PAÍSOS CATALANS
MUNTANYES DEL CANIGÓ (Marina Rosell)
El nom de Països Catalans causa rebuig i inclús odi en alguns, por i temor a nomenar-lo en altres. Baldament siguin molts els anys que han passat de l’inici de la democràcia que gaudim, pocs són els que tenen el coratge i la valentia de pronunciar-lo mirant fitó a fitó els ulls dels seus interlocutors. Aquest nom figura en pocs llibres de text. Ficaria messions que pocs són els nostres polítics de la majoria governant (any 2009 Pacte), i cap de l`oposició, que gosin ficar-se, en públic, aquestes paraules en els seus llavis. Fixeu-vos-hi bé, els mateixos a qui els causa rebuig, nacionalistes d`Estat que fan befa dels nacionalistes identitaris, tenen la follia de veure normal el nom de Hispanoamèrica, estàn en contra de la protecció de l`idioma català tan per part de la Generalitat com del Govern Balear, i què la nostra llengua torni a estar al lloc que li pertoca, aprofiten la crisi internacional per envestir contra qualsevol ajut monetari “ tants d`aturats i tants de milions fets malbé per una llengua que no s`ho val pas”, en canvi aplaudeixen l’existència de l`Institut Cervantes i la carretada de milions que el Govern Central aboca un any rere l`altre, per al foment de l`idioma castellà, i que a mi, personalment, em pareix molt bé. Incongruències que a tots els catalans ens esgarrifen, ens fan tornar porucs i ens fan girar, de bell nou, la vista enrere.
La constatació que tots els espanyols no som iguals es repeteix sovint, d`ençà un parell d’anys, espero i desitjo que per les festes nadalenques, quan el Cap de l`Estat i el Cap de Govern espanyols ens feliciten les festes per televisió, ho facin, a part de fer-lo en castellà, en la nostra llengua, llengua que també és espanyola i és la que sempre he emprat per parlar amb Déu i amb la meva mare. Esperança inútil, cada any tinc, un vegada més, una nova decepció i això fa que em senti, més que un ciutadà un súbdit.
La carta d`identitat catalana té arrels llunyanes al llarg de la història i ha romàs al través del temps. És un sentiment col·lectiu, una visió comuna del món, una llengua, una cultura, una història, un estil de vida i uns comportaments similars presents a la població. Aquesta identitat, fruit de la història dels homes d`una geografia determinada, se situa per damunt dels orígens socials, politics i religiosos dels habitants. Catalans són aquells que ostenten el desig de ser-ho " tots aquells que ho volen ser", efectuant una adhesió de cor a la col·lectivitat catalana, tan si són del Principat com de la Franja, d`Andorra, de la Catalunya Nord, de les Balears,Valencians o de l`Alguer.
Contaré un fet que va passar-me ja fa un parell d’anys: anava per l`autopista de Barcelona a Lleida i, a mig camí, passat els Brucs, em vaig aturar en una benzinera. Darrere del taulell a la caixa, hi havia dos empleats, un d`ells de pell negra i l`altre blanca. M`acosto al de més a prop, el de pell blanca, i li demano en català si em vol cobrar. Em respon en castellà que m`adreci al seu company de feina. Llavors m`adreço a aquest, és a dir al negre, en català i ell em respon en un bon català. En sortir de la benzinera i mentre conduïa per l`autopista em vaig fer la següent reflexió: no sé si l`empleat blanc era o no era català o si li podíem dir català, del que sí estic segur és que el negre sí se sentia i volia ésser català. Com deia abans i vull repetir-ho - Catalans són aquells que tenen el desig de ser-ho "tots aquells que ho volen ser"-.
La senyera, o bandera catalana (“la sang i l`or”com diuen a la Catalunya Nord), insígnia dels comtes de Barcelona, està documentada a partir de l’any 1082. S’atribueix el seu origen al Comte Guifré el Pilós, en el segle IX, fill del poble Rià i Cirac prop de la vila de Prada de Conflent en la Catalunya Nord. Guifré ferit a la guerra que oposava als normands el sobirà carolingi Carles el Calb, va ser visitat per aquest, que banyant-se la mà a la ferida del comte català, va traçar amb els dits quatre barres roges al seu escut d’or. Aqueixa llegenda assenyala el naixement del « sang i or », els colors catalans. Tant a la Catalunya Nord com a la del sud, Andorra, com a la Franja de Ponent, a Balears com a València, les autoritats polítiques consideren els colors roig i grog com els propis de la seva bandera. La identitat catalana té molt que veure amb la senyera, un dels emblemes més antics del món.
El Tren Groc és la línia més especial i emblemàtica de la Catalunya Nord. Pintat d`aquest color amb ratlles vermelles « sang i or ». El seu traçat enllaça La Tour de Querol amb Vilafranca de Conflent, es va construir per tal d’apropar l'Alta Cerdanya amb la capital Perpinyà. El traçat té una longitud de 62 km i és el més alt de França
En les lluites que es produïren a Mallorca del segle XV entre ciutadans i pagesos el lloctinent Jaume Cadell donava ànims a les seves hosts dient-los “Senyors, penseu que tots som catalans e havem fama per tot el món d’ésser lleials vassalls a nòstron rei e senyor.”
La Flama. Francesc Pujade un enamorat del Canigó (muntanya sagrada pels catalans) va néixer al poble de Arles de Tec a la Catalunya Nord. El 23 de juny de l’any 1955 va pujar al cim del Canigó amb uns amics portant uns feixos de llenya, ja que a dalt no hi ha vegetació. Seguint la tradició catalana dels focs de Sant Joan, encengueren una foguera que fou visible des de molts pobles. L’any següent van tornar, però aquesta vegada a tot arreu d`on es podia veure el Canigó tenien preparades fogueres per encendre-les tan prest com veiessin cremar la de la Pica, així es va iniciar la Flama del Canigó, símbol de la unitat dels Països Catalans.
La Flama va evolucionar: en 1963 van encendre el foc a la Pica, baixaren la flama a la plana, i així encengueren amb ella el màxim nombre de fogueres possible. En 1964 ja es deixaria la flama al Castellet de Perpinyà on quedaria encesa durant tot l’any, i el 22 de juny la tornarien a pujar al cim per regenerar-la. A partir del 1966 la Flama entra al Principat.
Actualment, el dia 22 de juny al matí es recull la flama en el Castellet de Perpinyà i és pujada al cim a darreres hores de la tarda A les dotze en punt de mitja nit es procedeix a la cerimònia de regeneració, i a partir de llavors, tothom qui ho vol pot dur la flama cap a les seves contrades per poder encendren les fogueres de Sant Joan dels seus pobles, viles i ciutats de tot el nostre país. Amb la flama regenerada s’encén la nit de Sant Joan, a la Pica del Canigó, una foguera feta amb els feixos de llenya que han dut de tot arreu dels Països Catalans. S’hi hauran apujat el diumenge abans, i emprant com encenalls, perquè cremin més prest, argelagues arrancades dels costers que enrevolten els conreus del peu del cim. Amb la flama d’aquesta foguera s’encén un llantió al Castellet de Perpinyà perquè cremi tot l’any fins al proper 22 de juny, que tornarà a començar el cicle. Els catalans esperem i desitgem que sempre sigui així.
PAÏSOS CATALANS
De Salses a Guardamar,
i de Fraga a Maó Visca la Flama del Canigó!
Visquin les Fogueres de Sant Joan!
Visquin els Països Catalans!
LES BARRES DE SANG
(Mossèn Cinto) [fragment]
(Mossèn Cinto) [fragment]
Carles mira ses ferides,
ses armes mira el Pelós,
tot mirant les seves armes
sospirava de tristor. -
No sospireu lo bon Comte,
mon metge arriba tantost.
-De les nafres no me’n sento,
sols me sento de l’honor,
puix en lo camp de batalla
per mon escut no hi ha flors.
-Si el teu escut n’està sense,
ton pit n’està vermellós.
- Posa els dits en la ferida,
los passa per l’escut d’or.
CLAM PER LA NOSTRA TERRA
...
Han de morir d`esglai
de veure ressuscitat
un mort que per sempre mai
donaven per enterrat
Un Poble que encén foguera
De Països Catalans
i que alça com a senyera
una Pàtria de germans
Un Poble que de la parla
fa carta d` identitat
i encapironat entaula
la crida de la unitat.
...
Coratge, amics, la follia
del nostre crit enrampat
traurà nova Germania :
Terra, Poble i Llibertat
CIUTAT DE MALLORCA, gener de 2009
Josep Mª Farré i Nebot- “EL ROS DEL CABALER”
NOTICIES D´ÚLTIMA HORA
NOTICIES D´ÚLTIMA HORA
L'entitat Espai Mata de Jonc impulsa una iniciativa per declarar el 24 de juny 'Festa Nacional dels Països Catalans', dirigida als nous Consistoris constituïts, grups municipals, regidors i regidores d'arreu dels Països Catalans.
Segons l'associació, es tracta d'una iniciativa simbòlica «però que hauria d’empènyer a aprofundir les relacions, els vincles i les polítiques comunes del món local arreu dels Països Catalans i a la vertebració nacional de la nació completa».
Per això, demanen ajuda per difondre la iniciativa, i animen a presentar la moció arreu del territori. Així mateix, conviden les entitats i col·lectius a adherir-s'hi.
Òmnium Cultural ja ha impulsat mocions semblants aconseguint l’adhesió favorable de més de 250 ajuntaments, el que suposa, segons Espai Mata de Jonc, «un punt de sortida significatiu».
Una data especial
El 24 de juny representa la unitat del territori, ja que és l’única festa que se celebra conjuntament arreu del País Valencià, Catalunya, Catalunya del Nord, Illes Balears, Andorra i Franja: festes de Perpinyà, fogueres d’Alacant, Flama del Canigó, salts de cavall a Ciutadella de Menorca, les baixades de falles al Pirineu i Andorra, revetlles populars a Catalunya i el País Valencià. Es tracta d'una festa lligada al foc, que simbolitza la sega dels camps i la celebració del solstici d’estiu, elements que identifiquen plenament el caràcter mediterrani dels nostres pobles.
Segons l'associació, la Festa de Sant Joan amb l’encesa de la Flama del Canigó, impulsada per Òmnium Cultural, «ha mantingut fins a dia d’avui viva la tradició que escampa el foc de la llengua des del Nord, per les fogueres de tots els pobles i viles, tot refermant, «any rere any, la nostra voluntat de viure plenament en català arreu dels Països Catalans, dignificant la nostra llengua, que és un dels tresors més preuats que compartim».
Per tot això, fa temps que es considera aquesta diada com a Festa Nacional del conjunt dels Països Catalans, independentment dels reconeixements oficials i institucionals.
Tinc 73 anys, recordo amb tendresa quan era infant el pare,la mare,la meva germana i jo,a l´hivern catàvem LA SANTA ESPINA prop de la llar de foc, i finalment acavabem cantant l'EmigranT. La Marina la canta molt bé...me emociona..
ResponderEliminar