jueves, 28 de mayo de 2015

EL CANT DELS OCELLS I PAU CASALS- CONTE



           PAU, EL MÚSIC DE LA PAU

             PAU, amb el seu doble significat, és la paraula més bella  de la nostra llengua. En uns moments com els actuals, en què cada matí ens llevem i a la nit ens anem a dormir amb terribles notícies que ens donen els mitjans de difusió ( TV, i ràdio), de: Gaza, Irak, Afganistan, Somàlia, Colòmbia, etc, i la folia de la guerra és portada constant en els diaris. Tots els éssers humans hem de  pregar i exigir als nostres politics que facin tot el necessari perquè la PAU torni arreu del món, i deixi de galopar i desaparegui, per sempre, aquest esfereïdor genet de l´Apocalipsi. I, així, es pugui complir la profecia d`Isaïes (cap.2-ver.4), )“... vindrà un dia en què l`home es convencerà de l`absurditat de la guerra. Aleshores, amb les seves espases forjaran relles, i falçs amb les seves llances. Les nacions no alçaran l`espasa l`una contra l`altra...”
                  Pau, per mi, té un significat especial. Era el nom del meu pare, el passat dia 15 va ésser  el seu sant. Dit això:
                  Valguin aquestes, pobres, paraules meves per recordança i agraïment. Com a mallorquí de Lleida, voldría retre un petit homenatge al meu admirat Pau Casals, català i músic universal, en el 35 aniversari de la seva mort. Ignorat per l`Estat Espanyol que no ha tingut el coratge i la valentia de fer front, amb humana justícia, amb un reconeixement públic per un dels personatges, de caire universal, que més ha lluitat per defensar  la pau i les  llibertats.
             Pau Casals Defilló (El Vendrell, Tarragona, 1876 - San Juan de Puerto Rico, 1973). Endemés de la seva reconeguda activitat com a director i compositor, Casals és considerat un dels millors violoncel·listes de tots els temps. Una de les seves composicions més cèlebres és “l'Himne de les Nacions Unides" conegut com “l'Himne de la Pau", compost mentre residia a la seva segona pàtria, Puerto Rico.
              A més de la seva extraordinària obra musical, Pau Casals va mantenir sempre, una incansable dedicació a la defensa de la pau, la democràcia, la llibertat i els drets humans, que li van valer prestigioses condecoracions, i, fins i tot, a ser nomenat al Premi Nobel de la Pau. Sempre va manifestar públicament la seva oposició al règim franquista i la seva gran estimació per Catalunya.
             Va morir el 22 d’octubre de 1973, a l’edat de 96 anys, a San Juan de Puerto Rico, a conseqüència d’un atac al cor, i allí va ser enterrat. El 9 de novembre de 1979, restablerta la democràcia a Espanya, les seves despulles van ser traslladades al cementiri d'El Vendrell, la seva població natal, on actualment descansen.
                 Casals va mostrar, ja des de la seva infantesa, una gran sensibilitat per la música. El seu pare, també músic, li va transmetre els primers coneixements musicals, que Pau va ampliar amb estudis a Barcelona i a Madrid. Amb tan sol 23 anys va iniciar la seva trajectòria professional i va actuar, com a intèrpret, als millors auditoris del món.
              En qualitat d’intèrpret va aportar canvis innovadors a l’execució del violoncel. Com a director, buscava igualment la profunditat expressiva, l’essència musical que sabia fer arribar amb el violoncel.
             Malgrat que, durant els anys de règim franquista, els estaments oficials i els mitjans de comunicació espanyols l`ignoraven, i quan i quan en parlaven, l`anomenaven Pablo Casals, ell sempre va reclamar que li diguessin Pau, no només perquè aquest era el seu nom en català, llengua que sempre va defensar, sinó també perquè en català la paraula "Pau" té doble significat en castellà  "Pablo i paz".
                    Les fites més importants de la seva vida varen ésser:
            El 1917 va anunciar la seva decisió de no tornar a actuar a Rússia, després dels esdeveniments de la Revolució i la implantació del règim comunista. Després estendria aquesta decisió a tots els països comunistes on no hi hagués democràcia.
              Conegut pels seus ideals republicans, al 1931 es va mostrar públicament a favor de la proclamació de la Segona República a Espanya, i va ser convidat a participar en els actes commemoratius de l’esdeveniment.
             El 1933 va rebutjar una invitació per actuar a Alemanya a causa de l’arribada al poder d'Adolf Hitler, i va manifestar la seva intenció de no tocar en aquest país fins que no hi hagués un canvi de règim polític.
                En 1942, amb la consolidació del règim franquista va decidir traslladar-se a viure a San Juan de Puerto Rico (la seva mare havia nascut a Puerto Rico, on els seus avis materns, catalans, havien anat a treballar), després de residir a Prada de Conflent d`ençà  l’ inici de 1939.
              El 1950 va impulsar i va presidir la celebració dels primers Jocs Florals de la llengua catalana a l’exili, que van tenir lloc a Perpinyà (França). Aquell mateix any també impulsà la creació del festival de música de Prada, que des de llavors se celebra cada any amb el nom de Festival Internacional de Música Pau Casals.
            El 13 de juliol de 1954, el Parlament de Catalunya a l’exili, reunit a l’ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, el va proposar com a President de la Generalitat de Catalunya. El violoncel·lista, molt agraït, va rebutjar el càrrec, convençut que "serveixo millor a Catalunya en les circumstàncies actuals com la serveixo" i perquè deia no estar a l’altura de tal dignitat.
                   El 24 d’octubre de 1958 va ser convidat a participar a l'Assemblea General de les Nacions Unides, per commemorar el Dia de les Nacions Unides. El concert i el missatge de Pau de Casals va ser retransmès per ràdio a més de 40 països, Espanya no estava entre ells. Aquella intervenció el va convertir en un dels símbols mundials de la lluita per la pau i la llibertat al món, i li va valer la nominació al Premi Nobel de la Pau d’aquell mateix any.
                 En 1962 actua al Memorial Opera House de San Francisco, on presenta "El Pessebre". Amb motiu d’aquest concert, anuncia que dedicarà la resta de la seva vida a una croada personal per la dignitat humana, a la fraternitat i a la pau.
                   En 1963 torna a la seu de les Nacions Unides a Nova York per interpretar "El Pessebre". El President d’Estats Units, John Fitzgerald Kennedy, li concedeix la "Medalla de la Llibertat" dels Estats Units.
                    En 1971 rep la Medalla de la Pau en un homenatge a la seu de l'Assemblea General de les Nacions Unides a Nova York. A l’acte es va interpretar, sota la seva direcció, l'Himne de les Nacions Unides compost per ell mateix. Després de la interpretació de l'Himne de l'ONU Casals va pronunciar un discurs en anglès i en català, en un moment en què la llengua catalana era perseguida a Espanya, convertint-se en la primera persona que la utilitzava a l'Assemblea General de les Nacions Unides. En el discurs, en el qual fa una lloança a la pau, es declara català de soca-rel, i afirma que "Catalunya va ser la nació més gran del món, va ésser la primera a tenir un Parlament, molt abans d`Anglaterra ...". Després del discurs, va interpretar “El Cant dels ocells" una composició tradicional catalana que, des de llavors, es va convertir en un nou himne a la llibertat.
                    En 1973 mor  a San Juan de Puerto Rico
            En 1979 ja instaurada la democràcia, i a títol pòstum, la Generalitat de Catalunya li donà la Medalla d`Or de la institució.
            Actualment se celebren tres festivals internacionals de música que porten el nom de Pau Casals. Els festivals se celebren a les tres localitats que més van marcar la seva vida: El Vendrell, on va néixer, va créixer i descansen les seves despulles; Prada de Conflent (França), on va viure exiliat tres anys després del triomf franquista en la Guerra Civil espanyola; i San Juan de Puerto Rico, on va fixar la seva residència el 1942 fins a morir el 1973. Els festivals són:
            · Festival Internacional de Musica Pau Casals de Prada, se celebra des de 1950.
            · Festival Casals de Puerto Rico, se celebra des de 1956.
            · Festival Internacional de Música Pau Casals de El Vendrell, se celebra des de 1980.
            No es té coneixement que al moment actual l`Estat espanyol li hagi reconegut, públicament, els seus grans mèrits a favor de la pau i com un dels millors compositors i músics de l`època moderna.

           P.D. El guanyador, aquest any(2009), del premi literari en català Ramon Llull és  l´ambaixador d`Espanya a La Gran Bretanya Carles Casajuana (Sant Cugat 1954) amb la novel·la -L`últim home que parlava català
          Els que estimem aquesta llengua, esperem i desitgem que aquest terrible auguri no passi mai. 
EL CANT DELS OCELLS
( Cançó Popular catalana)
(Versió Maria del Mar Bonet)
Al veure despuntar
lo major lluminar
en la nit més ditxosa,
els ocellets, cantant,
a festejar-lo van
amb sa veu melindrosa.
La garsa, griva i gaig
diuen: Ja ve lo maig.
Respon la cadernera:
Tot arbre reverdeix,
tota planta floreix
com si fos la primavera.
L'estiverola diu:
No és hivern ni és estiu,
sinó que és primavera:
perquè ha nat una flor
que pertot dóna olor,
en el cel i la terra.

LLETRA TRADICIONAL
En veure despuntar el major lluminar en la nit més ditxosa,
els ocellets cantant a festejar-lo van amb sa veu melindrosa.
Al ver despuntar el mayor resplandor en la noche más dichosa
los pajaritos van a cantarle con su melosa voz.

L'àliga imperial pels aires va voltant, cantant amb melodia,
dient: 'Jesús és nat per treure'ns de pecat i dar-nos l'Alegria'.
El águila imperial va por los aires, cantando con melodía,
diciendo: Jesús ha nacido para librarnos del pecado y darnos la Alegría.

Respon-li lo pardal: 'Esta nit és Nadal, és nit de gran contento'.
El verdum i el lluer diuen, cantant també: 'Oh, que alegria sento!'
Le responde el gorrión: Esta noche es Navidad, es noche de gran contento.
El verderón y el lúngano dicen, cantando también: ¡Oh, qué alegría siento!

Cantava el passerell: 'Oh, que formós i que bell és l'Infant de Maria!'.
I lo alegre tord: 'Vençuda n'és la mort, ja neix la Vida mia'.
Cantaba el pardillo: ¡Oh, qué hermoso y qué bello es el Hijo de María!
Y el tordo alegre: Vencida ha sido la muerte, ya nace mi Vida.

Cantava el rossinyol: 'Hermós és com un sol, brillant com una estrella'.
La cotxa i lo bitxac festegen el manyac i sa Mare donzella.
Cantaba el ruiseñor: Es hermoso como un sol, brillante como una estrella.
El colirrojo y la tarabilla celebran la criatura y su Madre doncella.

La garsa, griva i gaig diuen: 'Ja ve lo maig'.
Respon la cadernera:
'Tot arbre reverdeix, tota planta floreix, com si tot fos primavera'.
La garza, el zorzal y el arrendajo dicen: Ya viene el mayo. Responde el jilguero:
Todo árbol reverdece, toda planta florece, como si todo fuese primavera.

 CIUTAT DE MALLORCA, gener de 2009

Josep Mª  Farré i Nebot- "EL ROS DEL CABALER"
MARIA DEL MAR BONET -- OBRES COMPLETES
https://youtu.be/5N-RKPP6ldI?list=PLKABLF664tVj_Umx7syLodihfp5_OslHA

martes, 26 de mayo de 2015

EL PAÏSOS CATALANS I LA FLAMA DEL CANIGÒ-CONTE


PAÍSOS CATALANS
MUNTANYES DEL CANIGÓ (Marina Rosell)
El nom de Països Catalans causa rebuig i inclús odi en alguns, por i temor a nomenar-lo en altres. Baldament siguin molts els anys que han passat de l’inici de la democràcia que gaudim, pocs són els que tenen el coratge i la valentia de pronunciar-lo mirant fitó a fitó els ulls dels seus interlocutors. Aquest nom figura en pocs llibres de text. Ficaria messions que pocs són els nostres polítics de la majoria governant (any 2009 Pacte), i cap de l`oposició, que gosin ficar-se, en públic, aquestes paraules en els seus llavis. Fixeu-vos-hi bé, els mateixos a qui els causa rebuig, nacionalistes d`Estat que fan befa dels nacionalistes identitaris, tenen la follia de veure normal el nom de Hispanoamèrica, estàn en contra de la protecció de l`idioma català tan per part de la Generalitat com del Govern Balear, i què la nostra llengua torni a estar al lloc que li pertoca, aprofiten la crisi internacional per envestir contra qualsevol ajut monetari “ tants d`aturats i tants de milions fets malbé per una llengua que no s`ho val pas”, en canvi aplaudeixen l’existència de l`Institut Cervantes i la carretada de milions que el Govern Central aboca un any rere l`altre, per al foment de l`idioma castellà, i que a mi, personalment, em pareix molt bé. Incongruències que a tots els catalans ens esgarrifen, ens fan tornar porucs i ens fan girar, de bell nou, la vista enrere.
 La constatació que tots els espanyols no som iguals es repeteix sovint, d`ençà un parell d’anys, espero i desitjo que per les festes nadalenques, quan el Cap de l`Estat i el Cap de Govern espanyols ens feliciten les festes per televisió, ho facin, a part de fer-lo en castellà, en la nostra llengua, llengua que també és espanyola i és la que sempre he emprat per parlar amb Déu i amb la meva mare. Esperança inútil, cada any tinc, un vegada més, una nova decepció i això fa que em senti, més que un ciutadà un súbdit.
 La carta d`identitat catalana té arrels llunyanes al llarg de la història i ha romàs al través del temps. És un sentiment col·lectiu, una visió comuna del món, una llengua, una cultura, una història, un estil de vida i uns comportaments similars presents a la població. Aquesta identitat, fruit de la història dels homes d`una geografia determinada, se situa per damunt dels orígens socials, politics i religiosos dels habitants. Catalans són aquells que ostenten el desig de ser-ho " tots aquells que ho volen ser", efectuant una adhesió de cor a la col·lectivitat catalana, tan si són del Principat com de la Franja, d`Andorra, de la Catalunya Nord, de les Balears,Valencians o de l`Alguer.
Contaré un fet que va passar-me ja fa un parell d’anys: anava per l`autopista de Barcelona a Lleida i, a mig camí, passat els Brucs, em vaig aturar en una benzinera. Darrere del taulell a la caixa, hi havia dos empleats, un d`ells de pell negra i l`altre blanca. M`acosto al de més a prop, el de pell blanca, i li demano en català si em vol cobrar. Em respon en castellà que m`adreci al seu company de feina. Llavors m`adreço a aquest, és a dir al negre, en català i ell em respon en un bon català. En sortir de la benzinera i mentre conduïa per l`autopista em vaig fer la següent reflexió: no sé si l`empleat blanc era o no era català o si li podíem dir català, del que sí estic segur és que el negre sí se sentia i volia ésser català. Com deia abans i vull repetir-ho - Catalans són aquells que tenen el desig de ser-ho "tots aquells que ho volen ser"-.
 La senyera, o bandera catalana (“la sang i l`or”com diuen a la Catalunya Nord), insígnia dels comtes de Barcelona, està documentada a partir de l’any 1082. S’atribueix el seu origen al Comte Guifré el Pilós, en el segle IX, fill del poble Rià i Cirac prop de la vila de Prada de Conflent en la Catalunya Nord. Guifré ferit a la guerra que oposava als normands el sobirà carolingi Carles el Calb, va ser visitat per aquest, que banyant-se la mà a la ferida del comte català, va traçar amb els dits quatre barres roges al seu escut d’or. Aqueixa llegenda assenyala el naixement del « sang i or », els colors catalans. Tant a la Catalunya Nord com a la del sud, Andorra, com a la Franja de Ponent, a Balears com a València, les autoritats polítiques consideren els colors roig i grog com els propis de la seva bandera. La identitat catalana té molt que veure amb la senyera, un dels emblemes més antics del món.
 El Tren Groc és la línia més especial i emblemàtica de la Catalunya Nord. Pintat d`aquest color amb ratlles vermelles « sang i or ». El seu traçat enllaça La Tour de Querol amb Vilafranca de Conflent, es va construir per tal d’apropar l'Alta Cerdanya amb la capital Perpinyà. El traçat té una longitud de 62 km i és el més alt de França
 En les lluites que es produïren a Mallorca del segle XV entre ciutadans i pagesos el lloctinent Jaume Cadell donava ànims a les seves hosts dient-los “Senyors, penseu que tots som catalans e havem fama per tot el món d’ésser lleials vassalls a nòstron rei e senyor.”
 La Flama. Francesc Pujade un enamorat del Canigó (muntanya sagrada pels catalans) va néixer al poble de Arles de Tec a la Catalunya Nord. El 23 de juny de l’any 1955 va pujar al cim del Canigó amb uns amics portant uns feixos de llenya, ja que a dalt no hi ha vegetació. Seguint la tradició catalana dels focs de Sant Joan, encengueren una foguera que fou visible des de molts pobles. L’any següent van tornar, però aquesta vegada a tot arreu d`on es podia veure el Canigó tenien preparades fogueres per encendre-les tan prest com veiessin cremar la de la Pica, així es va iniciar la Flama del Canigó, símbol de la unitat dels Països Catalans.
 La Flama va evolucionar: en 1963 van encendre el foc a la Pica, baixaren la flama a la plana, i així encengueren amb ella el màxim nombre de fogueres possible. En 1964 ja es deixaria la flama al Castellet de Perpinyà on quedaria encesa durant tot l’any, i el 22 de juny la tornarien a pujar al cim per regenerar-la. A partir del 1966 la Flama entra al Principat.
 Actualment, el dia 22 de juny al matí es recull la flama en el Castellet de Perpinyà i és pujada al cim a darreres hores de la tarda A les dotze en punt de mitja nit es procedeix a la cerimònia de regeneració, i a partir de llavors, tothom qui ho vol pot dur la flama cap a les seves contrades per poder encendren les fogueres de Sant Joan dels seus pobles, viles i ciutats de tot el nostre país. Amb la flama regenerada s’encén la nit de Sant Joan, a la Pica del Canigó, una foguera feta amb els feixos de llenya que han dut de tot arreu dels Països Catalans. S’hi hauran apujat el diumenge abans, i emprant com encenalls, perquè cremin més prest, argelagues arrancades dels costers que enrevolten els conreus del peu del cim. Amb la flama d’aquesta foguera s’encén un llantió al Castellet de Perpinyà perquè cremi tot l’any fins al proper 22 de juny, que tornarà a començar el cicle. Els catalans esperem i desitgem que sempre sigui així.

PAÏSOS CATALANS

De Salses a Guardamar, 
i de Fraga a Maó Visca la Flama del Canigó!
 Visquin les Fogueres de Sant Joan! 
Visquin els Països Catalans!

LES BARRES DE SANG 
(Mossèn Cinto) [fragment]

Carles mira ses ferides,
 ses armes mira el Pelós,
 tot mirant les seves armes
sospirava de tristor. -
No sospireu lo bon Comte, 
mon metge arriba tantost. 
-De les nafres no me’n sento, 
sols me sento de l’honor,
 puix en lo camp de batalla 
per mon escut no hi ha flors.
-Si el teu escut n’està sense,
ton pit n’està vermellós.
- Posa els dits en la ferida,
 los passa per l’escut d’or.

El manacorí i capellà dels marginats J. Santadreu ens ha regalat aquest preciós poema

CLAM PER LA NOSTRA TERRA
...
Han de morir d`esglai
de veure ressuscitat
un mort que per sempre mai
donaven per enterrat
Un Poble que encén foguera
De Països Catalans
i que alça com a senyera
una Pàtria de germans
Un Poble que de la parla
fa carta d` identitat
i encapironat entaula
la crida de la unitat.
...
Coratge, amics, la follia
del nostre crit enrampat
traurà nova Germania :
Terra, Poble i Llibertat

CIUTAT DE MALLORCA, gener de 2009
Josep Mª Farré i Nebot- “EL ROS DEL CABALER”

NOTICIES D´ÚLTIMA HORA
L'entitat Espai Mata de Jonc impulsa una iniciativa per declarar el 24 de juny 'Festa Nacional dels Països Catalans', dirigida als nous Consistoris constituïts, grups municipals, regidors i regidores d'arreu dels Països Catalans.
Segons l'associació, es tracta d'una iniciativa simbòlica «però que hauria d’empènyer a aprofundir les relacions, els vincles i les polítiques comunes del món local arreu dels Països Catalans i a la vertebració nacional de la nació completa».
Per això, demanen ajuda per difondre la iniciativa, i animen a presentar la moció arreu del territori. Així mateix, conviden les entitats i col·lectius a adherir-s'hi.
Òmnium Cultural ja ha impulsat mocions semblants aconseguint l’adhesió favorable de més de 250 ajuntaments, el que suposa, segons Espai Mata de Jonc, «un punt de sortida significatiu».
Una data especial
El 24 de juny representa la unitat del territori, ja que és l’única festa que se celebra conjuntament arreu del País Valencià, Catalunya, Catalunya del Nord, Illes Balears, Andorra i Franja: festes de Perpinyà, fogueres d’Alacant, Flama del Canigó, salts de cavall a Ciutadella de Menorca, les baixades de falles al Pirineu i Andorra, revetlles populars a Catalunya i el País Valencià. Es tracta d'una festa lligada al foc, que simbolitza la sega dels camps i la celebració del solstici d’estiu, elements que identifiquen plenament el caràcter mediterrani dels nostres pobles.
Segons l'associació, la Festa de Sant Joan amb l’encesa de la Flama del Canigó, impulsada per Òmnium Cultural, «ha mantingut fins a dia d’avui viva la tradició que escampa el foc de la llengua des del Nord, per les fogueres de tots els pobles i viles, tot refermant, «any rere any, la nostra voluntat de viure plenament en català arreu dels Països Catalans, dignificant la nostra llengua, que és un dels tresors més preuats que compartim».
Per tot això, fa temps que es considera aquesta diada com a Festa Nacional del conjunt dels Països Catalans, independentment dels reconeixements oficials i institucionals.

VIATGE PELS PIRINEUS CENTRALS-CONTE



VIATGE PELS PIRINEUS CENTRALS
Estiu de 1968, després de dos anys d`estada a Barcelona, cansat de la gran ciutat, de l`estrès   produït pel trànsit intens, de les aglomeracions, de la pol·lució, i amb un problema sentimental, que “cadell jove”, i un poc “pardal” no vaig tenir el coratge i la valentia de fer-li enfront. Necessitava fugir de la gran ciutat, sentir-me a lloure, i començar de bell nou una activitat a l`aire lliure i en contacte amb la natura. Necessitava, també, una bona ració d`aire pur. Vaig sospesar diverses possibilitats, al  final em vaig inclinar per agafar un any sabàtic i fer un curs de guia de muntanya i d`especialista d’esquí i d`escalada. Els primers tres mesos amb residencia a la vila de Jaca. Als seus voltants fèiem les practiques d`escalada -Penya Oroel, pedreres de Canfranc, Riglos, etc. són testimonis del meu pas per aquelles contrades - La resta  del curs a l`estació d`esquí de Candanchú, a la mateixa línia divisòria de la frontera amb França, veïnat de  Somport (el Sumus Portus romà).
     El curs es componia de les següents fases: escalada en roca, poca cosa d’escalada en gel-coneixements bàsics-,travessia i orientació en muntanya, esquí, amb totes les seves modalitats- slàlom, travessia i fons-, supervivència en època estival, supervivència en època hivernal i la darrera fase, de duració d`un mes, era una  travessia pels Pirineus Centrals o d´Osca amb ascensió a tots els pics de més de tres mil metres. Al llarg del curs, com a mínim una vegada per setmana, era obligatori dormir al camp, normalment en una tenda de campanya de model Aneto i, si el fred pitjava fort, en un iglú que construíem.
     El primer que vaig aprendre a les primeres lliçons és: Un descuit es pot pagar amb la vida, - fins i tot el més mínim, com pot ser oblidar-se de dur mitjons de recanvi en una travessia llarga-, la muntanya no perdona. Esperit de col·laboració i confiança plena en la teva cordada,-composta per tres persones-. Tenir cura de la vestimenta, equip i elements auxiliars -cordes, clavilles, mosquetons, martell, esquis, piolet, grampons, tenda campanya, plànols, altímetre, brúixola, ulleres de sol, etc.- d`ells depèn la nostra vida. L`orientació amb brúixola és pràcticament impossible per la gran quantitat de roques ferruginoses. Amb boira es perd la noció de l`espai, del lloc i del temps. Amb temperatures baixes el gran perill són les congelacions i fins i tot la mort -la mort dolça li diuen-. El gran perill de les allaus. Quasi tothom s`acostuma a les altures, pocs són els que pateixen de vertigen Tots tenim un límit i al traspassar-lo arriba la por per la nostra supervivència. En muntanya es considera que per pujar un desnivell de 300 m. el temps d`ascensió és d´una hora.
           A la clàssica pregunta.
          -Com pot agradar-te pujar a una gran muntanya?
           Li contestaria dient:
      -Ella m`esperava.
      En arribar al cim, un se sent més realitzat, més prop de Déu, i gaudeix d`unes vistes meravelloses. Assegut damunt d`una pedra, amb un entrepà, un trago de vi begut amb bota, i un cigarret -el que fuma-, una persona es creu l`amo i dominador del món. Aquestes sensacions són imaginables i incomprensibles pel que no practica o desconeix el muntanyisme
     Els caps de setmana teníem lliure. Moltes de vegades, abans d`engegar el coche havíem de treure-li la neu de damunt amb una pala i tirar-li aigua calenta als panys perquè poguessin entrar les claus.
     A la supervivència en època hivernal, dormíem, durant sis dies, dins d`un iglú que havíem construït cada cordada. La temperatura a fora de l`iglú era d`uns -20º, a dins amb una vela es conservava a 0º. El gran perill de l`iglú és la falta d`oxigen, per tant convé que una persona no dormi i estigui pendent que no es tanqui l`entrada d’aire oberta a la part superior de l`iglú, un bastó d`esquí ajuda a complir aquesta missió. Quan havien passat cinc dies, el sostre havia davallat més de vint centímetres. Em va entrar claustrofòbia.
     Les practiques d`esqui les fèiem normalment al Tobazo, a la vall d`Astur, a Panticosa  i al Formigal.
     Per no fer-me més llarg, descriuré les dues ascensions realitzades als dos gegants dels Pirineus, la primera a l’Aneto (3.404), i la mes bonica i darrera, la de Pineta- Mont Perdut (3.355) – Ordesa.

MASSÍS DE LA MALADETA - PUJADA AL ANETO 3404 M.       
     Era el 15 de juliol de 1969. Aquell dia havíem dormit en tendes de campanya  a la Plana de la Besurta, a 1900 m d’altitud. Ens despertàrem a les cinc del matí amb la idea d’enfrontar-nos i superar una ruta dura, molt dura, de més de 1500 metres de desnivell, amb molts de  riscs i  en un ambient d’aventura muntanyenca excepcional.
     Aixecarem el campament, vam preparar les motxilles i la resta de l`equip, i sense més miraments a les sis començàrem a recórrer la sendera que ens portaria al refugi de la Renclusa. A la pujada, vam gaudir d`una de les millors albes de la nostre vida. El Sol estava amagat darrere de les crestes, i només era capaç d’il·luminar els pics més elevats, que es mostraven amb una tonalitat groga intensa difícil d’oblidar. Un poc més endavant, comencem a veure la glacera de la Maladeta amb la seva típica forma triangular. Quantes vegades havia somiat trepitjar aquesta glacera! A la nostra esquena, veiem el Portillón de Benasque, pas natural entre  França i Espanya.
     La retracció de la glacera de l'Aneto, que sofreix pels efectes del canvi climàtic, ha canviat la manera d’arribar al cim. Ara es pot progressar, un bon tros, per una roca nua molt fàcil de travessar, que és d`un granit que no rellisca. En arribar al gel ens vam calçar els grampons, cosa que va fer la progressió bastant segura. La neu ja era tova, però, tanmateix no havíem de baixar la guàrdia perquè una ensopegada en aquesta part és molt perillosa, representa una caiguda per neu, gel i roques d`uns quants centenars de metres. La disminució d´oxigen, a més de 3000 metres, és notòria, i hem de parar amb més freqüència per reposar.
     Poc després vam arribar a l' ante- cim. Al voltant del cim la neu ja estava fosa, però l’ascens encara no havia acabat, De sobte divisem el Pas de Mahoma -Mahoma deia que per entrar al paradís s`havia de passar per un pas tan estret com el tall d`una simitarra-, una petita cresta d’uns 30 metres de longitud amb notables timbes a cada un dels seus costats que posen els pèls de punta a més d’un. Una caiguda és una mort segura. El pas no representa cap problema i té agafaments a tot arreu, en alguns trams fins i tot els passàrem de peu sense agafar-nos amb les mans.
     L’encreuament del pas de Mahoma ens porta immediatament al desitjat cim, amb 3404 metres, el més elevat de tots els Pirineus. Allà ens espera la creu, la verge, el cilindre del vèrtex geodèsic i la bústia que s`empra per deixar les targes de comprovant de la pujada. Les vistes eren excepcionals. El dia era clar, ni un sol núvol es divisava arreu de tots els Pirineus. Pics emblemàtics com el massís de Vignemale, amb la seva glacera del Midi d'Ossau, el Mont Perdut, el Cilindre, el Posets i el Perdiguero es veien amb una claredat diàfan. Valia la pena l`esforç de la pujada.
      Després de creuar de nou el Pas de Mahoma, vam emprendre la baixada per la glacera cap a l'Ibón del Salterito. El camí de tornada per l'Ibón (peti llac del Pirineu) és molt més agradable que tornar pel mateix lloc de la pujada. Varem aprofitar per visitar l’ impressionant avenc de Forau d`Aigualluts on les aigües de les glaceres es perden dins d`una gran depressió per aparèixer més tard a la Vall d’Aran, passant per sota del massís de la Maladeta, canviant de conca hidrogràfica i  donant lloc al naixement del riu  Garona.
     Passades més de 10 hores d’activitat continuada he aconseguit superar el primer tres mil. Tota una experiència i un repte  personal somiat durant molt temps. Mai no oblidaré el que vaig fer aquell dia.
PINETA– MASSIS DEL MONT PERDUT-  ORDESA .
     La Vall de Pineta és una impressionant vall glacial -en forma d'"U"- envoltada per altes i escarpades crestes muntanyoses. És la més accessible de tot el Parc Nacional d'Ordesa i Muntanya Perduda, ja que per ella discorre una carretera que va de Bielsa fins al fons de la Vall, on es troba el Parador Nacional, als mateixos peus del Circ glacial de Pineta..
     El dia 20 de Juliol de1969 -dia que l`home va trepitjar la Lluna per primera vegada- vam arribar a la vall de Pineta. Desprès de muntar les tendes de campanya a la zona d’acampada al costat del riu Cinca, varem prendre un bany a les seves aigües gèlides. El circ glacial de Pineta, es la cosa més bonica que he vist mai. El tancament de la vall és un cingle molt elevat, amb una successió de cascades majestuoses. A la part més alta es troba la glacera del Perdut ,el Circ i Balcó de Pineta, el Llac de Marboré, i més enrere la paret Nord del Cilindre.
     El dia 21, a les 6 del matí, iniciarem l`ascensió al llac Marbore. El camí ascendeix amb fortes ziga-zagues, sempre pel marge esquerra del torrent principal, avançant entre bardisses i arbusts que seran companys de ruta fins i tot un poc abans del primer pla o pla de la Cascada. Un gran salt d’aigua apareix a mà esquerra. Travessàrem llavors cap a la dreta gràcies a la senda en balcó que busca el millor pas per entrar a una canal de moderada pendent, per la qual ens serà possible un fàcil accés a la part superior del balcó de Pineta, on arribarem a les 11 hores.
     Vàrem muntar les tendes al costat del llac de Marbore. Al capvespre férem un reconeixement de la glacera per veure quina era la millor zona per travessar-la al dia següent. Al costat del campament, en un terreny pedregós, estava farcit d`edelweis -la flor de la neu o també la flor de l`amor etern- En vaig agafar un parell.
     La glacera del Marbore és després de la del massís de la Maladeta la més gran del territori espanyol, la seva llengua té una alçària de més de 200 m. on es poden apreciar les diferents capes de gel acumulades al llarg del temps. En arribar el vespre, a causa de la davallada de la temperatura, es produeixen despreniments de grans blocs de gel que retrunyen per tota la vall de Pineta, amb un renou esgarrifós.
     El 22, iniciàrem l’ascensió un poc més tard de l´acostumat per trobar amb bones condicions la neu de la glacera. Eren les vuit del matí, a les nou estàvem entrant a la glacera, vam parar per calçar-nos els grampons. Anava el primer del grup obrin petjada per així poder passar més còmodament la resta del grup. Passàvem per la part superior de la glacera. De sobte vaig relliscar, els grampons estàvem atapeïts de neu, vaig caure d`esquena i vaig emprendre glacera a vall a tota velocitat amb direcció al precipici. Tal com vaig poder, em vaig equilibrar i clavà la punta del piolet a la neu, poc a poc vaig aconseguir frenar, la neu era molt tova,  al quedar aturat vaig clavar tot el mànec del piolet dins de la neu. Al aixecar-me i mirar el meu entorn, vaig veure que estava a uns cinc metres de la timba. Les cames començaren a fer-me figa, em tremolaven i no havia manera d`aturar-les. El pas era molt perillós, per tant em van tirar una corda amb la qual vaig assegurar-me i fent un “dulfin” – espècie de pèndul o pas de costat- vaig muntar un passamà i així la resta del grup van poder passar fermats i segurs.
     Desprès de travessar la glacera, les tres cordades que anàvem ens vam dividir, i cadascuna va pujar a un pic diferent: a una li va tocar el pic Soum de Ramond o Anyisclo, a l`altra el Perdut i a la meva el Cilindre de Marboré 3248 m..
     La pujada al Cilindre és la més difícil de les tres, els darrers dos-cents metres s`han de fer enfilant-se i escalant. Aquest cim està rodejat d’un espectacular paisatge d’alta muntanya. En arribar a dalt es pot gaudir d`una extraordinària visió, inclús es veu la Bretxa de Roldan, obertura pètria al Parc Nacional d'Ordesa i Muntanya Perduda. “Oberta, segons la llegenda, amb un cop d`espasa per Roldan -nebot del emperador Carlemang- per així poder passar amb el seu exèrcit, derrotat a la batalla de Roncesvalles, cap al territori gal”.
     La davallada superior del Cilindre la férem muntant tres ràpels. La resta, fins al refugi de Góritz, on vam arribar a les 17 hores, va ésser molt més fàcil malgrat que els camins i els caminois estaven plens de rocalls que ens obligaven a caminar més poc a poc. Desgraciadament, un dels components de la cordada –Ferran Villar Sabater “El Joderico”- es va tòrcer un turmell prop de l`arribada.
     El refugi de Goritz és un palau al costat de la tenda de campanya, és una gran nau amb lliteres dobles de ferro, matalassos i banys. Allà, vam descansar, ens  rentàrem  i a dormir prest, ja que al dia següent ens havíem de llevar d`hora.
     Dia 23, últim dia de la travessia. A les cinc del matí, un poc abans de  l´acostumat, encara era fosc, amb el company de cordada coix començàrem a preparar el descens per no retardar la resta dels components del grup.  A trenc d`alba vam començar a caminar, el lesionat no podia dur pes, per tant jo havia de portar les dues motxilles, total, uns quaranta quilos a l`esquena. Tot filava bé fins arribar a les Clavilles de Soaso, que té la davallada de un 80 metres quasi verticals, agarrats, primer, a una cadena fixa i després a unes clavilles. Jo, ja no podia més amb les dues motxilles i la davallada era molt perillosa, per tant decidírem, com que era el darrer dia, tirar-les pel cingle avall, i així nosaltres davallaríem sense destorb. A la nostra esquerra un ramat de isards, d’uns catorze individus, pasturaven tranquil·lament, en veure`ns van aixecar el cap i, sense més problemes, van seguir pasturant.
     Arribarem sense novetat al peu de les “clavilles”. Ens quedaven unes dues hores de camí per arribar a l’aparcament del parc d'Ordesa. A la dreta podíem admirar “la Cua de Cavall”. Es tracta d’una espectacular cascada que forma un petit gorg al bell mig d’una verda prada. Aquí, al fons de la vall, comença una sendera estreta, de fàcil caminar, i molt ben senyalitzada. Després de passar per una zona boscosa s`eixampla, i segueix, envoltada de grans espadats, vorera del riu ple de cascades fins a l`aparcament del Parc on ens esperava un autobús. Final de la travessia i final del curs.
     Encara ara, moltes nits em desperto amb angoixa i esglai, en somiar el precipici de la glacera del Perdut i tan prop com vaig estar d`estimbar-me. Aquell dia, 22 de juliol de 1969 vaig tornar a néixer.
     Com sempre acabaré amb un pensament breu.
Pensament breu:

El vent és el silenci

de les paraules.



Josep Mª  Farré i Nebot- "EL ROS DEL CABALER" 
 CIUTAT DE MALLORCA, febrer de 2009


LA SANTISSIMA TRINITAT A LA CAPELLA DEL BERNABEU



Bons negocis..!

lunes, 25 de mayo de 2015

RIVERA TIENE RAZÓN




PUIGCERDA

















No entiendo la virulenta reacción que se ha desatado tras afirmar Rivera que la regeneración del país no puede dejarse en manos de veteranos. A mí me parece que tiene toda la razón. Los que hicieron la Transición han entrado ya en la senectud, o sea, en la etapa de las lamentaciones sobre la pérdida de la juventud, de las ocasiones, de la memoria, del olfato, del oído, de la vista... Están ya en la época de los implantes, de los cuidados de la próstata, del yogur para cenar, de la debilidad, de la medrosidad, del desconsuelo al ver como los años huyen sin que se hayan cumplido todos los deseos. Es la edad en la que se presentan los signos inequívocos del óxido final (G. García Márquez), la de quedarse solo, en la que se arruga la cara a la vez que el alma. Por ello se hacen intolerantes, gruñones, arrogantes, convencidos de que todo tiempo pasado fue mejor, enjuiciando el presente con el criterio del ayer. Decía Balzac que el viejo es un hombre que ha cenado y mira a los otros como cenan, y T. Gautier, que de todas las ruinas del mundo, la ruina del hombre es, sin duda alguna, el más triste espectáculo.


La vejez es un mal extremo que priva de todos los placeres, pero se olvida de llevarse también los deseos, abocando, en el mejor de los casos, a la resignación. Llega inesperadamente, pero hay muchas formas de percibirla; algunos la reconocen el día en que una joven les cede el asiento en el autobús. O quizás, cuando se dan cuenta de que las mujeres no les sostienen la mirada. Porque la vejez es la edad en que todas las damas agradan y no es posible agradar a ninguna. ¿Cómo se les va a encomendar regenerar el país si bastante tienen con conseguir llegar a la senectud sin salir de la sociedad de los vivos antes de morir, si el futuro lo han dejado atrás, si la vivacidad que aumenta el compás de la vejez no anda lejos de la locura (F. de La Rochefoucauld)


En estos últimos cuarenta años, España ha sufrido un cambio gigantesco, y los veteranos dejan un país infinitamente mejor del que encontraron; pero es la hora de los jóvenes. Ahora, les toca disfrutar del espectáculo de la vida, hacérsela grata a quienes les rodean y abrir su espíritu al juzgar el presente que forjen otros.


Julián Delgado (escritor)


“Los que hicieron la Transición han entrado ya en la senectud, o sea, en la etapa de las lamentaciones…”

jueves, 21 de mayo de 2015

JOAN MANEL SERRAT


MEDITERRANEO



PARE
https://youtu.be/3m_Mcx85QKU
38 DUETOS Y RAREZAS 2014 
https://youtu.be/l3chLwtEqlk

CANTARES
https://youtu.be/RljGqkeOrjo

SERRAT CANTANDO A MACHADO
https://youtu.be/QvSYFPlM7QM


Discurso de investidura como Doctor “Honoris Causa” del Excmo. Sr. D. Joan Manuel Serrat 
15 de marzo de 2006

Excelentísimo e ilustrísimo señor rector de la Universidad Complutense; Excelentísimas e ilustrísimas autoridades académicas; Excelentísimos e ilustrísimos todos; Amigas y amigos: Antes que nada, quiero agradecer esta distinción con la que me honran. Aunque mi amigo Rafael Azcona sostiene la teoría de que los premios han de ser secretos y fuertemente dotados, este es distinto y especialmente agradable, porque es uno de los que podré presumir ante mis hijas y mis paisanos: ya saben que a los catalanes no hay cosa que nos guste más que ganar en Madrid. Además, debo confesarles que me gustan las razones que se argumentan para concederme hoy este honor. Se desprende de ellas que les caigo bien y que ha sido un amigo el que ha montado este festejo. Según palabras de otro buen amigo, José Luis García Sánchez, se ponen ustedes tan estupendos en los méritos considerados, que la distinción, según él, casi sabe a poco; y añade que, de ser verdaderos tales méritos, me debían, además, hacer duque de Pueblo Seco y regalarme una vajilla de doce servicios. Incluso concluye que ustedes no encontrarían descabellado que, en un ataque de vanidad, le hiciese una OPA a Joaquín Sabina. Probablemente, las virtudes que se me atribuyen son algo exageradas. Pero digo yo que no habré sido un arbusto tan torcido cuando me han dado el birrete. Quizá la forma más coherente de agradecer este honor fuera el componer para ustedes una copla del tipo ‘Birrete, ay, mi birrete...”, de rima agradecida, aunque un poco fuera de lugar. Bromas aparte, ahora espero que entiendan y respeten mi derecho a defenderme de tanto halago. Yo aprendí el oficio de hacer canciones y cantar de otros que antes lo aprendieron de otros, y me hace feliz pensar que tal vez con mi trabajo he podido ayudar al aprendizaje de los que siguen. Si he contribuido poética y musicalmente a dignificar la canción, me parece fantástico que ustedes, contemporáneos míos, me lo hagan saber y me siento muy halagado de que me lo agradezcan. La gratitud no es una virtud frecuente; más bien lo contrario. La historia está llena de hombres que mucho han contribuido en este u otro aspecto de la vida y que no han recibido a cambio más que el desprecio y la ingratitud de sus contemporáneos, aunque coincidirán conmigo en que un hombre que disfruta del privilegio de dedicarse a una profesión que le hace feliz, que hace lo que le gusta hacer, que le pagan por hacerlo y que además constantemente percibe que la gente le quiere, más que un mérito tiene una bendición. Y este es mi caso. También me alegra que conste entre los méritos que se me atribuyen el de haber contribuido a la difusión de la obra de grandes poetas españoles, pero les confieso que, al musicar poemas de Antonio Machado, de Miguel Hernández y de otros maestros, no era exactamente esa mi intención. Lo hice porque sus poemas me conmovieron. Lo hice siguiendo el camino de otros que lo hicieron antes que yo, como Paco Ibáñez, como Raimón, como Alberto Cortez y algún otro más. Lo hice porque los versos sonaban a canciones. Canciones bellas e inteligentes que a mí me hubiese gustado escribir. No sé si ellos, los grandes musicados, estarán de acuerdo con lo que se ha hecho con su obra, ni con lo que se ha dicho aquí al respecto. Realmente seria interesante conocer su opinión. En mi defensa les diré que una de las mayores satisfacciones que tuve cuando grabé aquellas canciones con versos de Antonio Machado fue una carta del gremio de libreros de Madrid en la que se me agradecía, después del éxito del disco, mi contribución a que las ventas de los libros del poeta se multiplicaran. Decía Xavier Regás, afamado crítico teatral barcelonés y padre de amigos tan entrañables como Oriol, Xavier, Georgina y Rosa Regás, que un hombre culto en Barcelona, allá por los 70, era aquel que conocía la existencia de Antonio Machado antes de que Serrat hubiese puesto música a algunos de sus poemas. No le faltaba razón. He conocido a alguno que discutía de Machado sin haber leído jamás un poema suyo, solo porque había oído el disco: opinaban de la película y solo habían visto el trailer. La carta del gremio de libreros tranquilizó mi conciencia, en el sentido de que mi trabajo tal vez sirvió para algo más que para darle una capa de pintura a la ignorancia. También me gusta la idea de haber contribuido a normalizar el catalán o, mejor dicho, a devolver la normalidad al catalán. Aunque en mi caso no hay que darle mucha importancia porque, aparte de ser catalán, ejerzo de tal, y para mí expresarme en catalán ha sido algo tan natural como que crezcan las uñas. Si hay que agradecer a alguien su contribución a la normalización del catalán, hagámoslo con quienes han peleado por defender el derecho propio o ajeno, sobre todo el derecho ajeno, por devolver la normalidad a una lengua y una cultura que solo la intolerancia, la ignorancia y el rencor marginaron. Soy bilingüe, como los reptiles. Aunque me reconozco catalán, soy mestizo; y, por mi origen, escribir y cantar en castellano es también una manera natural de expresarme a la que no estoy dispuesto a renunciar, de la misma forma como jamás pensé en dejar de escribir y cantar en catalán. Si alguna vez alguien me preguntó en cual de las dos lenguas me expresaba mejor, mi respuesta fue que siempre me expreso más a gusto en la que me prohíben hacerlo. Tal vez ustedes, al premiarme con este doctorado, han querido contribuir al esclarecimiento de uno de los misterios de la metafísica patriótica o, en términos de Antonio Machín, a resolver el dilema de: Cómo se pueden tener dos idiomas a la vez y no estar loco. Seguro que en esto habrá quien tenga otro punto de vista tan legítimo como el mío. Pero en lo que supongo que estarán de acuerdo conmigo es en que el hombre, al defender los valores democráticos, al enfrentarse a la discriminación y la intolerancia, al defender la riqueza del pensamiento libre y plural, no hace otra cosa que actuar en defensa propia. Reivindico valores como la libertad y la justicia como un algo único, pues no hay libertad sin justicia, ni justicia sin libertad. Lo hago frente a la preponderancia aplastante del dinero, valor supremo por el que se miden y se valoran las cosas y las gentes. Reivindico la justicia y la libertad, porque reivindico la vida. Reivindico a la humanidad en su sentido más amplio. Reivindico a los humanos y a la naturaleza, que nos acoge y de la que formamos parte. Reivindico el realismo de soñar en un futuro donde la vida sea mejor y las relaciones más justas, más ricas y positivas, y siempre en paz. Y sobre todo, como un derecho que todo lo condiciona, reivindico el conocimiento como el pilar fundamental que nos sustenta y que nos caracteriza positivamente como especie. Que esto sea digno de reconocimiento es algo que debería hacernos reflexionar acerca del mundo en que vivimos y de los valores que lo mueven. Como decía el profesor Casares, cuando hablamos del canto y de quien lo practica hablamos de un arte que ha vertebrado la sociedad. Yo escribo canciones para expresarme, pero también para comunicarme. Los argumentos de mis canciones están en mí, pero también están alrededor de mí. Son lo que yo siento, pero también son lo que me cuentan los demás. Son lo que yo soy, pero también lo que me gustaría ser. Son mi realidad, pero también mi fantasía. Las canciones viven en la memoria personal y colectiva de las gentes. Las canciones viajan y nos transportan a tiempos y lugares donde tal vez fuimos felices. Todo momento tiene una banda sonora y todos tenemos nuestra canción, esa canción que se hilvana en la entretela del alma y que uno acaba amando como se ama a sí mismo. Tal vez alguno de ustedes ahora este pensando: “Por su culpa, Serrat, me casé con el que hoy es mi esposo –o mi señora-… estábamos un atardecer de verano en la playa, cuando empezó a sonar su canción…etcétera…” Por favor: eso no es culpa de mis canciones, sino de sus atardeceres de verano y de sus ímpetus juveniles. Así son algunas canciones. Personales e intransferibles. Otras aglutinan un sentimiento común y se convierten en himnos. Entonces dejan de pertenecer al autor para ser de todos. Me complace que hayan valorado ustedes esta parcela de la poesía que es la canción popular, que, además de algunas otras cosas, es una forma de acceder al conocimiento del mundo. Les puedo jurar que en la composición y en la ejecución de algunas canciones populares hay hallazgos tan definitivos como el teorema de Pitágoras o las virtudes del ácido acetil-salicílico para combatir la cefalea. Dice el refrán que “quien canta, su mal espanta”. Y es cierto. Cantando compartes lo que amas y te enfrentas a lo que te incomoda. Conjuras los demonios y conviertes sueños en modestas realidades. Yo canto por el gusto de cantar. Cantar me da placer. Por eso, para mí, tener el oficio de cantar es un privilegio. Aparte, siempre te dan mesa en los restaurantes.Estoy seguro de que, por encima de todos los considerandos que se enumeran, esta distinción es el fruto de algo tan simple y preciado como el cariño. Así lo entiendo y lo agradezco. Si para algo vale la pena vivir es para querer y ser querido. Es lo que mueve mis pasos. Probablemente, a lo largo de mi vida no haya hecho otra cosa que lo que estoy tratando de hacer ahora mismo: que me quieran mis amigos. Y tener cada vez más. Que es la única acumulación que merece la pena en la vida y por la que no se pagan impuestos. 
Muchas gracias

viernes, 15 de mayo de 2015

VOY A PONERME EN FORMA

 Mi vecina ha venido para preguntarme si quería hacer jogging matinal con ella. Le he explicado que no puedo correr a causa de mi espalda, pero pensándolo bien, creo que me voy a sacrificar y voy ha hacer una excepción.

jueves, 14 de mayo de 2015

MALLORCA T´ESTIMO -- CONTE



 Quan una persona es jubila, dues coses importants li queden, un feix de records i algunes vegades un altre d’amics. El feix dels records arriben a pesar més que els anys. M’agrada de tant en tant obrir la gàbia, on els tinc empresonats, i deixar-los que  s’enlairin i prenguin cel amunt, cel blau i pur d’aquesta illa que un insigne català la va batejar com calmosa. Per tant no puc deixar de pensar en els temps enrere, ara farà 34 anys de la meva arribada a les Illes Balears, meitat del novembre del 74. Tot duna me’n vaig quedar encisat, de la llum, del verd dels camps, de les platges d’aigües transparents, de Mallorca calmosa, cosmopolita i senyora, de Menorca tranquil·la, neta i polida, d’Eivissa blanca, renouera i informal i de Formentera, la petita joia de les Balears, dels trotons, dels cavalls negres i per damunt de tot, de la gent amable i acollidora, de la seva parla, la mes dolça i potser la mes arcaica de les varietats dialectals catalanes.
Tot duna, vaig “sintonitzar”, com diuen els joves, amb la gent del camp, foravilers i ramaders, pot ser perquè la meva nissaga es pagesa i tal vegada perquè també compartíem el mateix idioma, molts costums i fins i tot la mateixa bandera. Recordo el primer contacte amb ells. Als pocs dies de la meva arribada, vaig anar a caçar a una possessió d´Artà, de nom " Sa Bagura"
- Quina empegueïda. No entenia els mallorquins, ells si que me entenien i jo no era capaç de  dir- los –ho. Però això va durar poc temps.
 Aprofitaré l´ocasió per contar dos fets que he viscut de  prop:
La meva dona es nascuda a Inca i criada  a  Manacor, per tant de la part forana, i amb el títol de català B. La primera vegada que vam anar a visitar els meus pares, abans de casar-nos, la Mare li digué
- Júlia, puja a la golfa i baixa una galleda de trumfes.
La reacció de la meva dona va ser dir-me tot duna.
- Josep Mª, la teva mare no sé que èm diu.
Una altra:
El capellà Jaume Santandreu, molt conegut, entre altres mèrits com a defensor de la llengua catalana i amb el qui tinc certa  amistat, (les seves germanes na Joana i na Francisca son amigues de la meva dona), un dia dinant em va contar el següent fet:
Eren temps de la “ Dicta-blana”, amb la germana Francisca van anar a Prades de Conflent a la Universitat d’estiu. A la tornada eren a la estació Figueres, esperant el primer tren per tornar a Barcelona, i en Jaume li va dir  a la seva germana:
- Francisqueta, pregunta al de la finestreta a quina hora parteix el primer tren.
Així ho va fer na Francisca
- Jaume, parteix a tres quarts i cinc de sis.
- I això quina hora es Francisqueta?
- No ho se, Jaume.
Na Francisca va tornà a la finestreta i en perfecte idioma de  l'imperi  va dir:
- ¿A que hora sale el tren?
No obstant això, crec que la riquesa d’un idioma, es troba en la gran varietat dels mots dels seus dialectes.
En referència als amics, em sembla que, en tinc molts dins del poble Balearí entre tots  m’han fet  sentir aquí, com a casa meva.
Totes aquestes coses, junt amb unes altres de caire familiar, fan que a les Illes Balears els estimi i sempre les duré dins del meu cor.
Per acabar:    
                             - La meva terra és Mallorca,
la meva parla el català,
el meu pastís, l´ensaïmada,
i el meu desig, la llibertat.

Molts són els pobles que han passat per les illes Balears i molts són, també, els que les han sotmès a les diverses invasions. La historia sempre l´han escrit els guanyadors, a mi m`agradaria que la historia també fos contada per l´altra banda, la banda dels perdedors. Els prego que llegeixen el poema del meu admirat “negret manacorí” Guillem Fullana Hada D´Efak, fill d´en “Toni Cremat”. Val la pena i en podeu  treure les conclusions més adients.

EL REGNE ENMIG DEL MAR
He llegit la nostra història
i molt m’ha fet cavil·lar,
d’ençà que en tenim memòria
tothom mos ve a ajudar.
Tothom mos ve a ajudar,
en el moment oportú
mos vénen a alliberar
i no els ha cridat ningú.
Tothom que mos ve a aidar
mos fa ses busques endins.
Això gira malament
cantaven els mallorquins. 
V
El rei de ventura i gràcia,
lo pus gran príncep del món,
ve a conquerir les Mallorques
amb els bisbes i els senyors.
A Mallorques! Tan bon dia!
Blanca de veles la mar,
que per esvair pirates
ningú no ens deturarà!
Mireu com mor En Montcada
i també el seu nebot;
De tots els morts d’aquell dia
la Història en recorda dos:

conquistades les Mallorques
just el dia de Cap d'Any,
el rei Jaume les donava
a Pere de Portugal.
Les baratava amb l'Urgell
creient fer negoci  fi.
Això gira malament
cantaven els mallorquins.
....
......
L’ÚLTIM
Sé que quan conteu
la vostra conquesta
direu que trobàreu
una terra buida
quan és al contrari:
buida la deixàreu.
Vareu sembrar blat
en lloc d’hortalissa
i en lloc de panses
vi del raïm féreu
i esclavitzàreu
els aglapits vius.
Ai, que heu fet callar el muetzí
i ens eixordeu amb campanes.
Ai que ens heu robat els fills
i heu tret el vel a les mares.
Ai que ho heu esvaït tot.
Ai i encara més ai!
Ai i més ai i ai encara.
Des del cim més alt
de la meva pàtria,
amb ulls entelats,
veig com els voltors
les carns espipellen
dels guerrers vençuts.
Viu no m`agafareu
rossos dels ulls blaus
que en matar sou destres.
Jo vos maleesc
des del més alt cim
de la meva ràbia.
Ai dels rafals i alqueries,
les almoines regalades!
Ai l'enguinar dels cavalls,
ai de la cançó de l’aigua.
Tot el pla ha romàs mut.
Ai i encara més ai!
  Ai i més ai i ai encara. 



Josep Mª  Farré i Nebot- "EL ROS DEL CABALER"--
 CIUTAT DE MALLORCA OCTUBRE DE 2008