions. El repte,
en un estat aconfessional com el nostre, però amb una societat amb fortes
arrels religioses i que vol mantenir i respectar els seus costums, és trobar el
camí perqué les nostres tradicions es mantinguin vives i poder així contrarestar
l’exponencial invasió de “l’Halloween” al nostre calendari, aquests darrers
anys.
P.D. Per concloure, estic molt orgullós de
pertànyer al poble català, dels nostres costums, de l’idioma i dels meus
avantpassats. Ells, entre moltes més coses que els he d’agrair, em van ensenyar
a estimar “tot el nostre”.
De bell nou, aprofito
l’ocasió d’aquestes dates, Tots Sants, en què tots recordem els nostres
difunts, per manifestar emocionat entre la salabror del dolor que em punxa en
el més íntim del meu cor, i una dolça enyorança dels meus, especialment
de la Mare (que
ens va deixar fa ja un temps), i per escriure´ls un any més el poema que Mossèn
Cinto Verdaguer va fer, amb motiu de l’enterrament del seu amic, Frederic
Soler (Serafí Pitarra) poeta i escriptor
Amb cent corones de flors
te’n veig anar d’esta vida:
tu te’n vas amb cent, de flors
jo quedo amb una, i d’espines.
Pensament breu: "La història és una faula
convinguda" (Napoleó) FONT DE PRADES
Dos es barallen, França i Espanya, i el tercer, Catalunya,
paga els plats trencats, sent el boc expiatori d’aquestes bregues.
ANTECEDENTS
La
Catalunya
Vella
comprenia al Nord els comtats del Rosselló i la Cerdanya i al Sud limitava amb una línea que anava
de Barcelona per Manresa, Cervera i fins
més allà de Lleida.
El Canigó ha
estat el bressol, el far i el cor d’aquesta Catalunya. Als seus peus s’estenen
uns pobles que visqueren l’inici de la nostra identitat i han vist passar pels
seus carrers, carrerons, camins i senderes, personatges que han forjat la
nostra història: Guifré el Pilós, l`abat Oliba, Pompeu Fabra, el mestre Pau Casals,
Josep Terradelles, etc.
Els monestirs de
les dues vessants de l’orde monàstica de Sant Benet “benedictins”, dirigits
pels seus abats, han estat els elements aglutinadors del poble català. A
l`entorn d`aquestos grans monestirs, com Elna, Sant Miquel de Cuixà, Santa Maria d`Arles, Sant Martí del
Canigó, Sant Hilari, Santa Maria deRipoll, Sant Pere de Roda, Sant Joan de les
Abadesses, etc., començaren a formar‑se els Països Catalans.
La Guerra dels Segadors, aixecament del poble català (1640-1652) contra la
monarquia hispànica dels Àustria, de caràcter social i agrari enfront del règim
senyorial català,el govern de Madrid (rei,
favorit -Olivares- i consells) era un cercle tancat que desconeixia i no els
importava el fet català. Desprès de la guerra les relacions van ser més
feixugues
ELS FETS
El
dia 7 de novembre passat es va complir 350 anys en que Catalunya va esser
esquinçada en dos, migpartida pel Tractat dels Pirineus (o Pau dels Pirineus) de
l’any 1659. En aquest es va establir que, del comtat de Cerdanya, serien cedits
trenta-tres pobles a França que han romàs sota domini francès des d’aleshores.
Aquests serien definits l’any 1660 a la conferència de Ceret i al definitiu
Tractat de Llívia, pel qual es va delimitar definitivament la nova frontera entre
els territoris de les dues corones i on els negociadors de Felip IV van
aconseguir retenir Llívia amb l’argument que era una vila i no un poble.
El
rei de França prometé respectar els costums catalans. Inútil de dir que el rei
Lluís XIV no ho féu pas."...l’ús del català repugna i és contrari a l’honor
de la nació francesa...".
El
territori català quedava escapçat, “en contra de la voluntat del catalans i de
les seves institucions,i en contra el
Jurament per les Illes, pel qual les terres de l’antic Regne de Mallorca no
podien separar-se de les de la Corona d'Aragó”, per la voluntat de la monarquia
hispànica de cedir els territoris del nord de Catalunya a canvi de mantenir les
possessions a Flandès.
LES NEGOCIACIONS
El Tractat dels Pirineus va ser signat, pels representants de Felip IV
de Castella i III d'Aragó: Luis de Haro i Pedro Coloma, i els de Lluís XIV de
França: Cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne, a l'illa dels Faisans (al riu
Bidasoa, en els límits del País Basc Nord), i posà fi al litigi de la Guerra dels Trenta Anys.
Els
hàbils negociadors triats per Lluís XIV eren grans coneixedors de les terres i
la història de Catalunya, al contrari que els triats pel monarca espanyol, que
negociaren d’esquena al Govern català, ignorants de les característiques i els
costums d’aquests territoris i de la il·legalitat de la separació (Jurament per
les Illes).
En
total, la corona francesa va guanyar els territoris del comtat del Rosselló
(que incloïa el Vallespir, el Conflent i el Capcir) i mitja Cerdanya; Artois,
Luxemburg i Flandès. La frontera amb la corona espanyola es va fixar seguint
només en part els Pirineus, excepte en l’enclavament de Llívia. Els francesos
van retornar a Espanya el Charolais —en el Franc Comtat— i les conquestes
d'Itàlia.
CONSEQÜÈNCIES PER A CATALUNYA
Catalunya
era una peça molt important de la política internacional des de la revolta dels
Segadors i va demostrar a bastament la seva capacitat de desestabilitzar la
monarquia hispànica. A més tenia la desgràcia de ser la frontissa entre les
dues grans potències de l’època.
El
Tractat incloïa conservar vigents les institucions catalanes al nord dels
Pirineus, però aquesta part no va ser respectada pel rei francès Lluís XIV. Un
any després del Tractat van ser dissoltes les institucions catalanes
(Generalitat, cònsols, etc.) malgrat que el mateix tractat preveia
conservar-les. El reial decret francès del 2 d’abril del 1700, amb data d’aplicació
de l'1 de maig del mateix any, va prohibir l’ús de la llengua catalana en els
actes oficials de qualsevol tipus. Des d’aleshores, el francès continua essent l’únic
llengua oficial, i l’únic que s’utilitza en l’ensenyament públic. Recentment,
l'Estat francès ha modificat la seva constitució afegint al seu article 2) “ la
langue de la République est le français” (la llengua de la
república és el francès). Aquest article s’utilitza sovint per negar
subvencions a moviments culturals o cívics en català, o per refusar la
presència del català en l’administració.
Després
del Tractat dels Pirineus hi ha els següents anys de guerra: 1667-1668,
1673-1678, 1680-1684,1689-1697. En tots aquest períodes el Tractat és paper
mullat. La Cerdanya passa d’unes mans a unes altres en nombroses
ocasions.
A
la Cerdanya fins al 1802 la frontera eclesiàstica tampoc no corresponia a la frontera
real. Del bisbat d’Urgell depenien els trenta-tres pobles de la Cerdanya francesa.
Els
territoris afectats van conspirar durant anys per tornar a unir-se amb el
Principat, i les autoritats catalanes també es van resistir a acceptar la
partició, que no va poder fer efectiva fins al 1720.
SITUACIÓ ACTUAL
Curiosament a la Catalunya Nord, malgrat pertànyer a un país tan centralista com el
francès, en totes les ciutats, les viles i els pobles, en les col·lectivitats
locals, i en nombroses empreses, la bandera catalana és omnipresent. Els seus habitants
se senten catalans i en tot moment estan al corrent del que passa al Principat.
La seva francesització no ha estat una operació instantània, voluntària i
indolora. El procés ha estat tot al contrari, llarg, forçat i dolorós i la llengua catalana no ocupa pas el lloc que
li pertoca.
És l’únic país català on la llengua no té cap
tipus de reconeixement, això ens mostra que tenen un lligam gairebé
indestructible amb la llengua, ja que encara hi ha un 20% de la població que la
parla i més del 50% que l’entén, i que Perpinyà continua sent un dels centres
més importants de la cultura catalana.
Fa mig segle se parlava de
catalans de França i catalans de Espanya. Avui parlem de catalans del Nord i
catalans del Sud, aquest canvi semàntic te molta importància. Per als catalans
del Nord fa cinquanta anys l’orgull de ser català era un orgull de costellades
i caragolades. Avui dia, per a ells, ésser català representa una altra cosa
molt més fonda, potser més complexa, uns sentiments més arrelats i una mena de revolució
lenta i silenciosa.
Diuen:
-“Sem tan catalans com
vosaltres”
-“Alabat cia Déu d’haver permès
que no tota Catalunya fos francesa; si no
Catalunya ja no seria res”
-“Vosaltres teniu unes
qualitats que, segons la nostra imaginació, nosaltres ja no ho tenim perquè ens
les han escapçades: la tossuderia històrica, el sentit d’empresa, la força
col·lectiva etc”.
Pas arelatar
una sèrie de fets on queda palesa la catalanitat d`aquestes contrades:
Els lemes esportius“Fiers
d'être Catalans” -orgullosos d`ésser catalans- i “Sem catalans” i “Sempre
endavant” han estat adoptats per l’equip de rugbi USAP de Perpinyà, els seus colors son groc i vermell ( sang i
or). El club és un autèntic fenomen social que ultrapassa l’àmbit esportiu.
Cada partit que juga la USAP, el seu estadi Aimés Giral,
amb cabuda per a 16.000 espectadors, s’omple de gom a gom, de gent vestida de cap a peus amb banderes,
gorres, bufandes i samarretes amb les quatre barres i entonant cançons
carregades de simbologia catalanista, com “L’estaca” de Lluís Llach, i la “Santa Espina”.-
El rugbi és l`esport majoritari a la Catalunya Nord i aquest equip és un dels millors equips de França.
Fundat l`any 1902, ha disputat un pic la final del
campionat d`Europa i ha estat set vegades campió de França la darrera aquest
any 2009-.per ells, identificats amb el Barça, aquest any ha estat l’any dels heptacampions (sis del Barça i un l´USAP).
La Flama del Canigó. Francesc Pujadé, un enamorat
del Canigó (muntanya sagrada pels catalans), va néixer al poble de Arlés de Tec
a la Catalunya Nord. El 23 de juny de l’any 1955 va pujar al cim del Canigó amb uns amics portant uns
feixos de llenya, ja que a dalt no hi ha vegetació. Seguint la tradició
catalana dels focs de Sant Joan, encengueren una foguera que fou visible des de
molts pobles. L’any següent hi van tornar, però aquesta vegada a tot arreu d`on
es podia veure el Canigó tenien preparades fogueres per encendre-les tan prest
com veiessin cremar la de la Pica, així es va iniciar la Flama del Canigó, símbol de la unitat dels Països Catalans. Actualment, el dia 22 de juny al matí es
recull la flama en el Castellet de Perpinyà i és pujada al cim a darreres hores
de la tarda. A les dotze en punt de mitjanit es procedeix a la cerimònia de
regeneració, i a partir de llavors, tothom qui ho vol pot dur la flama cap a
les seves contrades per poder encendren les fogueres
de Sant Joan dels seus pobles, viles i ciutats de tot el nostre país.
El Tren Groc és la línia més
especial i emblemàtica de la Catalunya Nord. Pintat d`aquest color amb ratlles
vermelles « sang i or ». El seu traçat enllaça La Tour de Querol amb Vilafranca de Conflent, i es
va construir per tal d’apropar l'Alta Cerdanya amb la capital Perpinyà. El
traçat té una longitud de 62 km i és el més alt de França.
La Bressolaés una institució educativa reconeguda a la Catalunya Nord, que compta amb 8 escoles laiques en
català. La primera s’inaugurà el mes de maig de l’any 1976. Escolaritza
actualment més de 600 alumnes i “no poden atendre més sol·licituds de
matrícula per manca de recursos”. Al contrari d’allò que passa a
altres indrets del país, el sistema d’immersió lingüística és modèlic i aconsegueix
que el català sigui la llengua de relació dels alumnes. Rep el suport de
nombroses institucions catalanes i de la
societat civil (incloent el Govern Balear, a través de la
Direcció General de Política Lingüística que li aportarà 25.000 € l’any 2009).
Revindicacions. Cada any, el cap de setmana més proper al 7 de
novembre, és la data escollida pels catalans, per a manifestar-se a Perpinyà a
favor de la catalanitat i de la llengua. Enguany més de 5000 persones sortiren
a manifestar-se pels carrers de Perpinyà per, igual que fa 20 anys els alemanys, esbucar aquest mur
que Espanya i França aixecaren enmig de Catalunya
A diferència de Gibraltar i
Menorca, cedides a Anglaterra el 1713 pel Tractat d'Utrecht, cap govern espanyol
no ha demanat, fins el moment actual, la restitució dels territoris nordcatalans
cedits pel Tractat dels Pirineus.
Fa pocs dies el ministre Moratinos va reivindicar,
per darrera vegada, Gibraltar. Com és corrent,
de La Catalunya Nord
res de res, ni esmentar-la.
Dites catalanes: El temps és com l’ase, mai recula.
Vet aquí que una vegada hi havia un regne imaginari situat al mig de la mar i habitat per tota mena d`animals de pel i ploma- carnívors, herbívors, rapinyaires, etc.-. Un bon dia es varen reunir tots ells en una gran pleta per elegir governants. Per pacte elegiren el llop com a rei, i a la rabosa com a princesa i segona en el poder. Tots dos s’havien confabulat en contra dels herbívors i dels ocells- el bou, el pinçà, el passerell, el verderol. el boc, l’ovella, etc. - que formaven el pacte del progrés, per fer-se amb el poder. S‘havien envoltat d’una munió de cortesans, llepaculs i depredadors, que maldaven per treure partit de la riquesa que és concentrava entorn seu, i que els aplaudien i els reien les gràcies i els fets.
El llop era, fred, calculador i amb un somriure sarcàstic que gelava el cor dels habitants del regne. La rabosa era orgullosa, presumida, altiva, viva com una geneta, amb mirada profunda distant i penetrant. Un àliga per la política i una anguila per escapolir-se dels problemes.
Entre ells dos es duien molt malament, però, algunes coses tenien en comú: l’afany de poder i ser molt golafres per aconseguir una ingent quantitat de fortuna. Tots dos pensaven que la butaca que la resta dels habitants els havia deixat per quatre anys era seva, que tot valia i que ningú no els podia fer els comtes.
Varen començar una gran quantitat d’obres: palaus d’esports, metros, autovies, venta de terrenys públics a baix preu, requalificació de terrenys i tot tipus de magarrufes. Sembla ser que abans de l‘adjudicació de les obres o de les vendes, presumptament, sempre passaven la gorra.
Al cap d’un temps, el llop, entre moltes altres coses, es va comprar un palau, i la guineu va aconseguir tenir una de les fortunes més grans del regne, i tenia el desvergonyiment de gastar-se en un parell de sabates lo que una família de “mileurista” guanya en un mes. Arribaren, presumptament, a fer tot tipus de “jutipiris”. malversació de cabdals públics, prevaricacions, cobrament de comissions il·legals, suborns i d’altres derivats.
El temps passa i fica a cada un al seu lloc. Desprès de quatre anys, la rabosa va trair el llop i es va ajuntar amb els que fins ara eren els seus contraris. La truita va capgirar i va baratar de signe i el bou es va fer amb el poder. La rabosa va continuar, “igual que les piles duracell duren i duren i mai no se s’esgoten”. El llop va ficar terra pel mig i se’n va anar a terres llunyanes.
Vengueren caçadors, de l‘altre costat de la mar, amb cans especialitzats a seguir el rastre de la corrupció pel gran tuf que aquesta amolla. Els caçadors ficaren xarxes, senderes i filats per tot. Molt prest es van veure els resultats. Començaren a caure-hi petits depredadors (gralles i rates amb pots de cola-cao, voltors, corbs, mussols, falcons, esparvers, etc.) que envoltaven el llop i la rabosa poderosa, però, aqueixos darrers sempre aconseguien alliberar-se i poder fugir.
Un bon dia, havent-se apercebut, la resta dels habitants del regne, on tenien la llodriguera amb el jaç parat el llop i la rabosa, avisaren als caçadors. Hi anaren amb palla, i cremant-la a la boca del cau, amb l’escalfor del foc i el fum de la palla, els obligaren a sortir i, per tant, quedaren enganxats a les senderes.
A la fi, va saltar la gran notícia: el llop i la rabosa havien caigut a les senderes dels caçadors, i pels seus fets se’ls va imputar. L’alegria va ser enorme per part de gairebé tots els habitants del regne de dins de la mar, i molts van pronunciar la dita “a tots els porcs els arriba el seu Sant Martí “ i es va brindar amb cava esperant que els caçadors poguessin acabar amb la seva tasca. Avui crec més en la democràcia i amb la seva separació de poders.
A l’entrada dels jutjats,, entre els aücs “crits d’escarni” dels habitants del regne, la rabosa amb la seva “carona” rodona de “mamella” i amb els seus morros petits de “peti mini” va amollar les següents paraules:
-Estic tranquil·la, jo no he fet res mal fet.
Creu que la resta dels habitants d’aquest regne imaginari som carallots i ens vol fer creure que a la Verge li deien Joana. Estar imputats segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana,“es atribuir a algú la responsabilitat o culpa d`algun fet punible”.
-D`aquí a Hol·lywood. Va dir la rabosa als periodistes, en la seva segona presentació com imputada.
Es pot quedar més a prop. “L’hotel les reixes” de la carretera de Sóller seria el lloc més avinent per tota aquesta guarda d’impresentables.
Qui son aquesta gent de “Unió de Mamons”, que opten al Guinness de la corrupció ? Una agencia de col·locació? Una repartidora de diners públics?. Diuen que fan política diferent “a la mallorquina” i que estimen aquest país, però el que han demostrat fins ara, és estimar la seva butxaca. Solament els interessa les àrees de poder en les quals es manegen molts diners,- carreteres turisme, medi ambient, etc.,- us pregunteu perquè?.
-Jo no he estat, m’han falsificat la signatura, no llegia lo que signava,- deien alguns rapinyaires per llevar-se de damunt la responsabilitat. S’acusen un a l’altre i ningú no dóna la cara.
El llop i la guineu ja han abandonat el vaixell, la resta de rates i rapinyaires no imputats s’amaguen per no acabar escaldats. La seva figura entrant als jutjats potencia la imatge de la Mallorca siciliana.
El bou, tot i que un dels seus consellers ha estat imputat, no diu ni “mu”. Tots callen perquè la porqueria no els esquitxi. Com si tinguessin qualque cosa a amagar.
El nombre de imputats del nostre particular “bestiari” són més de 70 a la data actual. Quedarà algun depredador que no dugui penjat el rètol de imputat?. Igual que la sobrassada, el porc negre i l’ensaïmada just els fa falta la denominació d`origen, i que la seva fotografia es reparteixi, en davallar de l’avió, entre els turistes que ens visiten.
De continuar així, les reunions del Parlament en lloc de fer-se al palau del carrer Constitució es podran fer a “l’hotel les reixes”. Com ja va dir el patrici romà Ciceró, fa un parell d’anys. “¿Quousque tandem abutere, patientia nostra?” Fins quan abusareu de la nostre paciència?
Imitant al nostre cantautor Raimon, "Diguem No" d`una vegada per sempre als que vulguin governar per continuar robant i als que vulguin presentar als mateixos que no sabien lo que signaven. Basta de polítics mediocres i multimilionaris quan abandonen la política i que mesclen els seus negocis amb les institucions. Imitem, també, als menorquins, i el dissabte de Pasqua fem “bujots” amb les cares dels nostres corruptes per disparar-los la nostra rancúnia i perquè serveixi d’escarment per tots els altres polítics.
Cal dir també, que siguin tornats als ciutadans tots els diners que, presumptament, ens han robat i malmès aquesta guarda d’impresentables. Crida l’atenció la gran quantitat de diners que han pagat perquè no els posin a la gàbia. És fàcil d’endevinar d'on els han tret.
Espero i desitjo, dins de poc temps, veure emmanillats i a la presó a tots aquestos presumptes “xoriços” verdaders botxins de la democràcia. Aquest dia serà festa grossa i s`haurà acabat per sempre la “Munar-quia” en aquest regne imaginari.
Alguna cosa s’enfonsa, mai hi havia hagut tant desinterès per la cosa política. Moltes vegades em pregunto si val la pena d’haver aconseguit l’estat d`autonomia per arribar a la situació actual de putrefacció. Com diu Maquiavel en “El Príncep”, “la corrupció es la pitjor malaltia que pot caure la democràcia”.
I aquesta historia s’ha acabada, quedant tot tan clar com el brou d’un asil.
Cançó popular catalana:
La guineu, anguera anguera,
farta i rica cavallera;
la guineu anguera, angà,
farta i rica a cavall va.
PD. - *A la Catalunya Nord a l‘Alta Cerdanya, al peu del Puigmal, es troba el poble més alt de França i dels Pirineus Montlluís, 1600 m., emmurallat pel famós arquitecte militar Sebastià de Vauban. Poble encantador, pareix sortit d‘una postal. Prop de l’entrada hi ha un monument dedicat a un polític d‘aquelles contrades que va arribar a ésser ministre. Una placa, amb un rètol, indica que va entrar pobre a la política i en va sortir igual de pobre. Seria convenient, i més amb el que està ocorrent darrerament a la nostra comunitat, que molts dels nostres polítics fessin una volta per aquest lloc i en prenguessin bona nota, per així acabar d‘una vegada amb aquesta absurda i barroera competició de governants imputats en casos de corrupció, veritable “ciclogènesis polític”, que fan del nostre “regne” un país esperpèntic de “madò Pereta”.
*No cal dir que la gènesi d`aquesta història esta fonamentada en el “Llibre de les Bèsties” del nostre estimat i admirat Ramon Llull.
En Jordi Guaita ha fet aquestos versos molt d’acord amb la situació actual del nostre “ regne al mig de la mar”
La
cançó diu "Solo se vive una vez". No és veritat. Ho era en les
societats rurals antigues, en les quals tots els dies eren iguals i els límits de
la comarca i moltes vegades tot el que es podia albirar del cim del campanar
del poble eren els límits del seu univers. Avui no és així, sovint es viuen
diverses vides, totalment diferents. Es canvia de professió, de ciutat, de
manera de pensar i fins i tot de parella. La nostra vida està en constant
evolució i el que fem, som i pensem quan la vida ja declina, té poc a veure amb
el que fèiem, érem i pensavem en èpoques anteriors.
En
reflexionar sobre la vida, m'he adonat, com molts més de la meva
generació, que he viscut diverses vides successives; vaig ser estudiant de
primària i batxillerat elemental per lliure al poble de naixement,
compaginant aquests estudis amb les feines del camp, ambient rural i sempre, excepte els estudis, en català. Als 13 anys pas a viure a pensió a Lleida per
continuar a l'Institut el batxillerat superior, ambient de petita ciutat en
català, d'aquí quatre anys a Saragossa per iniciar els estudis a l'Acadèmia
General Militar, ambient de gran ciutat en castellà, dos anys més a Valladolid segueixo en circumstàncies similars, d'aquí passo un any a Figueres amb
excursions a França "Perpinyà", democràcia, pel·lícules de pit i
cuixa i striptease, tot era nou, estava enlluernat. Després cinc anys a Barcelona, on
inicio la carrera d'Arquitectura, ambient universitari, un altre món que fa
canviar l'òptica de la meva vida, segueixo dos anys a Madrid continuo a la
facultat d'Arquitectura, la gran ciutat m'agrada, d'aquí de bell nou a Barcelona amb
un any sabàtic a Jaca a un curs d'esquí-escalada, aire lliure i natura en
estat pur per desintoxicar-me, segueixo viatjant al país veí, en aquest cas a la
ciutat de Pau. Torno a Barcelona i per carambola d'aquí a Mallorca per un període de tres mesos, em caso, ja porto a Mallorca quaranta-un anys i no em penso moure,
ambient internacional.
Durant 8 anys vaig ésser director i entrenador d'una quadra de cavalls de curses. Cada cap de setmana cavalls preparats sota la meva direcció participaven en curses als diferents hipòdroms de les illes. Vam participar a tots el grans premis i molts d'ells els guanyar-em.
Al llarg d'una legislatura vaig ésser vicepresident de la Federació Nacional de Trot i durant nou mesos exercint de President en funcions, al estar de baixa el President per malaltia greu.
He format part, durant quatre anys, com a membre de la comissió permanent de la U.E.T (Unió Europea de Trot) màxim organisme europeu de trot, amb la seu central a París, rue d'Astorg nº 8.
Aquí (igual que Sant Pau camí de Damasc) vaig caure del cavall per segona vegada i em vaig adonar de la debil que era la nostra Democràcia, tot seguit relat el fet: A tots els representants dels diversos països de la UET cada any en acabar les reunions ens donaven un sopar oficial de gala l'Ajuntament de Paris o l'Estat Frances. L'últim any el sopar va ser al Senat de França, edifici situat al costat dels jardins de Luxemburg, per tant bastant cèntric. Tinc per costum arribar amb temps a tots els actes oficials. Al guarda-robes varem coincidir amb el representant d'Agricultura francés en la Comunitat Europea (Ministre Comunitari) acompanyat de la seva parella, erem els primers a arribar, al matí tots dos havíem participat en la reunió de la U.E.T. d'aquest dia, com és lògic i per educació ens posar-em a parlar de coses intranscendents, el temps, el fred de París les reunions es feien cada any la darrera setmana de gener. Va començar ha entrar gent i cada un se'n va anar a la taula que li corresponia, ell a la taula presidencial i la meva dona i jo a una de les últimes del protocol amb els representants de Rússia, Itàlia i Malta, com diríem a Mallorca "amb el cabrum ". En acabar de sopar, era a la una de la nit, vaig sortir al carrer, amb la meva dona, per cercar un taxi, i sorpresa! al meu costat, també, cercava taxi l'esmentat Ministre Comunitari amb la seva dona, i em va fer el comentari "Il est très difficile de trouver un taxi à Paris, à une heure du matin". Resumint un alt càrrec francès en un acte Oficial a París cercava un taxi com jo. L'any anterior la Presidenta del Consell Insular de Mallorca (Maria A. M.) es va apuntar indegudament a aquestes reunions i es va fer acompanyar per una cohort de pilotes, amb limousine i xofer. Em pregunto; A quants anys llum està la nostra malmesa Democràcia?.
Quantes vides i ambients he viscut? De totes aquestes vides en aquest relat només recullo la primera part, l'època de la infantesa i ho he fet ja en l'ocàs de la vida quan encara conservo la lucidesa i memòria per fer-ho
Avui sóc una mica més vell que ahir, estic gastant ja els setanta cinc anys, i tanmateix em resisteixo a confessar-me vell. Físicament em trobo bé i encara no he dit que no a res. Tinc el pis de dalt ben moblat, no se m’han enterbolit les idees i crec que me’n desfaig per expressar-les, malgrat que alguns dies tinc les neurones mandroses. Cada matí obro la gàbia de les meves il·lusions i les llanço al vol i elles emprenen cel amunt, cercant aquest blau propi de l’illa, que un insigne català va batejar amb el nom de calmosa.
Vaig venir a aquest món el trenta de novembre de l’any 1942, en un petit poble de Catalunya endins (La Terra Ferma) al costat del riu Ebre i de la Franja de Ponent. No crec que les dates de naixement, els astres i les seves constel·lacions puguin tenir influencia en el futur i en el destí d’una persona. En canvi sí crec en la influència dels llocs, dels moments i de les circumstàncies que enrevolten a cada persona.
Feia poc més de tres anys que la guerra incivil havia acabat. La batalla de l'Ebre va donar lloc que pel meu poble passessin l’un i l’altre bàndol, amb una alternança esgarrifosa. i que ambdós, igual que les hosts d´Atila, feren net per allà on passaven. Endemés d’alguns assassinats i moltes “barrabassades”, se’n van dur tot el que trobaren: cavalls, muls, porcs, bens, bous, conills, tota mena d’aviram i tot tipus de menjar. El poble va quedar sense gens de menjar, sense animals per fer feina i sense animals de consum humà per començar, de bell nou, a fer-los criar. Els bombardejos havien estat aferrissats, la població tenia d'abandonar les seves llars i anar-se'n al camp a refugiar-se dins de coves, veritables refugis antiaeris, més de la meitat dels edificis van ser destruïts, el panorama era dantesc.
En acabar la guerra, Catalunya fou considerada i tractada com la part perdedora, i causant de tots els mals que havien succeït durant aquells tres llargs anys de guerra. Sobre ella van caure, amb violència, els quatre genets de l´Apocalipsi.
Recolzat damunt d`un ahir que no m’avergonyeix, tot i que podia ser molt mes bonic, des de l’avui no puc deixar de pensar sense fer cap esforç en els temps enrere, despertant somnis que dormien i es deixondeixen. El temps de la infantesa, les bitlles cauen al tirar el bitllot, la baldufa o ballaruga no ha deixat de ballar i el cèrcol roda i no s’atura de rodar.
La infantesa va transcorrer, doncs, en aquesta època difícil, en uns moments en què les coses no eren com són avui dia, i l’accés a l’educació i la cultura no era pas gens fàcil.
Anys de fam, ”maquis”, estraperlo, censura i repressió, que empastifen aqueixos records
- Mare, què hi ha per berenar?.
- Tria, una llesca de pa sucat amb vi i sucre o una rosta amb arengada i olives.
Pa i cansalada alguns dies, la xocolata un desig a l’abast de molts pocs.
- Mama, què em duran el Reis? M’agradaria un tren elèctric.
- Fill meu, nosaltres no podem. Te duran un camió de fusta o un joc de bitlles.
Al meu fill el primer regal de reis que li vaig fer, com podeu endevinar, va ser un tren elèctric.
Com tots els joves de llavors, vaig començar els estudis primaris als tres anys. L’escola era un antic edifici mig apuntalat. Les classes les feia un sol mestre per tots els nens de tres a catorze anys en un segon pis sense ascensor ni calefacció. En arribar l'hivern feia molt de fred, cada nen duia de casa seva, un pic per setmana, un parell de buscalls per alimentar una vella estufa col·locada al mig de la cambra. El mestre era alacantí, l`havien depurat i desterrat, per ensenyar en català en un poble de València, tot i que era molt bon mestre i una gran persona.
En tenir vuit anys la mare me va apuntar per fer d’escolà. A dos quarts i cinc de vuit del dematí, a l`hivern a trenc d´alba, setmana sí setmana no, fora son, ajudava el mossèn a dir missa primera.
Un bon dia, el capellà, D. Manel Biel Colet nat a Sant Esteve de Llitera a la Franja, home lliberal i progressista, va cridar a la mare, i li va dir:
- Ramona, he parlat amb el mestre i tots dos hem estat d’acord que és una llàstima que el vostre fill Josep Mª no estudiï i acabi fen de pagès.
- Mossèn, nosaltres no podem pagar una carrera.
- Si vosaltres voleu, jo li puc fer classes de batxillerat elemental que cursaria per lliure, i d`aquesta manera estalviaríeu les despeses de pensió que significa enviar-lo a Lleida. Després Déu dirà, “dia que passa any que empeny”.
Així, als nou anys vaig començar a estudiar el batxillerat amb tres nens més. Les classes les fèiem en el menjador de la rectoria.
Cada any aprovava el curs complet pel mes de juny, menys el tercer curs, en que me suspengueren l´assignatura “Formació de l’esperit nacional” El capellà s’havia negat en rodó a ensenyar-me aquesta assignatura, en no estar molt d’acord amb ella.
- Mama, mossèn ens ha parlat dels Segadors, de Pau Casals i del seu Cant dels Ocells.
- Aquest capellà un dia ens donarà un disgust.
Després d’aprovar quart de batxillerat i revàlida vaig anar a Lleida a l´ Institut, ja com alumne oficial. Sols tenia tretze anys. Vivía a pensió en casa d’una tia .
“ Hable Ud. en cristiano”, me deien els funcionaris de l’Institut, jo anava “acollonit”, me trobava estrany en el meu país i pensava “no es cristià l’idioma, que parlo amb Déu i amb la meva mare”?.
En el batxillerat em van ensenyar llatí i francès, prohibit el català. Me vaig assabentar de les Homilies d’Organyà (el document literari més antic en català i el més vell escrit en qualsevol de les llengües de l'estat espanyol) quan ja era ben gran. El poble d’Organyà està a 90 Km. de casa. En literatura, molt de Cervantes, Quevedo, Lope de Vega, i de la generació del 98, etc., poca cosa me contaren dels millors escriptors de la nostra llengua, Ramon Llull, Martorell, Mossèn Cinto, Guimerà, Maragall, Rossinyol, Pla, Espriu etc. D’història, res de la guerra de Successió, i qui eren Casanovas i els botiflers, poca cosa dels almogàvers i de Prim. De la guerra civil els dolents érem nosaltres. Els còmics TBO, Guerrer de l’Antifaç, etc., sempre en castellà. Gràcies als clubs d’esplai i a les reunions parroquials vaig conèixer un poc la nostra llengua i la nostra cultura, que l`ensenyament oficial m’havia amagat. Ja més tard, la Nova Cançó, els Setze Jutges (Pi de la Serra, Raimon, Ovidi, Llac, Serrat, Maria de Mar Bonet, d` Efak... etc).
En acabar el batxillerat superior, vaig anar a estudiar quatre anys a Saragossa dos a Valladolid, dos a Barcelona i dos més a Madrid, com és lògic sempre en castellà. Per tant el meu entorn cultural ha estat en castellà, idioma que considero meravellós i al que tinc una gran estimació.
L`any 1957, per primera vegada després de la guerra, va sonar, a la Plaça Catalunya de Barcelona, la sardana La Santa Espina, que de l’any trenta-nou ençà havia estat prohibida. La mare i molta més gent ploraven. Jo encara no ho entenia. Desprès, varem anar a resar un “Parenostre” al Fossar de les Moreres, al costat de l’església de Santa Maria del Mar. Com és lògic, no hi havia cap monument, ni flama, ni el rètol amb el poema de Frederic Soler (a. Serafí Pitarra) “En el Fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor: fins perden nostres banderes serà l’urna de l’honor “.
Moltes vegades enyoro la família, gran part d`ella desapareguda, família catalana de sempre (entre el meus avantpassats no hi ha pas cognoms com Carot o Montilla) i pagesa de soca-rel. Fins als tretze anys, en què vaig anar a estudiar el batxillerat superior a Lleida, col·laborava, amb certa intensitat, en les tasques camperoles, desprès ja d`una manera esporàdica quan anava a casa per les vacances. De la família vaig aprendre, els costums, moltes paraules del vocabulari emprat pel mon de la pagesia, el sofriment de les feines dures del camp, i moltes de les seves cançons.
Malgrat l`opinió en contra de moltes feministes, la dona a Catalunya, era en aquell temps peça fonamental de l`unió familiar, fidel guardiana dels costums, tradicions i fins i tot diria de la conservació i foment de l’idioma, en uns anys de repressió, que per via oral transmetia a tots els fills i néts amb jocs, contes i rondalles. Era la que duia el mantí de l’arada familiar fent els solcs ben drets i fondos per escampar les llavors de l’amor i de la bondat, i poder així fructificar dins del seu entorn.
La mare, Ramona, era una dona amorosa i molt feinera, tot el dia trafeguejava dins de la casa, feia totes les feines com a mestressa de casa: el menjar (escudella i carn d´ olla, era el seu plat preferit, orelletes el seu pastis). Record amb enyorança la sopa de “fideuí” fet amb seu deliciós brou, hi posava - api, ceba, porro, pastanaga, tomàquet, una cuixa de pollastre de corral, un os de vedella, a més de pebre-bò, una mica d’herba sana i un pessic de sal -. Encara que crec que hi devia haver algun ingredient secret que explicàs que mai ningú ho hagués aconseguit un brou igual de bo. La bugada, la feia a mà (no hi havia pas rentadores automàtiques), planxava, etc. Se li podia aplicar amb tota la seva extensió la dita,“ el catalans de les pedres en fan pans” era, amb una paraula, “el pal del paller familiar”. Un pic a la setmana pastava, en primer lloc porgava la farina passant-la pel sedàs per llevar-li el segó. El dia abans, una veïna li havia donat el llevat, i amb això, farina, aigua i un poc de sal, feia el rent i el deixava fermentar (tovar) tot el vespre cobert amb un tros de llençol. Al dia següent, a primera hora de la matinada, devers tres quarts i cinc de sis, feia els pans i els enfornava, a la mitja hora llarga ja teníem pa per a tota la setmana, pa que mai se floria com el que ara ens mengem, i era tan bo que se podia menjar tot sol (pa eixut).
El pare, Pau (en català quin nom mes preciós, Pau) de cal Cabaler, era pagès i caçador per necessitat, ja que molts de dies era l'únic tall que anava a la cassola o al tupí. Com a bon estimador de la natura, mai va matar cap animal pel simple plaer de matar i menys mataria, com fan alguns, un ós o un elefant. En una finca (El Mas del raco) i damunt d’un cingle (on s’hi feien el niu, els falcons, esparvers, xoriguers, mussols, gralles, orenetes, falcilles i el cau les raboses), hi havia una cadolla enrevoltada de molts tolls, que quan plovia s’omplen d’aigua de gom a gom. Allí, abeuraven ramats de porcs senglars, conills, llebres, esquirols, tudons, tórtores, cegues, tords, grives, merles, rupits, pinsans i altre tipus de moixons (ocells). El pare havia fet una petita barraca, i els esperava amb l´escopeta que anessin a beure de bon dematí, a trenc d´alba. En arribar l’hivern, passava molt de fred, aguantava molts dies la rosada, i fins i tot, algunes vegades el gebre. Tot això, per poder dur a casa la proteïna animal necessària.
Amb ell vaig aprendre a llaurar amb un parell de mules enganxades al “aladre” o arada amb un jou. L´arada era de les més modernes d´aquells temps (de pala mòbil), dia per altre havíem d’anar a cal ferrer per fer-li punta a la rella, el tractor va venir desprès; a segar, amb dalla al principi (era una eina molt millor que la falç, en poder fer feina pràcticament dret), després ja segàvem amb màquina, arrossegada per una mula; a collir olives, (aquesta feina es feia amb una petita maquina, pel sistema anomenat de munyir); a sembrar, ordi, blat, sègol, panís, guixes, cigrons etc.: a veremar, els raïms els “pisàvem” o esclafàvem amb els peus en el cup (tina), deixàvem el most (suc) barrejat amb les barrusques un parell de dies perquè fermentessin junts, i així poder fer el vi {el tipus de ceps que el Pare plantava, era el de “ull de llebre (Tempranillo)”, ja que els raïms d´ aquesta mena de ceps fan el vi amb més grau i més negre}; a collir ametlles, pelar-les una a una, per llevar-les la clofolla; a batre, de totes les feines del camp era la que més m’agradava, perquè era la més alegre, se feia a “pota”, i s’empraven dues o tres mules. Tothom cantava.
El padrí Josep, quan el reuma no el mortificava, a la vorera del foc me contava els seus fets i records: l´esglai de quan va arribar el primer tren a la estació veïna de Flix, el primer aparell de ràdio, en què, just se sentía tocar les hores. Ja la primera televisió la vam compartir plegats en la dècada dels cinquanta. També els records de la seva “mili” en el castell de la Mola de Maó, dels seus “embulls” com a contrabandista de J. March ( En Verga), de la visita de Francesc Macià “L’avi” a les Garrigues l'any 31; de la guerra i de la seva condemna a mort. Jo sempre badava, amb la boca ben oberta, escoltant-lo sense "piular". Dos pics a la setmana l’acompanyava a un petit hort; molt obagós, amb feixes fent bancals i amb espones de marges. Se calçava uns esclops i començava a fer feina: agafava l´aixadella que portava dins d´una galleda o del cabàs i birbava els alls, cebes, trumfes, melons, tomates, fesols, pèsols “xítxeros” etc i sempre tenia plantada una mata de ruda " Qui té ruda Déu l'ajuda" diu el refrany per les seves propietats medicinals. Regàvem amb una sínia de catúfols, una somera, molt bramadora, ben xollada i un poc guita, s`esforçava perquè l’aigua mai faltés. Cada any, li donàvem (la cobria) el guarà, i passat un poc més de dotze mesos ens feia un ruquet, que mai li ficarem de nom “Platero”, eren noms més nostres, més catalans: “Pinxo”, “Castany”, “Romer”, “Timó”, “Negreta”,” Neu” etc. El padrí, també em va a ensenyar a conèixer el món de les abelles, quines eren les obreres, els abellots, la reina, etc., i a treure la mel de les arnes. En primer lloc, amb un aparell feia fum, una vegada apartada la reina, treia la bresca i la ficava en un extractor, després de moltes voltes sé separava la mel. Mai per fer aquestes operacions va emprar careta ni guants, estava immunitzat de les picades.
La germana Maribel, amb els seus grans esforços va col·laborar a que pugues-hi estudiar.
La padrina Assunta, una gran dona afectuosa, dolça i treballadora com ella sola.
Al costat de casa, teníem un corral amb tot tipus d´afarams, animals de pèl i ploma, aviram, conills, cabres, ovelles i sota uns perxes, en una soll, gardenyava la verra, que cada temporada ens feia una dotzena de garrins. Cada any engreixàvem dos tocinos (porcs) amb farina d’ordi, trumfes, segó, sègol, panís, figues, bledes i alguna pastanaga, Dels cremalls de la fumera del llar de foc, {on cremàvem llenya d'oliver, ametller, pinyola (sansa) i clofolles,} rodejat d´estalzí (sutja), penjava sempre, una olla o perol d'aram per escalfar el menjar dels porcs. En arribar la tardor fèiem matances. Aquest dia era festa grossa, ens reuníem tota la família i entre tots preparàvem les botifarres blanques i negres, les llonganisses, etc. No teníem per costum fer sobrassades. A mi, sempre me tocava rodar la màquina de capolar. Les costelles, després de coure-les amb la caldera d'aram, anaven amb l'oli a les tenalles; els pernils i la cansalada els adobàvem amb sal i pebre i els ficàvem en una cambra de la golfa, que la mare li deia “el salador”. Tothom se n’emportava un petit present.
Parlant de tot això, de porcs i d’animals. El nostre veí era un xarnego molt mussol, ros, pigat i molt malcarat, que havia vingut d`emigrant ja feia un grapat danys, però que encara no havia amollat “el pel de la devesa”. Tenia un ca, petit, escarransit, gris pel de rata, pelut, guerxo d’un ull i guenyo de l’altre, ple de ronya y lladelles, que tot el dia grinyolava i clapia emprenyant a tothom. Un dia el xarnego va agafar un garrot gruixut i mal esporgat i li va rompre damunt les costelles. Sempre hi ha hagut males bèsties de dues cames, ja ho sabem.
Record també, aquells carrers i carrerons del poble, Bovera, un poblet enrevoltat de muntanyes –Montsant, Pàndols, Cavalls i Serra de la Llena- i del riu Ebre, al sud de la “terra ferma” i al costat de la franja de ponent, comarca de les Garrigues, entre el Priorat, Ribera d’Ebre, la Segarra i el Pla d’ Urgell, autèntiques avingudes de pau i tranquil·litat.
Enyorances, que després de passar pel sedàs del temps, són dolces com aquella mel que amb el padrí Josep trèiem de les arnes, i que encara no ha perdut la seva dolçor, filada per unes abelles que ja fa temps deixaren de picar. Aquest ahir pren cos i s’acosta i a vegades s’imposa a l’avui, i com si tingués escates rellisca de les meves mans, que es posen balbes i tremolen com fulles d’arbre.
Totes aquestes coses fan que baldament sigui un poc tard, tingui la cabòria i desperti en mi, més que interès, l’obsessió i la curolla, ara que tinc temps, per aprendre a conèixer la nostra història, els nostres escriptors, els nostres costums, i a escriure en el meu idioma i en el dels meus avantpassats. Aquesta és la contestació a la pregunta: “Per què perds el temps anant a classes de català?”, que molts me fan. Jo callo i segueixo, tanmateix no ho entenen, i crec que mai ho entendran.
PD. Per concloure, estic molt orgullós de pertànyer al poble català, dels nostres costums, de l´idioma, de la meva nissaga pagesa i dels meus avantpassats. Ells, entre moltes més coses que els he d’agrair, em van ensenyar a estimar “tot lo nostre”.
De bell nou, aprofito l’ocasió d’aquestes dates, aniversari de la mort de la Mare -que ens va deixar fa ja un temps- per manifestar emocionat, amb lluïssor als ulls, entre la salabror del dolor, que em punxa en el més íntim del meu cor, una dolça enyorança, i per escriure-li un any més el poema que Mossèn Cinto Verdaguer va fer, amb motiu de l’enterrament del seu amic, Frederic Soler ( Serafí Pitarra) poeta i escriptor.
Amb cent corones de flors
te’n veig anar d’aquesta vida:
tu te’n vas amb cent de flors,
jo em quedo amb una, i d’espines.
En aquestos dies, políticament tan delicats, voldria recordar els versos del nostre poetaSalvador Espriu.
PELL DE BRAU
XXX
.......
"Diverses són les parles i diversos els homes,
i convindran molts noms a un sol amor."
XXXVIII
….
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."
XLVI
....
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda llibertat.
El català una llengua tan bella i estimada per tants, menyspreada i rebutjada per d’altres, com bé expressa el nostre poeta Joan Maragall en la:
ODA A ESPANYA
Escolta, Espanya,
la veu d’un fill
que et parla en llengua
no castellana;
parlo en la llengua
que m’ha donat
la terra aspra:
en aquesta llengua
pocs t’han parlat;
en l’altra, massa...
El millor poeta i escriptor de la nostra llengua Mossèn Cinto, en el diàleg entre cims, li fa dir al Puigmal:
Roures que tenen ja en la vella soca
La feixuga destral del centralisme
Oh, Déu! La raça catalana és morta!
i el Montseny li contesta:
“Per arrancar la llengua a un poble,
cal abans arrancar-li la vida”
El nostre escriptor Marià Aguiló diu:
Cap nació pot dir-se pobra
si per les lletres reneix,
poble que sa llengua cobra
se recobra a si mateix.
El manacorí, capellà dels marginats i de nissaga foravilera com la meva. Jaume Santandreu ens ha regalat dos preciosos poemas,en el darrer ens mostra d`una
manera gràfica el món de la pagesia d'avui dia..
"Pensaments, Fragment de 'Nabucco' de Giuseppe Verdi adaptat per Josep Tero i Marina Rossell"
Pensaments, sempre amunt, sempre en l'aire, enfileu-vos als cims de les muntanyes, on arriben encara les flaires de les flors que acaronen els vents del meu país. Avanceu cap a llevant, fins a les illes; traspasseu les fronteres, a tramuntana. Pàtria meva, tan bella i malmesa, remembrança estimada i fatal. Cant valent de les veus dels poetes no emmudeixen avui ni t'apaguis; fes reviure altre cop l'esperança i recorda'ns allò que vàrem ser. Fes memòria del temps en que fórem un sol poble amb un sol estendard; i conforta'ns amb sàvies paraules en l'espera del nostre demà.
