VIATGE PER LA CATALUNYA NORD- CONTE

HIMNE DE L'EQUIP DE RUGBI USAP (UNIÓ ESPORTIVA ARLEQUINS DE PERPINYÀ)

VILES DE LA CATALUNYA NORD
https://youtu.be/ARe9RLEtE6Y

LA SANTA ESPINA (Marina Rossell)

https://youtu.be/OJLFbxsRrgg

VIATGE PER LA CATALUNYA NORD
PRÓLEG

I

gual que els musulmans han d` anar un pic a la vida a la Meca a cercar la seva identitat, per tots els que formem part del poble català la nostra Meca són les contrades de l`Empordà, del Ripollès, i sobretot les de la Catalunya Nord. En resum, les dues vessants del Canigó que formen el cor del Països Catalans.

La Catalunya Nord, es designa així a la part dels Països Catalans administrats per l’estat francès en virtut del tractat dels Pirineus (1659). El fet de pertànyer administrativament a l’estat francès li confereix unes característiques diferencials de la resta dels Països Catalans. El procés de francesització iniciat en temps de Lluís XIV fou molt intens. La monarquia ajuntà les comarques que la componien en dues vegueries. La Revolució Francesa en féu un departament afegint-li la Fenolleda, de parla occitana, i el resultat és el departament dels Pirineus Orientals

El nom de la Catalunya Nord fou utilitzat per primera vegada per la revista nord-catalana Nostra Terra (1937). Forma part de la regió Rosselló- Languedoc, departament dels Pirineus Orientals i comprèn les comarques, antigues baronies, del: Rosselló, Conflent, Vallespir, Alta Cerdanya i Capcir. La capital és Perpinyà.

Curiosament a la Catalunya Nord, malgrat pertànyer a un país tan centralista com el francès, en totes les ciutats, les viles i els pobles, en les col·lectivitats locals, i en nombroses empreses, la bandera catalana és omnipresent. Els lemes esportius “Fiers d'être Catalans” -orgullosos d`ésser catalans- i “Sem catalans” i “Sempre endavant” han estat adoptats per l’equip de rugbi USAP de Perpinyà, els seus colors son grog i vermell ( sang i or). El club és un autèntic fenomen social que ultrapassa l’àmbit esportiu. Cada partit que juga la USAP, el seu estadi  Aimes Giral, amb cabuda per a 16.000 espectadors, s'omple de gom a gom  de gent vestida de cap a peus amb banderes, gorres, bufandes i samarretes amb les quatre barres i entonant cançons carregades de simbologia catalanista, com " L´estaca"de Lluís Llach, i la  "Santa espina"- el rugbi és l`esport majoritari a la Catalunya Nord i aquest equip és un dels millors equips de França. Fundat l`any 1902, ha disputat un pic la final del campionat d`Europa i sis vegades ha estat campió de França-. El fet català no oficialitzat, és un valor permanent i espontani que habita en una població àmpliament guiada per la dualitat, catalans de França. És l’únic país català on la llengua no té cap tipus de reconeixement, això, ens mostra, però, que els catalans del nord tenen un lligam gairebé indestructible amb la llengua, ja que encara hi ha un 20% de la població que la parla i més del 50% que l’entén, i que Perpinyà continua sent un dels centres més importants de la cultura catalana.
       Al Castellet de Perpinyà es guarda tot l’any la Flama del Canigó, símbol de la unitat dels Països Catalans. Cada any el dia 22 de juny al matí es recull la flama i és pujada al cim del Canigó a darreres hores de la tarda. A les dotze en punt de mitja nit es procedeix a la cerimònia de regeneració, i a partir de llavors, tothom qui ho vol pot dur la flama cap a les seves contrades per poder encendren les fogueres de Sant Joan dels seus pobles, viles i ciutats de tot el nostre país. Amb la flama regenerada s’encén la nit de Sant Joan, a la Pica del Canigó, una foguera feta amb els feixos de llenya que han dut de tot arreu dels Països Catalans. S’hi hauran apujat el diumenge abans, i emprant com encenalls, perquè cremin més prest, argelagues arrancades dels costers que enrevolten els conreus del peu del cim. Amb la flama d’aquesta foguera s’encén de bell nou el llantió al Castellet perquè cremi fins al proper 22 de juny, que tornarà a començar el cicle. Els catalans esperem i desitgem que sempre sigui així.
     La Bressola és una institució educativa reconeguda a la Catalunya Nord, que compta amb 8 escoles laiques en català. La primera s’inaugurà el mes de maig de l’any 1976. Escolaritza actualment més de 600 alumnes i “no poden atendre més sol·licituds de matrícula per manca de recursos”. Al contrari d’allò que passa a altres indrets del país, el sistema d’immersió lingüística és modèlic i aconsegueix que el català sigui la llengua de relació dels alumnes. Rep el suport de nombroses institucions catalanes i de la societat civil (incloent el Govern Balear, a través de la Direcció General de Política Lingüística que li aportarà 25.000 € l’any 2009).

                                                      VIATGE

Per qüestions de feina vaig viure poc més d`un any, del juny de 1965 al juliol de 1966, a la ciutat de Figueres al carrer Peralada nº 70, molt prop del Museu del genial Dalí, persona a la que vaig tenir el gust de conèixer, junt amb la seva companya Gala.

Era jove, poc conscient, i àngel rebel. Tenia un poc més de vint anys, no estava fermat a ningú, no em faltava un duro a la butxaca, i com aleshores deia el cantant de moda Manel Serrat  en la seva cançó “...ara que tinc vint anys, ara que encara tinc força, no tinc l´ anima morta i em sento bullir la sang...”. Com molts dels joves d`aquesta edat, m’agradava el risc, l`aventura, i tot el desconegut. França era per mi, abans de conèixer-la, un desig llunyà, un somni. La seva atracció era molt gran per les seves llibertats i per la seva democràcia. En una paraula, em donava la impressió que havia d`ésser la terra promesa – la meva Arcàdia o el meu  Shangrilà-, fins i tot diria més, el Paradís o millor dit l’edèn dels mahometans ple “d`odalisques i uris". Estava convençut que, allí, els cans els fermaven amb llonganisses. Com comprendreu, tot això era complexos d`ésser de poble petit i d`haver viatjat poc.

Cada cap de setmana, amb tres amics més, agafàvem un Seat 600 d`un d`ells,  i anàvem de Figueres a la capital dels Pirineus Orientals, Perpinyà. En arribar els mesos d’estiu aquest trajecte el feia amb el meu amic Manel Corbí Muro “el Buda” amb una  moto, molt vella, de marca Rieju de 125 cm³, -tot un poema, per recórrer els 52 Km., tardàvem prop d`una hora i mitja i moltes vegades havíem de parar perquè es refredés el motor -.

 El programa sempre era molt parescut. Tarda de cine, -films avui normals, llavors aquella mena de pel·lícules estaven prohibides en el nostre país, “cinema couchon” li dient els francesos-, sopar en una pizzeria i més tard al  Casino de Canet Plage, a tretze quilòmetres de Perpinyà. Allí joc a les totes: Bacarrà i Ruleta.  A la una del vespre “striptease”. A la matinada, devers les quatre, tornàvem a Espanya. Tot això vist amb la perspectiva actual és incomprensible. Aleshores érem una infinitat d`espanyols que fèiem aquesta mena de peregrinatge. Per cert, les senyoretes que feien els “striptease” també eren espanyoles. En resum, tots érem espanyols, les de dins i els de fora de la pista de l`espectacle. Una vergonya.

            En aquelles terres un parell de coses, al principi, em van venir molt de nou: al poble fronterer de Le Perthús, l`ample d`un carrer separa els dos països, en una voravia estava la Guàrdia Civil, a la d`enfront hi havia refugiats espanyols de la guerra Civil que els increpaven i insultaven. La paraula “fills de p...” era de les més suaus que els dient, i ells no els feien cap mena de cas. Just passat la frontera vaig veure un pagès amb boina que guardava vaques, la meva exclamació va ser “pareix el Pepito”. En poques paraules, les persones d’un costat de la frontera i les de l`altre eren pràcticament iguals. En arribar a Perpinyà vaig preguntar a un home major i cego, que passava molt prop - acompanyat per un ca pigall equipat amb morrió, collar i corretja -, amb el meu mal francès “pour aller au cinema Castellet”, la seva contestació va ésser en un bon català “vagi recte per aquest carrer i en arribar al final tot duna a la dreta”. Vaig quedar bocabadat, la meva sorpresa va ésser grossa, no sabia que allí  també es parlava català.

Resumin, el meu primer contacte amb la Catalunya Nord no va ser pas per motius de cercar cap mena d’identitat catalana, ni molt manco. Els motius estaven ben enfora d`aquestes cabòries. Però una cosa em va quedar clara, vaig comprovar que entre els habitants d`aquella part de França i nosaltres hi havia molts de llaços comuns, les diferencies eren molt poques, fins i tot les separacions geogràfiques per passar d`un país a l`altre pel pas de la frontera de Le Perthús, és una petita elevació de terreny.

Passats uns anys i en compliment d`una dita catalana – en realitat és un rodolí     d` una auca-, “ Si vols  estar ben casat, has de dur la dona al Canigó i a Montserrat”, així ho vaig fer, complint la dita al peu de la lletra. El viatge de noces- com és lògic amb la meva dona-, en el gener de 1977, el férem, en principi, per L`Empordà i el Ripollès ambdós en la vessant Sud del Canigó. Després, passàrem a la Catalunya Nord, l’altre vessant del Canigó, Puigcerdà i finalment Andorra. En davallar a Lleida vam passar per Organyà -recordeu les homilies-. Com dirien per Manacor, vam fer "ses completes de catalanitat" pel bressol, far i cor dels Països Catalans. Sempre en català sense necessitat de girar la llengua.

Sols tres dies vam estar per la Catalunya Nord, jo frisava molt per arribar a Andorra i així poder practicar l`esport de l’esquí. Visitàrem Colliure, ciutat mediterrània i marinera, que forma part de la costa vermella “ Colliure sans voiles c`est comme une nuit sans etoils” ( P. Picasso) - Per aquí han passat pintors de la categoria de Pau Picasso, Matisse, Gris etc. L`escriptor i poeta Antoni Machado hi va viure i morí, i aquí es troba la seva tomba -. Argelés sur Mer famosa pel seu camp de concentració, molts d’exiliats espanyols, després de la guerra “incivil”, ho passaren “pillo” molt malament, les condicions de vida eren inhumanes, els guardes del camp eren senegalesos, gent rústica, de poca cultura, i diuen que tenien “molta mala llet",El Castell de Valmy alberga el museu dedicat a la memòria d`aquests espanyols confinats al camp disciplinari en 1939, i un parc de cinc hectàrees obert al públic. Salses amb el castell del segle XI, construït al límit de Catalunya amb Occitània. El primer document que en fa menció és de 1047, any en què pertanyé als comtes del Rosselló. En aquest lloc s’alça la Porta dels Països Catalans, antiga entrada a Catalunya, Perpinyà amb els seus principals monuments:el Castellet i el Palau dels Reis de Mallorca. Seguín el curs del riu Tet arribàrem a Prada de Conflent al peu del Canigó, ciutat que respira catalanitat pels quatre costats, on té lloc cada any la Universitat d`estiu de la llengua catalana. Guifré el Pilós, l`abat Oliba, Pompeu Fabra, i el meu admirat Pau Casals tenen els seus noms fermats a ella. Deixant enrere el Conflent, i seguint per la mateixa carretera, vam entrar a l`Alta Cerdanya, al peu del Puigmal, arribàrem al poble més alt de França i dels Pirineus Montlluís, 1600 m., amorrallat pel famós arquitecte militar Sebastià de Vauban. Poble encantador, pareix sortit d`una postal. Prop de l’entrada hi ha un monument dedicat a un polític d`aquelles contrades que va arribar a ésser ministre. Una placa, amb un  rètol, indica que va entrar pobre a la política i en va sortir igual de pobre. Seria convenient, i més amb el que està ocorrent darrerament a la nostra comunitat, que molts polítics baleàrics fessin una volta per aquests llocs i en prenguessin bona nota, per així acabar d`una vegada amb aquesta absurda i barroera competició d`imputats en casos de corrupció.

 Per Montlluís passa el Tren Groc, la línia més especial i emblemàtica de la Catalunya Nord. El traçat té una longitud de 62 km, és el més alt de França i enllaça La Tour de Querol amb Vilafranca de Conflent, acostant l`Alta Cerdanya a Perpinyà. El tren està pintat d`aquest color amb ratlles vermelles « sang i or ».

A Montlluís  la meva dona, per primera vegada a la seva vida va veure neu a voler, i continuava nevant, queien volves de neu com  plats de cafè. La carretera passava entre uns espadats de neu de més de dos metres. Gracies que les maquines de treure neu havien passat feia poc temps, als bastons guies de les voreres i a les cadenes que havia ficat a les rodes de darrere del cotxe, podíem circular. Ella, tenia molt de  fred, anava prima de roba, no estava avesada a aquelles altures i a aquella climatologia extrema. Enyorava molt la roqueta.

Després passàrem pels pobles Saillagouse, Bourg Madame. etc..Abans d’entrar a Espanya ens desviàrem per la carretera internacional per anar a l`enclavament espanyol de Llívia, poble preciós, amb l`apotecaria – Ca n`Esteve- més antiga d`Europa, de principis del segle XV. En aquesta comarca, però dins de França, neix el riu de la meva infantesa, el Segre- el Sícoris romà-, a les seves aigües tèrboles, marronenques, turbulentes i ràpides, vaig aprendre a nedar i em vaig iniciar a l`esport del piragüisme. Seguínt el seu curs entràrem a Espanya per Puigcerdà, després passàrem a la província de Lleida, Bellver de Cerdanya, Martinet - poble amb bons restaurants de muntanya. El corder i les truites formen part dels plats preferits pels clients als seus àpats i tiberis-, La Seu D’Urgell, i al final  seguint el curs del riu Valira arribàrem  a Andorra. Allí, ens vam quedar sis dies. Visitàrem les set parròquies i l`església de la patrona del Principat, la verge de Meritxell .

Ah! M`oblidava, en tornar a Mallorca, en arribar als Brucs, ens desviàrem de la carretera general de Lleida a Barcelona per anar a Montserrat, així vaig acabar de complir la dita, tancant el cercle. El monestir i el seu entorn li van agradar molt a la dona, però com totes les flors tenen espines, la taca negativa, va ésser, que ens van cobrar, i no va ésser precisament l`òbol que Caronte cobrava per passar amb la barca a l`altre destí, sinó per  alguna cosa més prosaica, com és per anar al bany.

- Hasta per pixar cobreu els catalans!.

Aquesta, va ser la seva exclamació. Tenia molta raó per queixar-se

De llavors ençà moltes més vegades he visitat el Cor dels Països Catalans, al principi amb la dona, més tard en augmentar la família, amb ella i el nostre fill Josep Mª. Per Nadal, en anar a veure als meus pares, sempre fèiem el mateix recorregut, Palma- Barcelona –Girona- Figueres- França i Andorra. Aquí quedàvem un parell de dies per així poder gaudir d’un dels meus esports  favorits, l`esquí a les pistes de Soldeu. La meva dona també aprofitava per fruir del seu deport predilecte, “anar de compres” per les Escaldes. Andorra la Vella era el poble d`estada, i l`Hotel President el lloc de residencia. Us el  recomano si aneu per aquelles terres de parla catalana. Finalment seguint el curs del riu Segre Lleida.

El millor poeta i escriptor modern de la nostra llengua, Mossèn Cinto, ha escrit molt entorn d`aquelles contrades.

PASSATGE D'HANNÍBAL (Cant VII)

Les goges de Mirmanda, de Vallespir i Alberes
çaquell matí dansàvem en lo Bosquet dels Horts,
en lo bosquet de roures, d’alzines i sureres,
d’una arpa de set cordes als divinals acords.
De prompte se sentiren remors en la collada,
com d’un torrent quan ronca venint la torrentada;
la borinor s’acosta, rodola la tronada
i en la serena riuen del Pirineu los ports. [...]

Los balears penjada duen al braç la fona
trenada amb tres badies de cànem o de pell,
quan de sa roda encesa, que força i foc li dóna,
la pedra surt brunzenta, o aterra o fa portell.
Lo cos dels sagitaris segueix la immensa rua;
buiracs feixucs ressonen damunt sa espatlla nua,
rublerts tots de sagetes de verinosa pua
que en sa volada trenca les ales de l’aucell. [...]

AUCA DE LA CATALUNYA NORD (autor Ramón Cuellar)

A

UCA: és un conjunt d`estampes acompanyades d`una llegenda en vers i es refereixen als diferents episodis d`una historia o d`una biografia. És una forma poètica, senzilla i festiva, amb dos versos apariats -un rodolí--. És emprada amb freqüència al Principat, generalment en to satíric o humorístic. Si aneu a Barcelona passeu pel carrer Petritxol, és veïnat de la Basílica de  Santa Maria del Pi (Gòtic Català), molt prop de les Rambles, parada de metro Liceu. Les parets de tot el carrer estan farcides de rajoles amb auques de Santiago Rossinyol, “Ja no s’hi sent del ceguet, ni el violi ni el platet” ".. aquest es el carrer de l'Horta naps i cols a cada porta", aquí  hi va viure Angel Guimerà, i la Caballè hi anava a classes de cant.

Al mateix temps, podeu gaudir de beure la millor tassa de xocolata amb xurros de Barcelona a la Granja Pallaresa.

Conflent, Cerdanya, Capcir

Rosselló i el Vallespir

formen tot un bastió

  al Nord de nostra nació.

A Rià va sorgir un dia

del Pilós, la dinastia.

Bisbe Oliba un món nou vol:

“Pau i treva i res de dol“.

Pel Tractat dels Pirineus

passàrem del cap als peus.

A Salses hi ha la Porta,

un símbol que ens reconforta.

I al Castellet crema ufana,

nostra flama catalana.

Prada té Universitat

per a la catalanitat...

RAJOLES AMB AUQUES DEL CARRER PETRITXOL

Josep Mª  Farré i Nebot- " EL ROS DEL CABALER"

 CIUTAT DE MALLORCA, Gener de 2009