Si la vila de
Ripoll és el bressol del Principat, la muntanya del Canigó, cantada pel nostre mossèn Cinto en el poema que du el
seu nom, és el bressol, el far i el cor del poble català.
Situada a cavall de les comarques del Conflent, el Vallespir
i el Ripollès, el massís del Canigó
ha estat protagonista de llegendes diverses És un símbol de la identitat i de
la unió dels catalans, representat per la flama del
Canigó que cada any el dissabte de Sant Joan, davalla de la pica i encén
les fogueres arreu dels Països Catalans
El Canigó és
visible des de tots els indrets de la Catalunya
Nord i des
de les planes empordaneses. Durant molt de temps es cregué que era la muntanya
més alta del nostres Pirineus, en passar en pocs km.- una cinquantena- de 2874 m . a nivell del mar Mediterrani –
figureu-vos el Puig Major, amb el doble d’altura, vist dels conreus del pla de
Sant Jordi-.
Als seus peus
s’estenen uns pobles que visqueren l’inicií de la nostra reconquesta i han vist
passar pels seus carrers, carrerons, camins i senderes, personatges que han forjat la nostra història:
Guifré el Pilós, l`abat Oliba, Pompeu Fabra, el mestre Pau Casals, Josep Terradelles, Picasso, Machado, etc.
Els monestirs de
les dues vessants de l’orde monàstica de Sant Benet “benedictins”, dirigits
pels seus abats, han estat els elements aglutinadors del poble català. A l`entorn d`aquestos grans monestirs, com
Elna, Sant Miquel de Cuixà, Santa Maria
d`Arles, Sant Martí del Canigó, Sant Hilari, Santa Maria de Ripoll, Sant Pere de Roda, Sant Joan de
les Abadesses, etc., començaren a formar‑se els Països Catalans. Aquest «cor de
Catalunya» fou migpartit per la frontera pel Tractat dels Pirineus del 1659.
Com ho volia la tradició i com ho exigia el tractat, el rei de França prometé
respectar els costums catalans. Inútil de dir que el rei Lluís XIV no ho féu
pas.
Com tots els
monestirs tenen dues parts ben diferenciades, la dedicada a Déu i la que està
al servei dels homes: L`Església, lloc tancat, fosc, ombrívol, invita al
recolliment i a la oració; el claustre, obert, lluminós, alegre, invita a
passejar i a conversar, en una paraula a
relacionar-se les persones.
Les pedres
d’aquests grans monestirs ens parlen dins del seu silenci; ens parlen de la
nostra historia, de la nostra cultura, dels nostres avantpassats, de la seva
llengua, dels seus costums etc.
Els monestirs
amb més influència varen ser:
A la Catalunya
Nord: Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó. Son centres de resos espirituals i
mostres del primer romànic català.
Sant Miquel de
Cuixà- una de les set meravelles de Catalunya- va ser fundat entorn el
879 per monjos benedictins És un dels tresors de l’arquitectura del romànic primerenc. En temps dels abats Garí i Oliba (ss X i XI), va ser un centre espiritual i cultural
europeu de primer ordre. L`abat Oliba, fill del comte de
Conflent-Cerdanya, va ser abat de Ripoll i de Cuixà, bisbe de Vic i fundador de
Montserrat, va promoure el 1026 la Treva de Déu contra les violències feudals, la qual
cosa va reforçar el prestigi de l'abadia que esdevingué un lloc de pelegrinatge
important.
El
1965 s’hi va establir una reduïda comunitat procedent del monestir de
Montserrat, benedictina igual que la dels orígens.
Sant Martí del Canigó fou fundat
a la primeria del segle XI, per iniciativa del comte Guifré II de Cerdanya i
Conflent. Consagrat el 1009 –en temps de l`abat Oliba, aviat farà mil anys-. Els
primers monjos que van establir-se al monestir del Canigó procedien de Sant
Miquel de Cuixà. Fa una vintena d’anys que està
ocupat per la comunitat catòlica de les Benaurances
A la Catalunya
Sud : el
monestir de Santa Maria de Ripoll fundat en el segle IX per el comte Guifré el Pilós, fill del
poble Rià i Cirac prop de la vila de Prada a la Catalunya
Nord. A ell
se li atribueix l`origen de La Senyera , o bandera catalana. Guifré, ferit a la guerra que oposava als normands el
sobirà carolingi Carles el Calb, va ser visitat per aquest, que banyant-se la mà a la ferida del comte
català, va traçar amb els dits quatre barres roges en el seu escut d’or. Aqueixa
llegenda assenyala el naixement del « sang i or », els colors catalans. Actualment
el monestir és un gran centre cultural, amb una biblioteca, i escola monàstica
medieval. Des de la seva creació va gaudir de millores. L`abat Oliba
(1008-1046), el més representatiu de tots els abats, li donaria les formes i
dimensions definitives.
Com deia abans,
el nostre poeta mossèn Cinto, captivat per la bellesa del Canigó li va escriure
un poema èpic amb el seu nom.
Victoria dels Angels
https://youtu.be/JgTwOZjdhDY
LLETRA
Muntanyes del Canigófresques són i regalades
sobre tot ara l'estiu
que les aigues són gelades,
que les aigues són gelades.
Tres mesos m'hi vaig estar
sens veure persona nada,
sinó un trist rossinyolet
que en eixir del niu cantava.
El rossinyolet s'és mort,
tres dies ha que no canta.
Jo d'aquí me'n vull anar,
que l'enyorament m'hi mata.
Ningú m'ha comprès el mal,
ni metges ni apotecaris,
sinó una nina gentil
que l'amor me'n té robada.
Me'n té robada l'amor,
el meu cor i les entranyes.
Jo me n'aní a l'Empordà
per purgar-me i xaropar-me.
I ni amb purgues ni amb xarops
la salut a mi no em tornava.
Un dia jo l'encontrí,
l'encontrí a punta d'alba.
Jo l'encontrí en el riu,
en el riu, que ensabonava.
Jo li'n dic: Déu me la guard,
rosa fresca i regalada.
Ja no me'n torna raó,
com si l'hagués malparada.
Jo que l'hi torno a donar,
i ella calla altra vegada.
No sé amb què et compararé,
si amb el vent o amb la gelada.
Et compararé amb el vent,
que cada hora fa mudança.
Al de matí, vent serè,
a les onze, marinada,
a mig dia, vent de dalt
i a la tarda, tramuntana.
Me la miro jo dels peus,
veure quin calçat portava:
porta sabata amb taló
i la mitgeta encarnada.
Me la miro jo del cos,
veure quin gipó portava:
porta gipó d'escotí
amb un cordonet de plata.
Me la miro jo del cap,
de quin modo va tocada:
porta una pinteta d'or
amb uns lligaments de plata.
Al seu pare jo vull dir,
i també a la seva mare,
que si me la volen dar
la prendré de bona gana.
Que si la guarden per mi
tres robes li vull comprar-ne:
una de color de sang,
l'altra de color manglana,
l'altra tirarà su el verd,
que li honrarà la cara;
uns penjants li'n vull comprar
de la pedra bigarrada.
Dins l'església me n'entrí
a suplicar als sants i santes;
li demano de bon cor
a la Verge del Rosari.
Que me'n volgués alcançar
a qui em fa viure amb cuidança.
Quan de missa vaig eixir
la meva amor hi entrava.
Ella arrenca un gran sospir
des del fons de les entranyes.
El sospir en fou tangran
que en terra me va fer caure.
-Aixeque-vos, vós, galant;
teniu-ne ferma fiança:
mentre no us deixaré a vós,
jo deixaré tots els altres.
Mentre no us deixaré a vós,
jo deixaré tots els altres.
Mare, jo vull tal fadrí:
no teniu que delità-us-e.
-Casa't, si tu tant el vols;
vianda no en té pas gaire.
-No us hi va pas res a vós;
ja la guanyarem nosaltres.
Josep Mª Farré i Nebot"EL ROS DEL CABALER"
CIUTAT DE
MALLORCA, desembre de 2008
....
Muntanyes del Canigó
ResponderEliminarfresques sou i regalades
sobre tot ara l'estiu
que les aigues són gelades,
que les aigues són gelades.