MENORCA CALA PRESILI

PALMA -PORT I CATEDRAL

UNA NIÑA LE DA UNA MONEDA A UN MUSICO... Y MIRA LO QUE PASA!!! | Himn...

EL RÉGIMEN DEL VERANO

" L'EMIGRANT "--PERET

L’EMIGRANT (LLETRA)

     Dolça Catalunya,
     pàtria del meu cor,
     quan de tu s’allunya
     d’enyorança es mor.

        Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
     blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
     per sempre adéu!
    Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
     cantau, cantau,
jo dic plorant a boscos i riberes:
     adéu-siau!

¿On trobaré tos sanitosos climes,
     ton cel daurat?
mes ai, mes ai! ¿on trobaré tes cimes,
     bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
     ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
     que et posà Déu.

Adéu, germans: adéu-siau, mon pare,
     no us veuré més!
oh! ¡si al fossar on jau ma dolça mare,
     jo el llit tingués!
¡Oh mariners, lo vent que me’n desterra
     que em fa sofrí!
estic malalt, mes ai! ¡torneu-me a terra,
     que hi vull morir! 

PERET

Pere Pubill Calaf, més conegut com Peret (Mataró, Barcelona, ​​24 març 1935-Barcelona, ​​agost 27 de 2014), va ser un cantant, guitarrista i compositor  d'ètnia gitana.

Peret va ser el creador de la rumba catalana. Va popularitzar la música i el ritme gitano a tot Espanya i en especial a Catalunya, on es va adoptar com a part de la seva cultura amb l'anomenada rumba.

El seu pare es guanyava la vida com a venedor ambulant de teles i Peret de petit l'acompanyava en els seus desplaçaments comercials per Catalunya i Balears, pel que va ser poc a l'escola. Sembla ser que va aprendre a llegir de forma autodidacta fixant-se en els cartells publicitaris.

Aficionat des de nen a la guitarra i al cant gitano, als dotze anys va formar un duo amb una cosina seva. Es deien Els Germans Montenegro. Van debutar al teatre Tívoli de Barcelona, ​​en un festival infantil.

El 1947, de manera casual, va gravar un disc que va passar desapercebut pel mercat, així que sobrevivia com a venedor ambulant. Fins i tot va viatjar a Argentina, però no per cantar, sinó per negociar amb llençols. Ocasionalment actuava en locals de la costa catalana. A poc a poc, el seu nom es va anar coneixent a Barcelona. Així, va gravar un parell de discos que van sonar bastant en les emissores de la zona. Al poc es va casar amb Fuensanta, Santa, una gitana de la família a la qual anys més tard dedicaria una de les seves més populars cançons: «La meva Santa».

A mitjans dels 60 va donar el salt a Madrid, quan va ser contractat per El Follet, un tablao flamenc pertanyent a Pastora Imperi i Gitanillo de Triana, i aquí es va iniciar la seva escalada. Algunes de les seves interpretacions, com «El mort viu» del colombià Guillermo González Arenas, van començar a tenir molt èxit entre gents de diversa extracció social. I en aquest moment va ocórrer un fenomen molt significatiu que Manuel Román va descriure així en el seu llibre Memòria de la cobla:

A les discoteques de moda, on es programa música anglosajona i dels conjunts espanyols de l'època, com Els Braus i altres del gènere pop, hi ha de sobte un canvi brusc, passada la mitjanit, que el discjòquei de torn aprofita perquè sonin les rumbes de Peret.

El 1967 va gravar «Una llàgrima», versió rumbera d'un vals del mestre Monreal, que va tenir un èxit fulgurant, convertint-se en una de les cançons de l'estiu de 1968. En aquesta època la música de Peret -Potent i vertiginosa, amb influències del mambo i del rocanrol- sonava constantment en emissores de ràdio, màquines de discos, tavernes, casinos, discoteques, guateques, festes majors ...

En els anys posteriors, totes les orquestres incorporen al seu repertori temes com «El gitano Antón», «Don Toribio Carambola», «Assaborint», «El mato!», «Si fulano fos tal altre», «Chaví», «Canta i sé feliç »(amb la qual va participar al Festival de la Cançó d'Eurovisió 1974),« Quines coses té l'amor »,« A mi les dones ni fred ni calor »,« castigadora »,« Tracatrá », etc. Molts dels seus grans èxits són derivats d'un estil del són cubà anomenat guaracha, que va influir en gran mesura en la rumba catalana. Exemple d'això és la guaracha «El mato!», Del cubà Ñico Saquito. Peret compte que quan era jove anava a la sala de festes Rialto, a ballar els mambos de Pérez Prado, vestit de roquer: per a ell, la barreja de música cubana i de rock és fonamental en la creació de la rumba catalana.

La bomba internacional el va donar amb «Borriquito" en 1971, amb lletra i música del propi cantant, que va coincidir amb el boom del turisme a Espanya, el que va contribuir al fet que la cançó es popularitzés arreu del món i en especial en els Països Baixos i Alemanya. Aquesta cançó també va tenir molta acceptació a Mèxic i Llatinoamèrica, la qual cosa va originar que altres cançons d'estil similar arribessin al mercat llatinoamericà.

El 1975, va actuar en un festival musical que va tenir lloc al Aaiun, capital del Sàhara, en honor de les tropes espanyoles, durant la Marxa Verda, al costat de Rosa Bruna, Karina, Lolita Sevilla, Arena Calent i l'humorista Chicho Gordillo. Es va celebrar durant dos dies al Tercer Terç Saharià de la Legió Don Joan d'Àustria, on va actuar davant més de 12.000 persones,  oficials i soldados.

El 1982, de forma imprevista, Pere Pubill Calaf va abandonar radicalment la seva activitat artística i ingressa a la secció barcelonina de l'Església Evangèlica de Filadèlfia. Durant nou anys va exercir sota el nom de «Germà Pedro» 5 tasques religioses amb dedicació exclusiva. Posteriorment, sense deixar la seva creença religiosa, va cessar en l'activitat pastoral i va muntar una productora discogràfica. Des de llavors, reapareix en els escenaris de forma esporàdica.

El 1991, compon la cançó representant d'Espanya al Festival OTI de la Cançó, celebrat a Acapulco (Mèxic). La cançó es deia «Bésame» i va ser interpretada pel seu nebot Joel, la qual s'inclouria en l'àlbum del mateix. El Festival constava de semifinal i final, i la cançó de Peret va aconseguir passar a la final del certamen.

El 1992, va participar en la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona, ​​al costat de Los Manolos, Los Amaya i altres exponents de la rumba catalana. En ella interpretant la cançó «Gitana hechicera», dedicada a la ciutat de Barcelona amb motiu dels Jocs Olímpics i que va ser un dels èxits d'aquest estiu.

El 1998, va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi. En 2000, grava un nou disc Peret: Rei de la rumba, al costat de solistes i grups de pop com Jarabedepalo, El Gran Silenci, Carlos Jean, Fermín Muguruza i David Byrne (de Talking Heads).

El 2006, participa al disc homenatge a Joan Manuel Serrat, de títol Per al meu amic Serrat (Discmedi, 2006), en el qual interpreta el tema a ritme de rumba «Me'n vaig a peu».

El 2007, presenta un nou disc amb cançons inèdites, de títol Que aixequi el dit, i prepara el llibre La Bíblia de la Rumba de propera edició. També en 2007, Joan Manuel Serrat i Joaquín Sabina homenatgen Peret incorporant al repertori de la seva gira conjunta Dos ocells d'un tret el tema «El mort viu». En el primer concert de Barcelona al Palau Sant Jordi, Peret acompanya a l'escenari als dos cantautors.

Peret participa en el disc col·lectiu de La Marató de TV3 en la seva edició de 2007 amb una versió en català del tema «Live is life» («Vaig venir amb mi») del grup austríac Opus.

El dia 3 de maig de 2011, la ciutat de Mataró li va atorgar el títol de fill predilecte de la ciutat en reconeixement de la seva trajectòria professional i com a creador de la rumba catalana. És la primera ocasió en què l'ajuntament d'aquesta localitat mediterrània atorga aquest reconeixement.

El 30 de juliol de 2014, Peret anunciava davant els mitjans que patia càncer, retirant-se dels escenaris per realitzar el seu tractament i tornar el més aviat possible a bon estat de salut.

El 27 agost 2014 mor a la clínica Quirón de Barcelona a causa d'un càncer de pulmó, no sense certa polèmica a l'avançar una agència de notícies el decés que, al seu degut moment, la família havia desmentit expressament.

Descansi en pau

LA SANTA ESPINA- Marina Rossell al Gran Teatre del Liceu

LA SANTA ESPINA (LLETRA)
Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.

Déu va passar-hi en primavera,
i tot cantava al seu pas.
Canta la terra encara entera,
i canta que cantaràs.

Canta l'ocell, lo riu, les plantes,
canten la lluna i el sol.
I tot treballant la dona canta,
i canta al peu del bressol.

I canta a dintre de la terra
el passat ja mai passat,
i jorns i nits, de serra en serra,
com tot canta al Montserrat.

Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.


MARINA ROSSELL

Marina Rossell i Figueras (Castellet i la Gornal, Barcelona, ​​17 de gener de 1954) és una cantautora espanyola en llengua catalana i castellana.

Els seus inicis artístics van ser en 1974, obrint els concerts de Lluís Llach, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, entre d'altres. El 1976 va editar el seu disc de debut Si volieu escoltar, amb arranjaments de Llach, en el qual recopilava cançons populars catalanes actualitzades, que el van acompanyar en els seus primers anys d'actuacions.

Va ser Penyora (1979) (premi Fotogramas de Plata) el treball que la va llançar a la fama i que inclou el tema La gavina, fins avui el més popular de la seva carrera. Altres dels seus èxits són Bruixes i maduixes (millor disc català de l'any), Rosa de foc (Premi Ràdio 4) "Cos meu Recorda", Barca del temps (Disc d'or) i Ha plogut, el seu primer disc en castellà.

Ha col·laborat i gravat amb multitud d'autors i intèrprets, entre els quals cal destacar a Georges Moustaki, Montserrat Caballé, Tete Montoliu, Luis Eduardo Aute, Carlos Cano, Marc Parrot, Pablo Guerrero, Jaume Sisa, Manzanita, Miguel Poveda, Pedro Guerra, entre d'altres. Ha realitzat nombroses gires per Europa, Iberoamèrica i al nord d'Àfrica.

En aquesta trajectòria internacional cal destacar els concerts al Théâtre de la Ville de París (1981 i 1987), les actuacions al Festival Tenco de San Remo (Itàlia, (1982) i el Festival Utono Musicale de Como (Itàlia, 1989), més de les seves aparicions a Moscou i Armènia, (1985), Bogotà (1988), Festival Internacional de Cuba (1994), concert Pro-Indígenes Bolívia (1995), Amfiteatre Ragusa Festival Barcelona-Sarajevo (Bòsnia) (1996) Centre Cultural Guaraní de Paraguai (1996), Teatre Nacional de Cuba (1997), Théâtre l'Ancienne Belgique de Brussel·les (Bèlgica, 1998), La Rebotiga (Buenos Aires, 1998) i al Palau Sant Jordi - "Catalunya x Kosovo" - (Barcelona , 1999), entre d'altres.

També va participar al Midem de Cannes (2000) amb Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i Nilda Fernández al Gran Auditorium donis Palais des Festivals, ha cantat al Gran Teatre del Liceu i al Palau de la Música Catalana de Barcelona (2005 ), així com a Ciutat de la Plata (Buenos Aires, Argentina) o a Santiago de Xile, Algèria, Iraq, Israel, els Territoris Palestins i Ciutat Juárez a Mèxic.

Al desembre de 2007 s'edita Clàssics catalans, aquest àlbum conté 20 cançons, amb sardanes replantejades com 'Llevantina', 'Per tu ploro', 'Cavaller enamorat' i 'La mort de l'escolà', així com cançons d'autor, de bressol, religioses, populars o havaneres. El disc, coproduït per Marc Parrot, es va distribuir en nombrosos països d'Europa i va ser editat per Harmonia Mundi. Marina Rossell va presentar el repertori de 'Clàssics catalans' en els tres concerts que va donar a l'octubre de 2007 a les places argentines de Buenos Aires, La Plata i Rosario i al gener de 2008 a Barcelona.

El 11 setembre 2008 Rossell canta al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, ​​concert especial (Marina Rossell al Liceu. De la Renaixença ALS Nostres díes) en el qual es grava un DVD en directe que és editat al desembre de 2008. En desembre de 2011 s'edita el seu disc Marina Rossell canta Moustaki com a homenatge a Georges Moustaki amb tretze temes, un d'ells interpretat a duo amb Moustaki. En 2014 edita un segon disc en tribut a Moustaki amb onze temes, un d'ells compost per l'autora per al disc Marina Rossell canta Moustaki vol.2 i també s'edita un tercer disc gravat en directe al Festival Grec de Barcelona 2014 amb el títol Tribut a Moustaki.

El 1988 la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi, el 2006 va ser nomenada membre Honorífic del Fòrum Iberoamericà de les Arts i el 2007 es va distingir com a Visitant Il·lustre de la Ciutat de la Plata (Argentina), també ha rebut el premi Olof Palme pel seu suport a la pau. El 2009 guanya en els XIII Premis de la Música d'Espanya en la categoria de Millor Àlbum de Música Tradicional.