VIATGE PELS PIRINEUS CENTRALS
Estiu de 1968, després de dos anys d`estada a
Barcelona, cansat de la gran ciutat, de l`estrès produït pel trànsit intens, de les
aglomeracions, de la pol·lució, i amb un problema sentimental, que “cadell
jove”, i un poc “pardal” no
vaig tenir el coratge i la valentia de fer-li enfront. Necessitava fugir
de la gran ciutat, sentir-me a lloure, i començar de bell nou una activitat a l`aire
lliure i en contacte amb la natura. Necessitava, també, una bona ració d`aire
pur. Vaig sospesar diverses
possibilitats, al final em vaig inclinar
per agafar un any sabàtic i fer un curs de guia de muntanya i d`especialista
d’esquí i d`escalada. Els primers tres mesos amb residencia a la vila de Jaca. Als
seus voltants fèiem les practiques d`escalada -Penya Oroel, pedreres de
Canfranc, Riglos, etc. són testimonis del meu pas per aquelles contrades - La
resta del curs a l`estació d`esquí de
Candanchú, a la mateixa línia divisòria de la frontera amb França, veïnat
de Somport (el Sumus Portus romà).
El curs es componia de les següents fases:
escalada en roca, poca cosa d’escalada en gel-coneixements bàsics-,travessia i orientació
en muntanya, esquí, amb totes les seves modalitats- slàlom, travessia i fons-,
supervivència en època estival, supervivència en època hivernal i la darrera
fase, de duració d`un mes, era una
travessia pels Pirineus Centrals o d´Osca amb ascensió a tots els pics de
més de tres mil metres. Al llarg del curs, com a mínim una vegada per setmana,
era obligatori dormir al camp, normalment en una tenda de campanya de model
Aneto i, si el fred pitjava fort, en un iglú que construíem.
El primer que vaig aprendre a les primeres
lliçons és: Un descuit es pot pagar amb la vida, - fins
i tot el més mínim, com pot ser oblidar-se de dur mitjons de recanvi en una
travessia llarga-, la muntanya no perdona. Esperit de col·laboració i confiança
plena en la teva cordada,-composta per tres persones-. Tenir cura de la
vestimenta, equip i elements auxiliars -cordes, clavilles, mosquetons, martell,
esquis, piolet, grampons, tenda campanya, plànols, altímetre, brúixola, ulleres
de sol, etc.- d`ells depèn la nostra vida. L`orientació amb brúixola és
pràcticament impossible per la gran quantitat de roques ferruginoses. Amb boira
es perd la noció de l`espai, del lloc i del temps. Amb temperatures baixes el
gran perill són les congelacions i fins i tot la mort -la mort dolça li diuen-.
El gran perill de les allaus. Quasi tothom s`acostuma a les altures, pocs són
els que pateixen de vertigen Tots tenim un límit i al traspassar-lo arriba la
por per la nostra supervivència. En muntanya es considera que per pujar un
desnivell de 300 m . el temps d`ascensió és d´una hora.
A la clàssica pregunta.
-Com pot agradar-te pujar a una
gran muntanya?
Li contestaria dient:
-Ella m`esperava.
En
arribar al cim, un se sent més realitzat, més prop de Déu, i gaudeix d`unes
vistes meravelloses. Assegut damunt d`una pedra, amb un entrepà, un trago de vi
begut amb bota, i un cigarret -el que fuma-, una persona es creu l`amo i
dominador del món. Aquestes sensacions són imaginables i incomprensibles pel que
no practica o desconeix el muntanyisme
Els caps de setmana teníem lliure. Moltes
de vegades, abans d`engegar el coche havíem de treure-li la neu de damunt amb
una pala i tirar-li aigua calenta als panys perquè poguessin entrar les claus.
A la supervivència en època hivernal,
dormíem, durant sis dies, dins d`un iglú que havíem construït cada cordada. La
temperatura a fora de l`iglú era d`uns -20º, a dins amb una vela es conservava
a 0º. El gran perill de l`iglú és la falta d`oxigen, per tant convé que una
persona no dormi i estigui pendent que no es tanqui l`entrada d’aire oberta a
la part superior de l`iglú, un bastó d`esquí ajuda a complir aquesta missió.
Quan havien passat cinc dies, el sostre havia davallat més de vint centímetres.
Em va entrar claustrofòbia.
Les practiques d`esqui les fèiem normalment
al Tobazo, a la vall d`Astur, a Panticosa
i al Formigal.
Per no fer-me més llarg, descriuré les dues
ascensions realitzades als dos gegants dels Pirineus, la primera a l’Aneto
(3.404), i la mes bonica i darrera, la de Pineta- Mont Perdut (3.355) – Ordesa.
MASSÍS DE LA MALADETA - PUJADA AL ANETO 3404 M .
Era el 15 de juliol de 1969. Aquell dia
havíem dormit en tendes de campanya a la Plana de la Besurta , a 1900 m d’altitud. Ens despertàrem a les cinc del
matí amb la idea d’enfrontar-nos i superar una ruta dura, molt dura, de més de 1500 metres de desnivell, amb molts de riscs i
en un ambient d’aventura muntanyenca excepcional.
Aixecarem el campament, vam preparar les
motxilles i la resta de l`equip, i sense més miraments a les sis començàrem a
recórrer la sendera que ens portaria al refugi de la
Renclusa. A la pujada, vam gaudir d`una de les millors albes de la nostre vida. El Sol
estava amagat darrere de les crestes, i només era capaç d’il·luminar els pics
més elevats, que es mostraven amb una tonalitat groga intensa difícil
d’oblidar. Un poc més endavant, comencem a veure la glacera de la Maladeta amb la seva típica forma triangular.
Quantes vegades havia somiat trepitjar aquesta glacera! A la nostra esquena,
veiem el Portillón de Benasque, pas natural entre França i Espanya.
La retracció de la glacera de l'Aneto, que
sofreix pels efectes del canvi climàtic, ha canviat la manera d’arribar al cim.
Ara es pot progressar, un bon tros, per una roca nua molt fàcil de travessar, que
és d`un granit que no rellisca. En arribar al gel ens vam calçar els grampons, cosa
que va fer la progressió bastant segura. La neu ja era tova, però, tanmateix no
havíem de baixar la guàrdia perquè una ensopegada en aquesta part és molt
perillosa, representa una caiguda per neu, gel i roques d`uns quants centenars
de metres. La disminució d´oxigen, a més de 3000 metres , és notòria, i hem de parar amb més
freqüència per reposar.
Poc després vam arribar a l' ante- cim. Al
voltant del cim la neu ja estava fosa, però l’ascens encara no havia acabat, De
sobte divisem el Pas de Mahoma -Mahoma deia que per entrar al paradís s`havia
de passar per un pas tan estret com el tall d`una simitarra-, una petita cresta
d’uns 30 metres de longitud amb notables timbes a cada un
dels seus costats que posen els pèls de punta a més d’un. Una caiguda és
una mort segura. El pas no representa cap problema i té agafaments a tot arreu,
en alguns trams fins i tot els passàrem de peu sense agafar-nos amb les mans.
L’encreuament del pas de Mahoma ens porta
immediatament al desitjat cim, amb 3404 metres , el més elevat de tots els Pirineus. Allà
ens espera la creu, la verge, el cilindre del vèrtex geodèsic i la bústia que
s`empra per deixar les targes de comprovant de la pujada. Les vistes eren
excepcionals. El dia era clar, ni un sol núvol es divisava arreu de tots els
Pirineus. Pics emblemàtics com el massís de Vignemale, amb la seva glacera del
Midi d'Ossau, el Mont Perdut, el Cilindre, el Posets i el Perdiguero es veien
amb una claredat diàfan. Valia la pena l`esforç de la pujada.
Després de creuar de nou el Pas de Mahoma, vam
emprendre la baixada per la glacera cap a l'Ibón del Salterito. El camí de
tornada per l'Ibón (peti llac del Pirineu) és molt més agradable que tornar pel
mateix lloc de la pujada. Varem aprofitar per visitar l’ impressionant avenc de
Forau d`Aigualluts on les aigües de les glaceres es perden dins d`una gran
depressió per aparèixer més tard a la Vall d’Aran, passant per sota del massís de la Maladeta , canviant de conca hidrogràfica i donant lloc al naixement del riu Garona.
Passades més de 10 hores d’activitat
continuada he aconseguit superar el primer tres mil. Tota una experiència i un
repte personal somiat durant molt temps.
Mai no oblidaré el que vaig fer aquell dia.
PINETA– MASSIS DEL MONT PERDUT- ORDESA .
El dia 20 de Juliol de1969 -dia que l`home
va trepitjar la Lluna per primera vegada- vam arribar a la vall de
Pineta. Desprès de muntar les tendes de campanya a la zona d’acampada al costat
del riu Cinca, varem prendre un bany a les seves aigües gèlides. El circ
glacial de Pineta, es la cosa més bonica que he vist mai. El tancament de la
vall és un cingle molt elevat, amb una successió de cascades majestuoses. A la
part més alta es troba la glacera del Perdut ,el Circ i Balcó de Pineta, el Llac de Marboré, i
més enrere la paret Nord del Cilindre.
El dia 21, a les 6 del matí, iniciarem l`ascensió al
llac Marbore. El camí ascendeix amb fortes ziga-zagues, sempre pel marge
esquerra del torrent principal, avançant entre bardisses i arbusts que seran
companys de ruta fins i tot un poc abans del primer pla o pla de la
Cascada. Un gran salt d’aigua apareix a mà esquerra. Travessàrem llavors cap a la
dreta gràcies a la senda en balcó que busca el millor pas per entrar a una
canal de moderada pendent, per la qual ens serà possible un fàcil accés a la
part superior del balcó de Pineta, on arribarem a les 11 hores.
Vàrem muntar les tendes al costat del llac
de Marbore. Al capvespre férem un reconeixement de la glacera per veure quina
era la millor zona per travessar-la al dia següent. Al costat del campament, en
un terreny pedregós, estava farcit d`edelweis -la flor de la neu o també la
flor de l`amor etern- En vaig agafar un parell.
La glacera del Marbore és després de la del
massís de la Maladeta la més gran del territori espanyol, la seva
llengua té una alçària de més de 200 m . on es poden apreciar les diferents capes
de gel acumulades al llarg del temps. En arribar el vespre, a causa de la
davallada de la temperatura, es produeixen despreniments de grans blocs de gel
que retrunyen per tota la vall de Pineta, amb un renou esgarrifós.
El 22, iniciàrem l’ascensió un poc més tard
de l´acostumat per trobar amb bones condicions la neu de la glacera. Eren les
vuit del matí, a les nou estàvem entrant a la glacera, vam parar per calçar-nos
els grampons. Anava el primer del grup obrin petjada per així poder passar més
còmodament la resta del grup. Passàvem per la part superior de la glacera. De
sobte vaig relliscar, els grampons estàvem atapeïts de neu, vaig caure
d`esquena i vaig emprendre glacera a vall a tota velocitat amb direcció al
precipici. Tal com vaig poder, em vaig equilibrar i clavà la punta del piolet a
la neu, poc a poc vaig aconseguir frenar, la neu era molt tova, al quedar aturat vaig clavar tot el mànec del
piolet dins de la neu. Al aixecar-me i mirar el meu entorn, vaig veure que
estava a uns cinc metres de la timba. Les cames començaren a fer-me figa, em
tremolaven i no havia manera d`aturar-les. El pas era molt perillós, per tant em
van tirar una corda amb la qual vaig assegurar-me i fent un “dulfin” – espècie
de pèndul o pas de costat- vaig muntar un passamà i així la resta del grup van poder
passar fermats i segurs.
Desprès de travessar la glacera, les tres
cordades que anàvem ens vam dividir, i cadascuna va pujar a un pic diferent: a
una li va tocar el pic Soum de Ramond o Anyisclo, a l`altra el Perdut i a la
meva el Cilindre de Marboré 3248 m ..
La pujada al Cilindre és la més difícil de
les tres, els darrers dos-cents metres s`han de fer enfilant-se i escalant.
Aquest cim està rodejat d’un espectacular paisatge d’alta muntanya. En arribar
a dalt es pot gaudir d`una extraordinària visió, inclús es veu la Bretxa de Roldan,
obertura pètria al Parc Nacional d'Ordesa i Muntanya
Perduda. “Oberta, segons la llegenda, amb un cop d`espasa per Roldan -nebot
del emperador Carlemang- per així poder passar amb el seu exèrcit,
derrotat a la batalla de Roncesvalles, cap al territori gal”.
La davallada superior del Cilindre la férem
muntant tres ràpels. La resta, fins al refugi de Góritz, on vam arribar a les
17 hores, va ésser molt més fàcil malgrat que els camins i els caminois estaven
plens de rocalls que ens obligaven a caminar més poc a poc. Desgraciadament, un
dels components de la cordada –Ferran Villar Sabater “El Joderico”- es va
tòrcer un turmell prop de l`arribada.
El refugi de Goritz és un palau al costat
de la tenda de campanya, és una gran nau amb lliteres dobles de ferro,
matalassos i banys. Allà, vam descansar, ens
rentàrem i a dormir prest, ja que
al dia següent ens havíem de llevar d`hora.
Dia 23, últim dia de la travessia. A les
cinc del matí, un poc abans de l´acostumat,
encara era fosc, amb el company de cordada coix començàrem a preparar el
descens per no retardar la resta dels components del grup. A trenc d`alba vam començar a caminar, el
lesionat no podia dur pes, per tant jo havia de portar les dues motxilles,
total, uns quaranta quilos a l`esquena. Tot filava bé fins arribar a les
Clavilles de Soaso, que té la davallada de un 80 metres quasi verticals, agarrats, primer, a una
cadena fixa i després a unes clavilles. Jo, ja no podia més amb les dues
motxilles i la davallada era molt perillosa, per tant decidírem, com que era el
darrer dia, tirar-les pel cingle avall, i així nosaltres davallaríem sense
destorb. A la nostra esquerra un ramat de isards, d’uns catorze individus,
pasturaven tranquil·lament, en veure`ns van aixecar el cap i, sense més
problemes, van seguir pasturant.
Arribarem
sense novetat al peu de les “clavilles”. Ens quedaven unes dues hores de camí
per arribar a l’aparcament del parc d'Ordesa. A la dreta podíem admirar “la Cua de Cavall”. Es tracta d’una espectacular
cascada que forma un petit gorg al bell mig d’una verda prada. Aquí, al fons de
la vall, comença una sendera estreta, de fàcil caminar, i molt ben
senyalitzada. Després de passar per una zona boscosa s`eixampla, i segueix,
envoltada de grans espadats, vorera del riu ple de cascades fins a l`aparcament
del Parc on ens esperava un autobús. Final de la travessia i final del curs.
Encara ara, moltes nits em desperto amb
angoixa i esglai, en somiar el precipici de la glacera del Perdut i tan prop com
vaig estar d`estimbar-me. Aquell dia, 22 de juliol de 1969 vaig tornar a
néixer.
Com
sempre acabaré amb un pensament breu.
Pensament breu:
El vent és el silenci
de les paraules.
Josep Mª Farré i Nebot- "EL ROS DEL CABALER"
CIUTAT DE
MALLORCA, febrer de 2009
No hay comentarios:
Publicar un comentario