ANTONI GAUDI EL GENI

BIOGRAFIA
                                                       

https://youtu.be/UwC6RsEtX7U
https://youtu.be/Tx4hxXRffiQ
EL GENIO
https://youtu.be/D7CLZ1fyDxk
https://youtu.be/YF9ns51d9I4
https://youtu.be/8vKKN1zFz9M
SAGRADA FAMIÍA 
https://youtu.be/aKMZ7-bghPI
SAGRADA FAMIÍA ACABADA
https://youtu.be/DvykTfvIdLo
https://youtu.be/WulDhJAfE0k
https://youtu.be/Bpc0NIGwuVo
SOMIAN A GAUDI
https://youtu.be/Pghwt8hwwMI
https://youtu.be/htnssp_H8Ik
https://youtu.be/YF9ns51d9I4
GAUDI I LA SEU DE MALLORCA
https://youtu.be/0waQInC1rR0
https://youtu.be/ktiSjhnqTJM
EL ARQUITECTO
https://youtu.be/SVJUvoZBWEw

Antoni Gaudí i Cornet (Reus o Riudoms, 25 juny 1852-Barcelona 10 de juny de 1926, enterrat al temple de la Sagrada Familia) arquitecte es el màxim representant del modernisme català.

Gaudí va ser un arquitecte amb un sentit innat de la geometria i el volum, així com una gran capacitat imaginativa que li permetia projectar mentalment la majoria de les seves obres abans de passar-les a plànols. De fet, poques vegades realitzava plànols detallats de les seves obres; preferia recrear sobre maquetes tridimensionals, modelant tots els detalls segons els anava ideant mentalment. En altres ocasions, anava improvisant sobre la marxa, donant instruccions als seus col·laboradors sobre el que havien de fer.

Dotat d'una forta intuïció i capacitat creativa, Gaudí concebia els seus edificis d'una forma global atenent, tant a les solucions estructurals, com les funcionals i decoratives. Estudiava fins al més mínim detall de les seves creacions, integrant en l'arquitectura tot un seguit de treballs artesanals que dominava ell mateix a la perfecció: ceràmica, vidrieria, forja de ferro, fusteria, etc. Així mateix, va introduir noves tècniques en el tractament dels materials, com el seu famós "trencadís" fet amb peces de ceràmica de rebuig.

Després d'uns inicis influenciat per l'art neogòtic, així com certes tendències orientalitzants, Gaudí va desembocar en el modernisme en la seva època de major efervescència, entre finals del segle XIX i principis del XX. No obstant això, l'arquitecte reusenc va anar més enllà del modernisme ortodox, creant un estil personal basat en l'observació de la naturalesa, fruit del qual va ser la seva utilització de formes geomètriques reglades, com el paraboloide hiperbòlic, l'hiperboloide, l'helicoide i el conoide.

L'arquitectura de Gaudí està marcada per un fort segell personal, caracteritzat per la recerca de noves solucions estructurals, que va aconseguir després de tota una vida dedicada a l'anàlisi de l'estructura òptima de l'edifici, integrat en el seu entorn i sent una síntesi de totes les arts i oficis. Mitjançant l'estudi i la pràctica de noves i originals solucions, l'obra de Gaudí culminarà en un estil orgànic, inspirat en la natura, però sense perdre l'experiència aportada per estils anteriors, generant una obra arquitectònica que és una simbiosi perfecta de la tradició i la innovació. Així mateix, tota la seva obra està marcada per les quals van ser les seves quatre grans passions en la vida: l'arquitectura, la natura, la religió i l'amor a Catalunya.

L'obra de Gaudí ha aconseguit amb el transcurs del temps una àmplia difusió internacional, sent innombrables els estudis dedicats a la seva forma d'entendre l'arquitectura. Avui dia és admirat tant per professionals com pel públic en general: la Sagrada Família és actualment un dels monuments més visitats de España.Entre 1984 i 2005 set de les seves obres han estat considerades Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

OBRES DE GAUDI

A Barcelona:
-El Born (1874-1876, com a ajudant de Josep Fontserè)
-Gran Cascada i altres elements del parc de la Ciutadella (1875-1885, com a ajudant de Josep Fontserè)
-Tanca del parc de la Ciutadella (1876)
-Ábside De la basílica de Montserrat (1876-1887, com a ajudant de Francisco del Villar)
-Farolas De la plaça Reial i del Pla del Palau (1878)
-Capella De Jesús-Maria de Sant Andreu (1879)
-Església De les Salesas (1882-1885, com a ajudant de Joan Martorell)
-Església Dels Jesuïtes del carrer de Casp (1882-1889, com a ajudant de Joan Martorell)
-Portes I altres elements de la finca Güell (1884-1887)
-Casa Vicens (1883-1888)
-Casa Güell (1886-1889)
-Col·legi De Santa Teresa (1888-1889)
-Casa Calvet (1898-1899)
-Tanca de la finca Miralles (1902)
-Casa Batlló (1904-1906)
-Bellesguard (1900-1909)
-La Sagrada Familia i les Escoles Provisionals  (1909)
-La Pedrera (1906-1912)
-Park Güell (1900-1914)

A la resta de Catalunya i Mallorca:
-Alguns Edificis de L'Obrera Mataronense (Mataró, 1883)
-Altar De la capella de Jesús-Maria (Tarragona, 1880-1884)
-Bodegas Güell (Garraf, 1895-1901)
-Refugi del Catllaràs (La Pobla de Lillet, 1902-1903)
-Jardí De la Font de la Magnèsia (la Pobla de Lillet, 1903-1910)
-I Misteri de Glòria del Rosari Monumental de Montserrat (1900-1907)
-Església De la Colònia Güell (Santa Coloma de Cervelló, 1908-1917)
-Restauració De la Seu de Mallorca (1903-1914)

Fora de Catalunya:
-El Capricho (Comillas, 1883-1885)
-Casa Botines (Lleó, 1891-1892)
-Palau Episcopal d'Astorga (Astorga, 1889-1893)

GAUDI  I MALLORCA

--Les modificacions de la Seu per encàrrec del bisbe Campins
Al novembre de 1899 el bisbe de Mallorca Pere Campins va visitar Barcelona per demanar a Gaudí la seva opinió sobre les obres de restauració de la seu mallorquina.
 -Senyor Bisbe voste dirà.
 -Vull una nau per el poble,un altar per a Déu i una Càtedra per al Bisbe.
Campins va quedar tan sorprès de la claredat d'idees de Gaudí que el 1901 li va proposar fer-se càrrec de la restauració.
Gaudí de seguida va decidir passar uns dies a Palma de Mallorca per prendre mesures i conèixer millor l'edifici. Al cap d'uns mesos va presentar un projectar juntament amb una maqueta de fusta al bisbe, que havia de seguir sorprès amb les propostes de l'arquitecte.
A continuació resumim les principals actuacions que Antoni Gaudí va dur a terme a l'església:
- Translació del cadirat gòtica del cor del centre de la nau fins col·locar-la al presbiteri, al voltant de l'altar major. A més, Jujol va donar color al cadirat amb vius colors que no van agradar molt als canonges.
- Desmunt del corredor dels ciris, a les parets de la capella reial.
-Decoració del presbiteri amb un aplacat de ceràmica representant dels escuts dels bisbes de Mallorca envoltats de branques d'arbres.
- Desmunt del retaule barroc del presbiteri i trasllat a l'església de Santa Caterina.
- Desmunt del retaule gòtic i reinstal·lació a la porta del Mirador.
- Col·locació de l'altar major enfront de la càtedra episcopal descoberta després del retaule gòtic.
- Col·locació d'inscripcions de ferro forjat en llatí en el mur que envolta la càtedra episcopal.
- Construcció d'una barana per al presbiteri en ferro forjat.
- Col·locació de llums i canelobres de diferents dissenys de ferro forjat.
- Col·locació de dos baldaquins sobre l'altar major.
- Col·locació de tribunes per cantaires a banda i banda del presbiteri, format per elements platerescs.
- Construcció de dos púlpits en les columnes més properes a l'altar, un dels quals va quedar incomplet i va ser desmuntat al gener de 1970.
- A més es van col·locar diversos lampadaris a l'entrada de la capella reial i en les naus laterals.
I dues aportacions importants de Gaudí a la bella catedral són el mobiliari i les vidrieres.
Del mobiliari destaquen el banc per als oficiants de l'altar, un tamboret, un faristol i la bonica escala plegable per accedir a l'exposició del Santíssim Sagrament.
En aquesta catedral Gaudí va utilitzar un nou mètode per donar color a les vidrieres, amb la intenció d'assajar per posar-lo a la Sagrada Família, i que consistia en superposar 3 vidres de colors primaris (groc, blau i vermell).
També va recuperar les rosasses i vitralls que estaven tapiats.
Gaudí va abandonar les obres de la Catedral de Palma de Mallorca en 1914 després d'una discussió amb el contractista a propòsit dels pinacles de la porta del Mirador. La mort del bisbe Campins  va fer que les obres s'aturessin definitivament al cap de poc temps.

La Seu

--Les modificacions de l'església de Sant Miquel de Son Carrio. 

Es va iniciar la seva construcció l'any 1899, a partir dels plànols esbossats per Mn. Antoni Mª Alcover, revisats per Joan Guasp i lleugerament modificats pels notables arquitectes catalans Antoni Gaudí i Joan Rubió. Es va inaugurar al 1907.

El que més crida l'atenció del temple és la façana d'estil neoromànic, la balconada amb terrassa, la rosassa amb forma de ventall i el campanar de quatre pisos.

Les modificació més important és la façana principal, sembla ser que Mossèn Antoni Mª Acover li va dir a Gaudi "Trobo que a aquesta façana li falta un aire"- Gaudi li respongué: - "Això és bo de fer"- i va dissenyar el rosetó de la façana principal en forma de ventall.

Església de Son Carrió

Durant les seves estades a l'illa Gaudí va realitzar altres treballs menors com és la restauració de la capella de Sant Bernat, el disseny del paviment de l'església parroquial de Pollença o reformes en el propi Palau Episcopal.

FI

1. 
   

GENTILICIS DELS MUNICIPIS DE LES ILLES BALEARS

CARRERES DE TROTONS
https://youtu.be/5CMnd8V57oY

GENTILICIS  DE LES ILLES BALEARS

MALLORCA Mallorquí/na	MENORCA Mernorquí/ina	EIVISSA-FORMENTERA                            Pitiüses, illes: pitiús -üsa eivissenc/a- formenterenc/a
A Alaró: alaroner/a Alcúdia: alcudienc/a Algaida: algaidí/ina Andratx: andritxol/a Ariany: arianyer/a Artà: artanenc/a	Alaior: alaionenc/a
B Banyalbufar: banyalbufarí/ina Binissalem: binissalemer/a Búger: bugerró/ona Bunyola: bunyolí/ina
C Calvià: calvianer/a Campanet: campaneter/a Ullaroner /era Campos: campaner/a Capdepera: gabellí/ina Calaratger/era Consell: conseller/a Costitx: costitxer/a	Ciutadella : ciutadellenc/a Castell, es: castellenc/a castellà –ana?
D Deià: deianenc/a
E Escorca: escorquer/a Lluquer/era Calobrí/ina Tuenter/era Esporles: esporlerí/ina Estellencs: estellenquer/a		Eivissa: eivissenc/a
F Felanitx: felanitxer/a Sortarrí/ina Concarrí/ina Carritxoner/era Mesquidenc/ca Negrer/a Fornalutx: fornalutxenc/a	Ferreries: ferrerienc/a	Formentera: formenterenc/a
I Inca: inquer/a
L Lloret de Vistalegre: llorità/ana Lloseta: llosetí/ina Llubí: llubiner/a Llucmajor: llumajorer/a
M Manacor: manacorí/ina Portenyo/a Mancor de la Vall: mancorí/ina Maria de la Salut: marier/a o mariando/a Marratxí: marratxiner/a Portolà/ana Cabaneter/era Pladenateser/era Pondinquer/era Montuïri: montuirer/a Muro: murer/a	Maó: maonès/esa Mercadal, es: mercadalenc/a Migjorn Gran, es: migjorner/a
P Palma: palmesà/ana o ciutadà/ana Saranjaser/era Coller/era Santjordier/era Ferrioler/era Establimenter/era Sardiner/era Genovés/esa Cataliner/era Indioter/era Moliner/era Garriguer/era Petra: petrer/a Pobla, sa: pobler/a Pollença: pollencí/ina Moller/era Porreres: porrerenc/a Puigpunyent: puigpunyentí/ina Galileu/va
S Salines, ses: saliner/a Colonier/era Sant Joan: santjoaner/a Sant Llorenç des Cardassar: llorencí/ina Carrioner/era Santa Eugènia: taujà/ana Alqueriá/ana Covetgí/ina Santa Margalida: margalidà/ana Picaforté/era Viler/era Santa Maria del Camí: santamarier/a Santanyí: santanyiner/a Curiablanquer/era Caladorer/era Calongí/ina  Llombarder/era Selva: selvatgí/ina Selvati/ina? Caimarienc/ca Moscarienc/a Bimamer/era Sencelles: senceller/a Binialer/era Ruberter/era Sineu: sineuer/era Sóller: solleric/a Biniarenc/a Hortalá/ana Son Servera: serverí/serverina	Sant Lluís: santlluisser/a lluïser –a?	Sant Antoni de Portmany: santantonienc/a Sant Joan de Labritja: joaní/ina Sant Josep de sa Talaia: josepí/ina Santa Eulària des Riu: eularienc/a
V Valldemossa: valldemossí/ina Vilafranca de Bonany: vilafranquer/a

CIUTAT DE MALLORCA març de  2009

EL CANIGÓ_CONTE

EL CANIGÓ 
https://youtu.be/gDqd8prk5rU
LA FLAMA
https://youtu.be/278QNLao8Xk

Si la vila de Ripoll és el bressol del Principat, la muntanya del Canigó, cantada  pel nostre mossèn Cinto en el poema que du el seu nom, és el bressol, el far i el cor del poble català.

Situada a cavall de les comarques del Conflent, el Vallespir i el Ripollès, el massís del Canigó ha estat protagonista de llegendes diverses És un símbol de la identitat i de la unió dels catalans, representat per la flama del Canigó que cada any el dissabte de Sant Joan, davalla de la pica i encén les fogueres arreu dels Països Catalans

El Canigó és visible des de tots els indrets de la Catalunya Nord i des de les planes empordaneses. Durant molt de temps es cregué que era la muntanya més alta del nostres Pirineus, en passar en pocs km.- una cinquantena- de 2874 m. a nivell del mar Mediterrani – figureu-vos el Puig Major, amb el doble d’altura, vist dels conreus del pla de Sant Jordi-.

Als seus peus s’estenen uns pobles que visqueren l’inicií de la nostra reconquesta i han vist passar pels seus carrers, carrerons, camins i senderes,  personatges que han forjat la nostra història: Guifré el Pilós, l`abat Oliba, Pompeu Fabra, el mestre Pau Casals, Josep Terradelles, Picasso, Machado, etc.

Els monestirs de les dues vessants de l’orde monàstica de Sant Benet “benedictins”, dirigits pels seus abats, han estat els elements aglutinadors del poble català.    A l`entorn d`aquestos grans monestirs, com Elna, Sant Miquel de Cuixà, Santa Maria d`Arles, Sant Martí del Canigó, Sant Hilari, Santa Maria de Ripoll, Sant Pere de Roda, Sant Joan de les Abadesses, etc., començaren a formar‑se els Països Catalans. Aquest «cor de Catalunya» fou migpartit per la frontera pel Tractat dels Pirineus del 1659. Com ho volia la tradició i com ho exigia el tractat, el rei de França prometé respectar els costums catalans. Inútil de dir que el rei Lluís XIV no ho féu pas.

Com tots els monestirs tenen dues parts ben diferenciades, la dedicada a Déu i la que està al servei dels homes: L`Església, lloc tancat, fosc, ombrívol, invita al recolliment i a la oració; el claustre, obert, lluminós, alegre, invita a passejar i a  conversar, en una paraula a relacionar-se les persones.

Les pedres d’aquests grans monestirs ens parlen dins del seu silenci; ens parlen de la nostra historia, de la nostra cultura, dels nostres avantpassats, de la seva llengua, dels seus costums etc.  

Els monestirs amb més influència  varen  ser:

A la Catalunya Nord: Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó. Son centres de resos espirituals i mostres del primer romànic català.

Sant Miquel de Cuixà- una de les set meravelles de Catalunya- va ser fundat entorn el 879 per monjos benedictins És un dels tresors de l’arquitectura  del romànic primerenc. En temps dels abats Garí i Oliba (ss X i XI), va ser un centre espiritual i cultural europeu de primer ordre. L`abat Oliba, fill del comte de Conflent-Cerdanya, va ser abat de Ripoll i de Cuixà, bisbe de Vic i fundador de Montserrat, va promoure el 1026 la Treva de Déu contra les violències feudals, la qual cosa va reforçar el prestigi de l'abadia que esdevingué un lloc de pelegrinatge important.

El 1965 s’hi va establir una reduïda comunitat procedent del monestir de Montserrat, benedictina igual que la dels orígens.

Sant Martí del Canigó fou fundat a la primeria del segle XI, per iniciativa del comte Guifré II de Cerdanya i Conflent. Consagrat el 1009 –en temps de l`abat Oliba, aviat farà mil anys-. Els primers monjos que van establir-se al monestir del Canigó procedien de Sant Miquel de Cuixà. Fa una vintena d’anys que està ocupat per la comunitat catòlica de les Benaurances

A la Catalunya Sud: el monestir de Santa Maria de Ripoll fundat en el segle IX per el comte Guifré el Pilós, fill del poble Rià i Cirac prop de la vila de Prada a la Catalunya Nord. A ell se li atribueix l`origen de La Senyera, o bandera catalana. Guifré, ferit a la guerra que oposava als normands el sobirà carolingi Carles el Calb, va ser visitat per aquest, que  banyant-se la mà a la ferida del comte català, va traçar amb els dits quatre barres roges en el seu escut d’or. Aqueixa llegenda assenyala el naixement del « sang i or », els colors catalans. Actualment el monestir és un gran centre cultural, amb una biblioteca, i escola monàstica medieval. Des de la seva creació va gaudir de millores. L`abat Oliba (1008-1046), el més representatiu de tots els abats, li donaria les formes i dimensions definitives.

Com deia abans, el nostre poeta mossèn Cinto, captivat per la bellesa del Canigó li va escriure un  poema èpic amb el seu nom.

                                            MUNTANYES DEL  CANIGÓ 

https://youtu.be/2v1ANoCIK-o

                                                          Marina Rossell

                                         https://youtu.be/AbQ_Q2ECavE

Victoria dels Angels
https://youtu.be/JgTwOZjdhDY

LLETRA

Muntanyes del Canigó
fresques són i regalades
sobre tot ara l'estiu
que les aigues són gelades,
que les aigues són gelades.

Tres mesos m'hi vaig estar
sens veure persona nada,
sinó un trist rossinyolet
que en eixir del niu cantava.

El rossinyolet s'és mort,
tres dies ha que no canta.
Jo d'aquí me'n vull anar,
que l'enyorament m'hi mata.

Ningú m'ha comprès el mal,
ni metges ni apotecaris,
sinó una nina gentil
que l'amor me'n té robada.

Me'n té robada l'amor,
el meu cor i les entranyes.
Jo me n'aní a l'Empordà
per purgar-me i xaropar-me.

I ni amb purgues ni amb xarops
la salut a mi no em tornava.
Un dia jo l'encontrí,
l'encontrí a punta d'alba.

Jo l'encontrí en el riu,
en el riu, que ensabonava.
Jo li'n dic: Déu me la guard,
rosa fresca i regalada.

Ja no me'n torna raó,
com si l'hagués malparada.
Jo que l'hi torno a donar,
i ella calla altra vegada.

No sé amb què et compararé,
si amb el vent o amb la gelada.
Et compararé amb el vent,
que cada hora fa mudança.

Al de matí, vent serè,
a les onze, marinada,
a mig dia, vent de dalt
i a la tarda, tramuntana.

Me la miro jo dels peus,
veure quin calçat portava:
porta sabata amb taló
i la mitgeta encarnada.

Me la miro jo del cos,
veure quin gipó portava:
porta gipó d'escotí
amb un cordonet de plata.

Me la miro jo del cap,
de quin modo va tocada:
porta una pinteta d'or
amb uns lligaments de plata.

Al seu pare jo vull dir,
i també a la seva mare,
que si me la volen dar
la prendré de bona gana.

Que si la guarden per mi
tres robes li vull comprar-ne:
una de color de sang,
l'altra de color manglana,

l'altra tirarà su el verd,
que li honrarà la cara;
uns penjants li'n vull comprar
de la pedra bigarrada.

Dins l'església me n'entrí
a suplicar als sants i santes;
li demano de bon cor
a la Verge del Rosari.

Que me'n volgués alcançar
a qui em fa viure amb cuidança.
Quan de missa vaig eixir
la meva amor hi entrava.

Ella arrenca un gran sospir
des del fons de les entranyes.
El sospir en fou tangran
que en terra me va fer caure.

-Aixeque-vos, vós, galant;
teniu-ne ferma fiança:
mentre no us deixaré a vós,
jo deixaré tots els altres.

Mentre no us deixaré a vós,
jo deixaré tots els altres.
Mare, jo vull tal fadrí:
no teniu que delità-us-e.

-Casa't, si tu tant el vols;
vianda no en té pas gaire.
-No us hi va pas res a vós;
ja la guanyarem nosaltres.
Josep Mª  Farré i Nebot"EL ROS DEL CABALER"

 CIUTAT DE MALLORCA, desembre de 2008

                                                    ....

VIATGE PER LA CATALUNYA NORD- CONTE

HIMNE DE L'EQUIP DE RUGBI USAP (UNIÓ ESPORTIVA ARLEQUINS DE PERPINYÀ)

VILES DE LA CATALUNYA NORD
https://youtu.be/ARe9RLEtE6Y

LA SANTA ESPINA (Marina Rossell)

https://youtu.be/OJLFbxsRrgg

VIATGE PER LA CATALUNYA NORD
PRÓLEG

I

gual que els musulmans han d` anar un pic a la vida a la Meca a cercar la seva identitat, per tots els que formem part del poble català la nostra Meca són les contrades de l`Empordà, del Ripollès, i sobretot les de la Catalunya Nord. En resum, les dues vessants del Canigó que formen el cor del Països Catalans.

La Catalunya Nord, es designa així a la part dels Països Catalans administrats per l’estat francès en virtut del tractat dels Pirineus (1659). El fet de pertànyer administrativament a l’estat francès li confereix unes característiques diferencials de la resta dels Països Catalans. El procés de francesització iniciat en temps de Lluís XIV fou molt intens. La monarquia ajuntà les comarques que la componien en dues vegueries. La Revolució Francesa en féu un departament afegint-li la Fenolleda, de parla occitana, i el resultat és el departament dels Pirineus Orientals

El nom de la Catalunya Nord fou utilitzat per primera vegada per la revista nord-catalana Nostra Terra (1937). Forma part de la regió Rosselló- Languedoc, departament dels Pirineus Orientals i comprèn les comarques, antigues baronies, del: Rosselló, Conflent, Vallespir, Alta Cerdanya i Capcir. La capital és Perpinyà.

Curiosament a la Catalunya Nord, malgrat pertànyer a un país tan centralista com el francès, en totes les ciutats, les viles i els pobles, en les col·lectivitats locals, i en nombroses empreses, la bandera catalana és omnipresent. Els lemes esportius “Fiers d'être Catalans” -orgullosos d`ésser catalans- i “Sem catalans” i “Sempre endavant” han estat adoptats per l’equip de rugbi USAP de Perpinyà, els seus colors son grog i vermell ( sang i or). El club és un autèntic fenomen social que ultrapassa l’àmbit esportiu. Cada partit que juga la USAP, el seu estadi  Aimes Giral, amb cabuda per a 16.000 espectadors, s'omple de gom a gom  de gent vestida de cap a peus amb banderes, gorres, bufandes i samarretes amb les quatre barres i entonant cançons carregades de simbologia catalanista, com " L´estaca"de Lluís Llach, i la  "Santa espina"- el rugbi és l`esport majoritari a la Catalunya Nord i aquest equip és un dels millors equips de França. Fundat l`any 1902, ha disputat un pic la final del campionat d`Europa i sis vegades ha estat campió de França-. El fet català no oficialitzat, és un valor permanent i espontani que habita en una població àmpliament guiada per la dualitat, catalans de França. És l’únic país català on la llengua no té cap tipus de reconeixement, això, ens mostra, però, que els catalans del nord tenen un lligam gairebé indestructible amb la llengua, ja que encara hi ha un 20% de la població que la parla i més del 50% que l’entén, i que Perpinyà continua sent un dels centres més importants de la cultura catalana.
       Al Castellet de Perpinyà es guarda tot l’any la Flama del Canigó, símbol de la unitat dels Països Catalans. Cada any el dia 22 de juny al matí es recull la flama i és pujada al cim del Canigó a darreres hores de la tarda. A les dotze en punt de mitja nit es procedeix a la cerimònia de regeneració, i a partir de llavors, tothom qui ho vol pot dur la flama cap a les seves contrades per poder encendren les fogueres de Sant Joan dels seus pobles, viles i ciutats de tot el nostre país. Amb la flama regenerada s’encén la nit de Sant Joan, a la Pica del Canigó, una foguera feta amb els feixos de llenya que han dut de tot arreu dels Països Catalans. S’hi hauran apujat el diumenge abans, i emprant com encenalls, perquè cremin més prest, argelagues arrancades dels costers que enrevolten els conreus del peu del cim. Amb la flama d’aquesta foguera s’encén de bell nou el llantió al Castellet perquè cremi fins al proper 22 de juny, que tornarà a començar el cicle. Els catalans esperem i desitgem que sempre sigui així.
     La Bressola és una institució educativa reconeguda a la Catalunya Nord, que compta amb 8 escoles laiques en català. La primera s’inaugurà el mes de maig de l’any 1976. Escolaritza actualment més de 600 alumnes i “no poden atendre més sol·licituds de matrícula per manca de recursos”. Al contrari d’allò que passa a altres indrets del país, el sistema d’immersió lingüística és modèlic i aconsegueix que el català sigui la llengua de relació dels alumnes. Rep el suport de nombroses institucions catalanes i de la societat civil (incloent el Govern Balear, a través de la Direcció General de Política Lingüística que li aportarà 25.000 € l’any 2009).

                                                      VIATGE

Per qüestions de feina vaig viure poc més d`un any, del juny de 1965 al juliol de 1966, a la ciutat de Figueres al carrer Peralada nº 70, molt prop del Museu del genial Dalí, persona a la que vaig tenir el gust de conèixer, junt amb la seva companya Gala.

Era jove, poc conscient, i àngel rebel. Tenia un poc més de vint anys, no estava fermat a ningú, no em faltava un duro a la butxaca, i com aleshores deia el cantant de moda Manel Serrat  en la seva cançó “...ara que tinc vint anys, ara que encara tinc força, no tinc l´ anima morta i em sento bullir la sang...”. Com molts dels joves d`aquesta edat, m’agradava el risc, l`aventura, i tot el desconegut. França era per mi, abans de conèixer-la, un desig llunyà, un somni. La seva atracció era molt gran per les seves llibertats i per la seva democràcia. En una paraula, em donava la impressió que havia d`ésser la terra promesa – la meva Arcàdia o el meu  Shangrilà-, fins i tot diria més, el Paradís o millor dit l’edèn dels mahometans ple “d`odalisques i uris". Estava convençut que, allí, els cans els fermaven amb llonganisses. Com comprendreu, tot això era complexos d`ésser de poble petit i d`haver viatjat poc.

Cada cap de setmana, amb tres amics més, agafàvem un Seat 600 d`un d`ells,  i anàvem de Figueres a la capital dels Pirineus Orientals, Perpinyà. En arribar els mesos d’estiu aquest trajecte el feia amb el meu amic Manel Corbí Muro “el Buda” amb una  moto, molt vella, de marca Rieju de 125 cm³, -tot un poema, per recórrer els 52 Km., tardàvem prop d`una hora i mitja i moltes vegades havíem de parar perquè es refredés el motor -.

 El programa sempre era molt parescut. Tarda de cine, -films avui normals, llavors aquella mena de pel·lícules estaven prohibides en el nostre país, “cinema couchon” li dient els francesos-, sopar en una pizzeria i més tard al  Casino de Canet Plage, a tretze quilòmetres de Perpinyà. Allí joc a les totes: Bacarrà i Ruleta.  A la una del vespre “striptease”. A la matinada, devers les quatre, tornàvem a Espanya. Tot això vist amb la perspectiva actual és incomprensible. Aleshores érem una infinitat d`espanyols que fèiem aquesta mena de peregrinatge. Per cert, les senyoretes que feien els “striptease” també eren espanyoles. En resum, tots érem espanyols, les de dins i els de fora de la pista de l`espectacle. Una vergonya.

            En aquelles terres un parell de coses, al principi, em van venir molt de nou: al poble fronterer de Le Perthús, l`ample d`un carrer separa els dos països, en una voravia estava la Guàrdia Civil, a la d`enfront hi havia refugiats espanyols de la guerra Civil que els increpaven i insultaven. La paraula “fills de p...” era de les més suaus que els dient, i ells no els feien cap mena de cas. Just passat la frontera vaig veure un pagès amb boina que guardava vaques, la meva exclamació va ser “pareix el Pepito”. En poques paraules, les persones d’un costat de la frontera i les de l`altre eren pràcticament iguals. En arribar a Perpinyà vaig preguntar a un home major i cego, que passava molt prop - acompanyat per un ca pigall equipat amb morrió, collar i corretja -, amb el meu mal francès “pour aller au cinema Castellet”, la seva contestació va ésser en un bon català “vagi recte per aquest carrer i en arribar al final tot duna a la dreta”. Vaig quedar bocabadat, la meva sorpresa va ésser grossa, no sabia que allí  també es parlava català.

Resumin, el meu primer contacte amb la Catalunya Nord no va ser pas per motius de cercar cap mena d’identitat catalana, ni molt manco. Els motius estaven ben enfora d`aquestes cabòries. Però una cosa em va quedar clara, vaig comprovar que entre els habitants d`aquella part de França i nosaltres hi havia molts de llaços comuns, les diferencies eren molt poques, fins i tot les separacions geogràfiques per passar d`un país a l`altre pel pas de la frontera de Le Perthús, és una petita elevació de terreny.

Passats uns anys i en compliment d`una dita catalana – en realitat és un rodolí     d` una auca-, “ Si vols  estar ben casat, has de dur la dona al Canigó i a Montserrat”, així ho vaig fer, complint la dita al peu de la lletra. El viatge de noces- com és lògic amb la meva dona-, en el gener de 1977, el férem, en principi, per L`Empordà i el Ripollès ambdós en la vessant Sud del Canigó. Després, passàrem a la Catalunya Nord, l’altre vessant del Canigó, Puigcerdà i finalment Andorra. En davallar a Lleida vam passar per Organyà -recordeu les homilies-. Com dirien per Manacor, vam fer "ses completes de catalanitat" pel bressol, far i cor dels Països Catalans. Sempre en català sense necessitat de girar la llengua.

Sols tres dies vam estar per la Catalunya Nord, jo frisava molt per arribar a Andorra i així poder practicar l`esport de l’esquí. Visitàrem Colliure, ciutat mediterrània i marinera, que forma part de la costa vermella “ Colliure sans voiles c`est comme une nuit sans etoils” ( P. Picasso) - Per aquí han passat pintors de la categoria de Pau Picasso, Matisse, Gris etc. L`escriptor i poeta Antoni Machado hi va viure i morí, i aquí es troba la seva tomba -. Argelés sur Mer famosa pel seu camp de concentració, molts d’exiliats espanyols, després de la guerra “incivil”, ho passaren “pillo” molt malament, les condicions de vida eren inhumanes, els guardes del camp eren senegalesos, gent rústica, de poca cultura, i diuen que tenien “molta mala llet",El Castell de Valmy alberga el museu dedicat a la memòria d`aquests espanyols confinats al camp disciplinari en 1939, i un parc de cinc hectàrees obert al públic. Salses amb el castell del segle XI, construït al límit de Catalunya amb Occitània. El primer document que en fa menció és de 1047, any en què pertanyé als comtes del Rosselló. En aquest lloc s’alça la Porta dels Països Catalans, antiga entrada a Catalunya, Perpinyà amb els seus principals monuments:el Castellet i el Palau dels Reis de Mallorca. Seguín el curs del riu Tet arribàrem a Prada de Conflent al peu del Canigó, ciutat que respira catalanitat pels quatre costats, on té lloc cada any la Universitat d`estiu de la llengua catalana. Guifré el Pilós, l`abat Oliba, Pompeu Fabra, i el meu admirat Pau Casals tenen els seus noms fermats a ella. Deixant enrere el Conflent, i seguint per la mateixa carretera, vam entrar a l`Alta Cerdanya, al peu del Puigmal, arribàrem al poble més alt de França i dels Pirineus Montlluís, 1600 m., amorrallat pel famós arquitecte militar Sebastià de Vauban. Poble encantador, pareix sortit d`una postal. Prop de l’entrada hi ha un monument dedicat a un polític d`aquelles contrades que va arribar a ésser ministre. Una placa, amb un  rètol, indica que va entrar pobre a la política i en va sortir igual de pobre. Seria convenient, i més amb el que està ocorrent darrerament a la nostra comunitat, que molts polítics baleàrics fessin una volta per aquests llocs i en prenguessin bona nota, per així acabar d`una vegada amb aquesta absurda i barroera competició d`imputats en casos de corrupció.

 Per Montlluís passa el Tren Groc, la línia més especial i emblemàtica de la Catalunya Nord. El traçat té una longitud de 62 km, és el més alt de França i enllaça La Tour de Querol amb Vilafranca de Conflent, acostant l`Alta Cerdanya a Perpinyà. El tren està pintat d`aquest color amb ratlles vermelles « sang i or ».

A Montlluís  la meva dona, per primera vegada a la seva vida va veure neu a voler, i continuava nevant, queien volves de neu com  plats de cafè. La carretera passava entre uns espadats de neu de més de dos metres. Gracies que les maquines de treure neu havien passat feia poc temps, als bastons guies de les voreres i a les cadenes que havia ficat a les rodes de darrere del cotxe, podíem circular. Ella, tenia molt de  fred, anava prima de roba, no estava avesada a aquelles altures i a aquella climatologia extrema. Enyorava molt la roqueta.

Després passàrem pels pobles Saillagouse, Bourg Madame. etc..Abans d’entrar a Espanya ens desviàrem per la carretera internacional per anar a l`enclavament espanyol de Llívia, poble preciós, amb l`apotecaria – Ca n`Esteve- més antiga d`Europa, de principis del segle XV. En aquesta comarca, però dins de França, neix el riu de la meva infantesa, el Segre- el Sícoris romà-, a les seves aigües tèrboles, marronenques, turbulentes i ràpides, vaig aprendre a nedar i em vaig iniciar a l`esport del piragüisme. Seguínt el seu curs entràrem a Espanya per Puigcerdà, després passàrem a la província de Lleida, Bellver de Cerdanya, Martinet - poble amb bons restaurants de muntanya. El corder i les truites formen part dels plats preferits pels clients als seus àpats i tiberis-, La Seu D’Urgell, i al final  seguint el curs del riu Valira arribàrem  a Andorra. Allí, ens vam quedar sis dies. Visitàrem les set parròquies i l`església de la patrona del Principat, la verge de Meritxell .

Ah! M`oblidava, en tornar a Mallorca, en arribar als Brucs, ens desviàrem de la carretera general de Lleida a Barcelona per anar a Montserrat, així vaig acabar de complir la dita, tancant el cercle. El monestir i el seu entorn li van agradar molt a la dona, però com totes les flors tenen espines, la taca negativa, va ésser, que ens van cobrar, i no va ésser precisament l`òbol que Caronte cobrava per passar amb la barca a l`altre destí, sinó per  alguna cosa més prosaica, com és per anar al bany.

- Hasta per pixar cobreu els catalans!.

Aquesta, va ser la seva exclamació. Tenia molta raó per queixar-se

De llavors ençà moltes més vegades he visitat el Cor dels Països Catalans, al principi amb la dona, més tard en augmentar la família, amb ella i el nostre fill Josep Mª. Per Nadal, en anar a veure als meus pares, sempre fèiem el mateix recorregut, Palma- Barcelona –Girona- Figueres- França i Andorra. Aquí quedàvem un parell de dies per així poder gaudir d’un dels meus esports  favorits, l`esquí a les pistes de Soldeu. La meva dona també aprofitava per fruir del seu deport predilecte, “anar de compres” per les Escaldes. Andorra la Vella era el poble d`estada, i l`Hotel President el lloc de residencia. Us el  recomano si aneu per aquelles terres de parla catalana. Finalment seguint el curs del riu Segre Lleida.

El millor poeta i escriptor modern de la nostra llengua, Mossèn Cinto, ha escrit molt entorn d`aquelles contrades.

PASSATGE D'HANNÍBAL (Cant VII)

Les goges de Mirmanda, de Vallespir i Alberes
çaquell matí dansàvem en lo Bosquet dels Horts,
en lo bosquet de roures, d’alzines i sureres,
d’una arpa de set cordes als divinals acords.
De prompte se sentiren remors en la collada,
com d’un torrent quan ronca venint la torrentada;
la borinor s’acosta, rodola la tronada
i en la serena riuen del Pirineu los ports. [...]

Los balears penjada duen al braç la fona
trenada amb tres badies de cànem o de pell,
quan de sa roda encesa, que força i foc li dóna,
la pedra surt brunzenta, o aterra o fa portell.
Lo cos dels sagitaris segueix la immensa rua;
buiracs feixucs ressonen damunt sa espatlla nua,
rublerts tots de sagetes de verinosa pua
que en sa volada trenca les ales de l’aucell. [...]

AUCA DE LA CATALUNYA NORD (autor Ramón Cuellar)

A

UCA: és un conjunt d`estampes acompanyades d`una llegenda en vers i es refereixen als diferents episodis d`una historia o d`una biografia. És una forma poètica, senzilla i festiva, amb dos versos apariats -un rodolí--. És emprada amb freqüència al Principat, generalment en to satíric o humorístic. Si aneu a Barcelona passeu pel carrer Petritxol, és veïnat de la Basílica de  Santa Maria del Pi (Gòtic Català), molt prop de les Rambles, parada de metro Liceu. Les parets de tot el carrer estan farcides de rajoles amb auques de Santiago Rossinyol, “Ja no s’hi sent del ceguet, ni el violi ni el platet” ".. aquest es el carrer de l'Horta naps i cols a cada porta", aquí  hi va viure Angel Guimerà, i la Caballè hi anava a classes de cant.

Al mateix temps, podeu gaudir de beure la millor tassa de xocolata amb xurros de Barcelona a la Granja Pallaresa.

Conflent, Cerdanya, Capcir

Rosselló i el Vallespir

formen tot un bastió

  al Nord de nostra nació.

A Rià va sorgir un dia

del Pilós, la dinastia.

Bisbe Oliba un món nou vol:

“Pau i treva i res de dol“.

Pel Tractat dels Pirineus

passàrem del cap als peus.

A Salses hi ha la Porta,

un símbol que ens reconforta.

I al Castellet crema ufana,

nostra flama catalana.

Prada té Universitat

per a la catalanitat...

RAJOLES AMB AUQUES DEL CARRER PETRITXOL

Josep Mª  Farré i Nebot- " EL ROS DEL CABALER"

 CIUTAT DE MALLORCA, Gener de 2009