EL TIMBALER
Fa uns dies va sorgir a una reunió la paraula sometent i el seu significat en la nostra llengua.
Aquesta paraula em desperta, en el subconscient, records d`infantesa. Records del meu poble, un petit poble de Catalunya endins, “la terra ferma” al costat del riu Ebre, de l`escola primària, un antic edifici mig apuntalat amb planta baixa i dues plantes més. En la primera, la classe de les xiquetes i en la segona la dels xiquets. Nomes hi havia un sol mestre per tots els nens de tres a catorze anys. La classe era una sala d`uns 70 metres quadrats sense ascensor ni calefacció. En arribar l´hivern feia molt de fred, cada nen duia de casa, un pic per setmana, un parell de buscalls, mal esporgats, per alimentar una vella estufa col•locada al mig. El mestre era alacantí, l`havien depurat i desterrat per ensenyar en català en un poble de València, tot i que era molt bon mestre i una gran persona. En els baixos de l`edifici hi havia un excusat i una habitació misteriosa sempre tancada. Un bon dia, abans de entrar a classe, vaig coincidir, en el cancell de l`entrada, amb l´agutzil que obria la porta de l`esmentada cambra. La curiositat infantil va fer que hi fiqués el nas per veure què era i què hi havia al seu interior. I, oh sorpresa! Era una cambra petita i fosca,, amb uns armer, penjat de la paret, on hi havia uns deu o dotze fusells “màuser” perfectament alineats. Tot d’una vaig preguntar què era allò, l´agutzil em va dir que era l’armament del sometent i que sempre s’havia guardat en aquella cambra.
El Sometent era un cos de gent armada que no pertanyia a l’exèrcit, que es reunia a la plaça a toc de la campana del campanar del poble per perseguir els criminals, defensar-se de l’enemic, apagar focs i ficar remei a tota mena de catàstrofes si calia.
Curiosament, de petits, tots els nins apreníem els tres tipus de tocs de campana. Toc de missa, llarg espaiat amb un, dos o tres repics finals, per distingir el primer, segon o tercer i darrer toc. Toc de sometent, ràpid, vitenc i de repics seguits. Toc de morts, per anunciar la defunció d`un veí, toc de repics lents, dos junts i un espaiat.
A Catalunya, l’obligació d’acudir a les trucades a sometent va quedar fixada en les recopilacions de lleis des del segle XI. Per a les guerres a l’exterior es reservaven als exèrcits permanents. Des de 1.479 es va generalitzar la redempció en metàl•lic d’anar al sometent. A partir dels segles XVI- XVII va caure progressivament sota el control dels virreis. Al segle XVII va ser un instrument de lluita contra el bandolerisme. El sometent general va ser convocat el 1684 i 1697-1698 per frenar l’ocupació francesa, així com també durant la guerra de Successió (1714), per lluitar contra els espanyols. Després va esser dissolt per Felip V (1716). Al segle XIX va adoptar el nom de sometent un cos especialitzat en la persecució de les partides carlines. i controlat pels batlles “paers en cap”.
El cos es va reactivar amb l’arribada de les tropes napoleòniques a Catalunya.
Un dels fets més importants de la història de Catalunya la varen dur a terme els sometents en l’anomenada guerra de la Independència.
Els catalans estem acostumats a celebrar derrotes, en aquest cas afortunadament
no és així i celebrem una victòria.
El 4 juny de 1808 van sortir de Barcelona dues divisions franceses manades pels generals Chabràn que es dirigia a Tarragona i una altra pel general Schwartz, que es dirigia a Lleida. L’avantguarda d’aquest general va arribar aquell mateix dia a Martorell i la resta de la columna al dia següent. Una copiosa pluja va detenir el general Schwartz en aquesta vila, tot el dia 5. Cal ressenyar que si els francesos no s’haguessin detingut, la seva victòria al Bruc hauria estat pràcticament segura, ja que el sometent de la zona no estava encara preparat per oposar-se al seu pas. Mes el retard d’aquestes vint-i-quatre hores va ser la seva perdició.
El general Schwartz, que no pensava trobar cap tipus de resistència, va sortir de la població de Martorell a l’alba del dia 6 de juny i va marxar amb les seves tropes cap al Bruc sense prendre gaires precaucions. Els francesos sentien sonar les campanes però no les relacionaven amb el toc de sometent, toc que cridava els patriotes catalans a organitzar-se davant l'invasor francès.
La “Gaseta Militar i Política de Catalunya” va fer de la següent manera ressenya de la batalla: “El general Schwartz va arribar al Bruc, va travessar el camí reial, dirigint-se a Can Massana, abans d’arribar a aquesta casa, alguns sometents d' Igualada, Manresa, Martorell i Esparreguera, que amb uns pocs soldats s’havien emboscat, els van fer foc vivíssim, més encertat quan se’ls disparava darrere d’uns matolls, gairebé a boca de canó, el que va sorprendre molt l’enemic, que no veia qui disparava. Acabades ja les municions es retiraven aquests sometents i soldats, quan van trobar uns cent homes de la vila de Santpedor, que arribaven amb un tambor i sis càrregues de cartutxos. Tot just van sentir els francesos el soroll de la caixa (tambor o timbal) dels de Santpedor, que van creure venia tropa de línia, varen emprendre la més vergonyosa fuga”'.
És interessant destacar que el que més va sorprendre al general Schwartz i el va obligar a retirar-se, va ser que les bales de fusell traspassessin les reforçades cuirasses dels soldats, (la forma cilíndrica de les bales, fetes de varetes de cortina, van ser les que van aconseguir aquest imprevist efecte) i el ressò del timbal produït per les muntanyes de Montserrat. La llegenda explica que la reverberació del so del tambor, en xocar amb les altes parets de Montserrat, va fer creure que el nombre de combatents era molt superior als que realment hi havia.
S´ha de remarcar la lluita d’un poble, pràcticament desarmat i unit enfront del gran exèrcit invasor. De la gesta del sometent, la figura del timbaler és, per ventura, la més simpàtica, la que més realça el caràcter de la batalla.
El timbaler, és a dir el jove que va tocar el tambor a la Batalla del Bruc, es deia Isidre Josep Llussà i Casanovas, i segons la seva partida de baptisme va néixer a la vila de Santpedor (petit poble veïnat de Manresa i actualment famós perquè d’aquí és Pep Guardiola principal culpable que el Club de Futbol Barcelona fos enguany hexacampió).
També sabem que el cèlebre timbaler no era cap soldat fugitiu de Barcelona, ni cap ésser misteriós o desconegut, sinó el ja esmentat veí de Santpedor, que era un jove de disset anys quan va contribuir a la derrota dels francesos i que per Semana Santa tocava el tambor, al seu poble, quan sortien els armats.
A la falda de la muntanya sagrada de Montserrat, al coll del Bruc, s’aixeca la monumental figura del 'Timbaler' tallada en pedra. Aquest monument commemora l’heròica i gloriosa gesta del timbaler i dels sometents de les comarques d’Igualada, Manresa, Martorell i Esparreguera, que en lluita desigual varen derrotar els exèrcits de Napoleó, vencedors de tota Europa. La importància de la batalla del Bruc és que van trencar amb el mite de la imbatibilitat de l’exèrcit francès.
El monument té una placa amb la següent inscripció:
“Viatger atura’t,
que el francès també es va aturar,
el que per tot va passar
no va poder passar d’aquí”.
En Jordi Guaita ha fet aquestos versos molt d’acord amb la situació actual de les Balears
BAGASSERIES
Que un polític no menti,
Que el seu deure és fer servei!
El poble que s’acontenti
amb tot lladre que es presenti.
Tal poble no te remei.
Les bagasses brot de murta
duen al cap per cardar;
si a un polític l’honra a fuita
i amb la clau del servei furta,
brot de murta és pot penjar
Refrany popular: La truja somia faves
Quan te talent
Josep Mª Farré i Nebot- "EL ROS DEL CABALER"
CIUTAT DE MALLORCA, gener de 2010
No hay comentarios:
Publicar un comentario